Entre la ironia més descarada i el desagafo emocional, James Vaughan ofereix la seva visió de la generació milenial en la seva òpera preval “Friends and Strangers”. Com si es tractés d’un personatge extraviat d’una pel·lícula de Éric Rohmer, el seu protagonista roman aïllat en l’escenari de la burgesia australiana, perdut entre els seus problemes emocionals i una cada vegada més palpable sensació de buit.
La teva pel·lícula va ser descrita pel crític de Slant Magazine Carson Lund com una representació d’Austràlia com “un país de somnàmbuls a la deriva en un somni plàcid, incapaços o no disposats a despertar i seguir endavant”. Estàs d’acord?
Em sembla una observació perspicaç. Volia que la pel·lícula tingués una certa somnolència, fins i tot lentitud. Als australians els agrada pensar en si mateixos com a persones molt actives i enèrgiques, i això sol ser cert d’una manera superficial, però cultural i intel·lectualment avui dia tendim a ser bastant passius. On és més obvi és en el nostre estat actual com a súbdits britànics. Han passat 233 anys des que els vaixells van navegar per primera vegada pel port de Sydney, en aquest temps ens hem mogut molt ràpidament per a desposseir i destruir a les poblacions indígenes, i per a reemplaçar la seva cultura profundament complexa i única amb una societat bastant superficial i materialment còmoda, però en termes d’imaginar alguna cosa més enllà d’això, culturalment, hem estat molt tímids i conservadors. Si crees un món de fantasia, pots fer que aquests problemes desapareguin màgicament, i entenc el seu atractiu. La vida és estressant i la història és alguna cosa per a la qual la gent no té temps ni espai a nivell personal quan es perfila com alguna cosa negatiu en lloc de positiu. Però hem de trobar la forma.
La pel·lícula comença com una comèdia romàntica i acaba convertida en una comèdia absurda. Com vas trobar l’equilibri entre els gèneres?
L’equilibri va prendre un temps. La majoria de les grans decisions es van prendre en l’escriptura (de manera additiva) i en l’edició (de forma sustractiva). Com a cineasta, normalment no penso en termes de gènere. Ho faig a contracor quan es tracta de buscar finançament o promoure una pel·lícula, perquè és inevitable la forma en què opera la indústria cinematogràfica, especialment a Austràlia, que troba particularment difícil imaginar el mitjà fora d’aquestes categories. Però en l’etapa d’escriptura vull alliberar-me d’això, perquè no m’ajuda. Dit això, m’encanten les premisses en les quals es basen els gèneres: una interacció romàntica, una circumstància aterridora, una situació ximple o absurda, una carrera tibant contra el rellotge. Aquestes són només parts de la vida i el gènere no les domina. Com a mitjà, crec que el cinema és una extensió de l’existència i de l’acte de viure —aquest sempre ha estat el seu poder especial— i m’agraden les pel·lícules per a explorar situacions orgànicament, no importa si són realistes, fantàstiques, racionals o absurdes, sempre que atresorin alguna veritat cultural o experiencial arrelada en els comportaments i en les formes humanes de percebre i pensar. Però el gènere és ineludible, és un gran colonitzador.
Què et sembla que et comparin amb Éric Rohmer?
És una gran sorpresa i un honor. Rohmer és un mestre, amo el seu treball. Dit això, de partida, no em vaig proposar fer aquesta pel·lícula amb les seves en ment. I encara no he pogut veure el llargmetratge amb el qual més s’ha comparat “Friends and Strangers”, “L’amic de la meva amiga “(1987). Però crec que, probablement, també m’hagi influït Rohmer de manera indirecta, en haver vist i estimat pel·lícules fetes per altres cineastes que van venir després d’ell i sens dubte també es van veure influïts per la seva obra. Les influències són relliscoses i, a vegades, difícils de detectar amb precisió, les coses funcionen subconscientment. Però en termes de cineastes francesos de la nouvelle vagui, probablement estava pensant més en Jacques Rivette que en Rohmer mentre feia la pel·lícula.
S’ha vinculat a la generació milenial amb la immediatesa, i com a resultat, se us considera de manera general lectors de contes i de novel·les gràfiques. Vas tenir això en compte quan vas decidir dividir la teva pel·lícula en vinyetes?
Quant a la immediatesa, m’identifico amb tenir poca capacitat d’atenció i em resulta difícil llegir novel·les. Però tampoc llegeixo molts contes i crec que mai he llegit una novel·la gràfica. Gaudeixo principalment de la no ficció. L’estructura de la vinyeta no partia de cap material d’origen en particular, però apel·lava a un nivell intuïtiu com una manera d’explorar diferents estats d’ànim, tons i ritmes en un film. És el tipus de pel·lícula que m’agrada veure, però no quan és massa ostentós o extravagant. M’agrada la sensació que una pel·lícula tingui canvis interns però les costures no siguin massa visibles.
No sols exerceixes de guionista i director, sinó també d’editor. Com s’emporten les seves tres personalitats mentre desenvolupes la pel·lícula?
La meva personalitat es diferencia en dos estats d’ànim, emocionat i malhumorat. Atès que la pel·lícula s’ha estrenat a l’estranger i ha estat ben rebuda, però com a equip no hem pogut gaudir de cap dels festivals en persona, la major part d’enguany he estat molt emocionat i malhumorat al mateix temps. Quant a l’escriptura, la direcció i l’edició, sempre que no se superposin, em resulta un procés continu.
Els joves a la recerca de satisfacció romàntica i professional són un tema omnipresent al cinema internacional. Com has intentat aportar una cosa diferent a aquest camp ja explorat?
És cert que és un tema que està sempre present, però a Austràlia gairebé mai s’ha abordat de manera inspirada. Tenim una quantitat vergonyosa de coming-of-age impulsats per fórmules que es desenvolupen en l’adolescència o en els primers 20 anys. Solen estar híperconcentradas en un individu i en la seva petita camarilla social, i segueixen el patró d’un protagonista com a víctima de desafiaments circumstancials que ha de superar al final de la pel·lícula. Incidentalment, això també resulta ser una versió de la nostra mitologia nacional: la fantasia de la persona feta a si mateixa que creix en un entorn estrany i confús, lluitant contra les probabilitats i al final es converteix en algú millor. Però a pesar que la gent blanca, educada i metropolitana (que sovint ha tingut un viatge vital relativament fàcil) domina els espais culturals, corporatius i polítics a Austràlia demogràficament, molt poques pel·lícules han tingut curiositat per mirar aquest món amb honestedat. És un altre exemple dels australians blancs rics que s’avergonyeixen de si mateixos, si no conscient, inconscientment. No podrem abordar els desafiaments que tenim com a grup fins que superem la por d’involucrar-nos sincerament en tots els diferents aspectes de qui som, i això ha d’incloure els aspectes negatius o desagradables.
Vas estar filmant durant 30 dies en 60 localitzacions diferents de Nova Gal·les del Sud. Ha afectat aquest intens ritme de treball al resultat final?
Espero que no. Crec que els resultats d’això estan més en el que no incorporem a la pel·lícula. Va haver-hi moltes escenes o moments realment precipitats el dia del rodatge, tal vegada a causa del mal temps, a altres contratemps típics o al fet que les localitzacions en la preproducció per estar baix pressió. Es tracta de preses que no van ser prou bones com per a incloure-les en la pel·lícula. Sempre aspirem al fet que Friends and Strangers tingués un ritme fàcil i casual, aconseguir-lo en l’edició va ser un treball enorme, i encara que està lluny de ser perfecta, i no és exactament la pel·lícula que al principi vaig imaginar, com a equip tots estem realment feliços amb el resultat final.