“Volia crear una oda encantada a l’amistat”

Més informació sobre Petrol i entrades

Per a mí, ‘Petrol’ és una pel·lícula sobre la cerca de la pròpia identitat d’una dona jove, l’estranya línia entre un mateix i els altres, la vulnerabilitat de la joventut. En un moment de canvi i descobriment, quan un es perd fàcilment en altres persones, la delicada línia entre la realitat i la imaginació pot tornar-se borrosa. En la seua fascinació per Mia, Eva perd el contacte amb la seua pròpia percepció i el seu món s’ompli de fantasmes i màgia. Les amistats volàtils són potser particulars dels joves, però crec que la dificultat de conéixer i acostar-se als altres és un tema universal. Hi ha un límit inherent al coneixement de la realitat, i aquesta comprensió dona pas a una melancolia que persisteix en la pel·lícula.

Volia retratar el vincle misteriós entre Eva i Mia, dues joves imaginatives, idealistes i decidides, molt diferents i al mateix temps semblants, en un moment de les seues vides obert, vulnerable i incert. Treballant amb les talentoses actrius Nathalie Morris i Hannah Lynch, les quals van donar forma als seus respectius personatges, volia mostrar una relació femenina que és platònica però molt romàntica a la seua manera, per a crear una oda encantada a l’amistat.

Per a mí era important que ambdues foren artistes, que connectaren a través del seu treball i que Mia es convertira en una espècie de musa per a Eva. És un “retrat de l’artista adolescent”, i l’enfocament no està en l’assoliment o la recompensa, sinó en l’adquisició del coneixement del món a través de l’observació i el registre. El cinema d’Eva s’explora com un procés constant que finalment es deixa obert.

Vaig començar a recol·lectar idees per a ‘Petrol’ mentre vivia en cases compartides a Melbourne quan tenia 20 anys, inspirat per les meues pròpies amistats i observacions. Aquest procés a manera de diari’ té molt a veure amb el resultat de la pel·lícula: una espècie de collage personal d’un temps i un lloc reals i imaginaris, tot mesclat. Però crec que la narració impressionista i lleugerament fragmentada també diu alguna cosa sobre el món fragmentat en el qual habiten els personatges. Està el “vell món” rus d’Eva: el món migrant amb la seua nostàlgia i l’anhel per coses que només poden existir com a memòria, l’interés de la seua mare per l’entrellaçament quàntic, la cita de Gogol sobre una pagesia que desapareix per part del seu pare, la lectura dels pòsits del café per part de Bella.

“Un no ha de parlar o actuar com si estiguera adormit”, escriu Heràclit, “Quan estem desperts, compartim un món; cada dorment està en un món propi”. Per a mí, això resumeix el viatge que emprén Eva en la pel·lícula. En algun lloc entre el somni i la vigília, un ha d’aprendre a despertar al món, a si mateix i als altres, tal com són. Mia i Eva comparteixen un moment de tendresa en el bar, el tipus de preciosos moments de connexió que busquem, i després segueixen els seus respectius camins separats. Tal vegada tot passa, però tals experiències compartides d’amistat conformen els aspectes confusos, desordenats i seductors de la vida, les coses que ens fan ser els qui som.