Anne Sirot i Raphaël Balboni (presents en Cinema Jove 2019 amb el curt Avec Thelma) debuten en el llarg amb una història agredolça salpebrada amb uns diàlegs àgils i tocs d’humor. Madly in Life reflecteix les dificultats de la convivència familiar quan un dels membres emmalalteix. Una situació en què la parella de cineastes aprofita per a retratar l’estabilitat personal, la cerca de la felicitat i com bregar amb els revessos que apareixen en la vida.

¿Com descriuríeu la vostra primera pel·lícula de ficció, Madly in Life?

Aquesta pel·lícula és una oportunitat per a abordar la malaltia, la manera en què afrontem aquest aspecte de la vida en el nostre dia a dia i, d’una manera més general, en la societat. Hi ha una dita que fa: “El més important no és el que succeeix, sinó allò que fem amb el que succeeix”. Madly in Life segueix Alex en la seua evolució a l’hora d’afrontar la dolorosa notícia del diagnòstic de la seua mare amb una malaltia neurodegenerativa mortal. Al principi, se sent acorralat i es veu aclaparat per la dificultat d’enfrontar-se a la realitat. Finalment, acaba canviant d’enfocament i decideix abraçar la condició de la seua mare com a part de l’aventura de la vida i deixar que l’alegria torne a ocupar el centre de les seues vides.

¿Què va desencadenar la pel·lícula?

El desig, provinent de l’experiència personal, de transmetre el viatge enriquidor i gojós que pot ser en les nostres vides cuidar una persona malalta, més enllà de la tristesa i del cansament. Quan finalment aconsegueixes, després d’algunes caigudes, asseure’t en la muntura, en lloc de sentir-te arrossegat pel fang per un cavall desbocat, la bota encara s’encalla en l’estrep, però es construeix una sensació d’exaltació intensa, i fins i tot pots sentir-te orgullós d’haver viscut aquesta experiència.

Jo Deseure està commovedora en el paper de Suzanne. ¿Com vau trobar la vostra estrela?

La primera vegada que vam veure Jo en pantalla va ser en el curtmetratge d’Emmanuel Marre, Le Petit Chevalier, en què interpreta una jutgessa. La seua manera d’actuar, totalment sincera i distant, ens va impressionar. Després, li vam proposar provar algunes escenes i molt ràpidament vam decidir que ella seria Suzanne. Jo va arribar al projecte amb un desig absolut de treballar i sense cap prejudici. Passàrem un temps construint el seu personatge al voltant de la força i ​​la voluntat que Jo ja comparteix amb Suzanne de base.

¿Com vau treballar amb els actors per a aconseguir aquesta veracitat i vivor constants?

En primer lloc, treballàrem amb grans actors. Jo, Jean, Lucie i Gilles han sigut molt generosos. Els estem molt agraïts. Se’ls va demanar que participaren amb molta anticipació. Vam tindre breus sessions d’assaig en el transcurs del procés d’escriptura, per això el guió s’ajusta a la forma en què els actors apareixen i es comporten espontàniament. L’escriptura del guió està personalitzada per a ells. Els quatre han creat també entre ells una atmosfera d’atenció mútua, i s’han escoltat entre si a pesar del ritme eventualment difícil del rodatge. Compartir l’electricitat del set és una cosa realment grandiosa. Es tracta d’una experiència molt intensa per la intimitat del projecte, una cosa especial viscuda en comú.

Encara que aborda un tema fosc, les situacions còmiques aporten fantasia a la història i converteixen Madly in Life en un film commovedor que mescla moments d’alegria i de tristesa, com en la vida real…

La malaltia de Suzanne li fa perdre tot sentit de la inhibició, i això li permet fer coses boges a les quals ni tan sols s’atreviria el més borratxo dels nostres amics al final d’una festa a les cinc de la matinada. Si en prenem distància, tot el que Suzanne es permet fer ens fa considerar quant ens restringim, tot allò que està prohibit. Suzanne és un recordatori que el marc social en què vivim ens inhibeix constantment. Suzanne es troba en una espècie de transgressió permanent i involuntària, lleugera i alegre, sense cap desig absolut de provocar. Es desborda tot el temps de manera espontània.

Coneixem l’univers burlesc en el qual ambienteu les vostres pel·lícules, ¿què l’inspira?

L’obra de molts artistes, com ara Kontakthof, de Pina Bausch; May B de Maguy Marin; Crowd de Gisèle Vienne; Cançons del segon pis (2000), de Roy Andersson; Infidèles, de TG Stan; les platges de Martin Parr; Bovary, de Tiago Rodrigues; Germinal, de Halory Goerger i Antoine Defoort; la minisèrie per a televisió de Maurice Pialat La Maison des Bois (1971); l’escena de la festa en La gran bellesa (2013), de Paolo Sorrentino; Marcel i Albertine; La Sorcière et le Grand Inquisiteur, de Rita Mitsouko; els coreògrafs brasilers Malene Monteiro Freitas, Alice Ripoll i Lia Rodrigues; Dalva, de Jim Harrisson; Tu, yo y todos los demás, de Miranda July (2005); Caputxeta Roja i Ventafocs, de Joël Pommerat; Presiona aquí, d’Hervé Tullet, els contratenors Alfred Deller i Klaus Nomi, i molts altres.

El personatge d’Alex afronta la difícil realitat d’acceptar la personalitat més atrevida de la seua mare, que amenaça l’equilibri de la seua relació i la seua pròpia vida.

Sí, ací resideix el valor de la història. La primera reacció d’Alex quan s’enfronta a la condició de la seua mare és carregar amb tot, sacrificant el seu propi projecte familiar i la seua felicitat. Tot es torna pesat, tot es converteix en un obstacle. Es dirigeix cap a un atzucac. Per a cuidar la seua mare, elimina la diversió de la seua existència, li talla l’aire. Però el que Suzanne necessita és precisament el contrari. Necessita que la gent se senta amorosa al seu voltant. I, de fet, tots ho necessitem. Noémie s’avorreix en aquesta vida diària que s’està convertint en una sala d’espera de la mort. Alex s’ofega pel silenci que ha acabat generant al seu voltant. Al final, en Madly in Life, cuidar Suzanne no significa oblidar-se d’un mateix, sinó tot el contrari.

Aquesta és la tercera ocasió en què treballes amb Jean Le Peltier, ¿va ser una opció òbvia per al personatge d’Alex?

Des del principi vam saber que Jean Le Peltier –amb qui ja havíem rodat abans dos curtmetratges, Lluita lliure i Thelma– seria Alex. Però en aquell moment no sabíem si Alex seria el fill o el gendre de Suzanne. Finalment vam decidir donar a Alex el rol del personatge que s’enfronta més directament a la malaltia de Suzanne, i oferir el complex paper de la companya, participant i testimoni de la situació, a Lucie Debay.

El personatge de Noémie, interpretat per Lucie Debay, va tornant-se més central a mesura que va ajudant Alex a canviar de perspectiva…

Noémie és central perquè porta el punt de vista de la pel·lícula. És a través de la seua relació amb Alex com comprenem el pendent esvarós pel qual baixa aquest fill, presa del pànic, a l’enfrontar-se a la transformació de la seua mare. Noémie ens dona un angle especial per a veure la situació. Lucie Debay va gestionar aquesta actuació, que és psicològica i analítica, amb habilitat, mentre ens dona una bona idea de les alegries i frustracions de la posició del seu personatge.

¿Com vau tindre la idea de traduir la bogeria de Suzanne en aquest patró florit?

Buscàvem una manera de plasmar la forma en què la malaltia de Suzanne va penetrant en la intimitat de la parella. Com a punt de partida, vam decidir usar els llençols que Suzanne els compra, a més del costós matalàs, a pesar que, com després entendrem, no té una aguileta. El patró dels llençols comença a menjar-se gradualment els accessoris (roba, objectes) del seu dormitori. Quan Alex s’enfronta, finalment, amb la situació d’una manera completament diferent, accepta Suzanne tal com és ara i fa seua l’experiència. El patró del teixit ix llavors de l’habitació, a la roba que Alex usa fora de casa. L’encarregat de vestuari de la pel·lícula, Frédérick Denis, va ser qui va idear aquest patró fosc però acolorit, amb tota la seua vegetació i els seus animalets, que evoca una cosa ombrívola i exuberant, misteriós i abundant.

Hi ha una seqüència amb molta molla en què Alex i Noémie entrevisten cuidadors. Finalment contracten Kevin, interpretat per Gilles Remiche.

Ja havíem treballat amb Gilles en el nostre curtmetratge With Thelma. Quan estàvem escrivint el personatge de Kevin, ja existia una mica, era el cangur de Thelma. El paper en aquesta pel·lícula va ser més desafiador. Passàrem temps amb Gilles a la recerca d’aquest personatge molt equilibrat que sempre interactua amb Suzanne de manera senzilla i respectuosa. Gilles també va investigar-hi una mica. Va passar algun temps amb professionals per a familiaritzar-se amb la professió de Kevin.

La teua pel·lícula ix d’un programa de baix pressupost llançat pel Centre de Cinema Belga. ¿Com va influir aquest tipus de producció en la vostra manera de dirigir?

Aquest programa de baix pressupost ens va permetre treballar en el nostre primer llargmetratge de la mateixa manera que treballem en els nostres curtmetratges, iniciant el procés d’assaig amb els actors molt prompte, perquè aquest sistema garanteix el rodatge de la pel·lícula. Alliberats de les incerteses del sistema de producció convencional: recaptació de fons a llarg termini, eventuals coproduccions, elenc “finançable”, vam tindre la possibilitat d’establir immediatament els pilars del projecte, dos decorats, quatre actors, i començar a construir la vertadera essència de la pel·lícula immediatament.

¿Quin és el compliment més bonic que us agradaria escoltar d’algú que ha vist Madly in Life?

Hervé Le Phuez, programador del Festival Internacional de Friburg, FIFF, va dir que veure la pel·lícula “et fa sentir que t’abelleix gaudir de la vida i cuidar els altres”. Potser ja hem escoltat el compliment més bonic sobre Madly in Life.