“Els perpetradors de ciberassetjament tenen un major efecte dominó”

– En els últims temps hi ha nombroses pel·lícules protagonitzades per adolescents que han de fer front a les seues vides en absència dels seus pares. Què diu aquesta coincidència de les nostres societats contemporànies? 

– És una circumstància que s’ha utilitzat durant molt de temps, de manera constant, com a context dels personatges principals. A Corea del Sud, la responsabilitat de cuidar dels xiquets recau únicament en els pares (especialment en la mare), i en absència dels progenitors, el xiquet es queda protegit en un entorn vulnerable. Aquests personatges en situacions tan ansioses i desfavorides semblen ser un tema d’interés.

– T’agrada el gènere coming of age? Si és així, quines són les pel·lícules i llibres que t’han inspirat? 

– Si, la meua pel·lícula és iniciàtica. És un gènere que realment m’agrada. Vaig trobar inspiració en la novel·la Matar un rossinyol, de Harper Lee. I entre les pel·lícules Mouchette (Robert Bresson, 1967), Un àngel en la meua taula (Jane Campion, 1990), Yi Yi: A One and A Two (Edward Yang, 2000), Sense sostre ni llei (Agnès Varda, 1985) i À dt. soeur! (Catherine Breillat, 2001).

– Els treballs a temps parcial també van formar part de la trama del teu curt Blossom, què vols subratllar amb la necessitat que els joves treballen en lloc de centrar-se en preparar-se per al futur a través dels seus estudis? 

– És una perspectiva interessant. Els adolescents també necessiten diners i volen fer moltes coses, però si els seus desitjos no estan relacionats amb els seus estudis aquests no són respectats ni protegits. Volia parlar sobre aquests temes, no necessàriament emfatitzar que hagen de funcionar.

– Per què vas decidir no filmar cap seqüència en l’institut? 

– El que Yujin ha d’estar vivint en secundària són principalment escenes d’intimidació i de soledat, així que que filmar una escena en classe em semblava un clixé. En canvi, filmar-la deambulant fora del centre de secundària semblava retratar prou el seu distanciament de l’escola i dels seus amics.

– La teua pel·lícula mostra l’ús de mòbils entre adolescents per a practicar assetjament escolar, les consideres eines negativa? 

– Sí. En la pel·lícula només hi ha escenes de xavals fent fotografies. No obstant això, a l’audiència se li incita a pensar en problemes socials com l’ús de messenger, de les xarxes socials i dels sistemes de tauler d’anuncis digitals per a la violència i l’assetjament escolar. A mesura que la comunicació virtual es torna més activa, els rumors no verificats es propaguen fàcilment i, en últim terme, es converteixen en veritat. Crec que els perpetradors tenen un efecte va dominar molt major que abans, ja que els seus missatges es propaguen ràpida i àmpliament sense cap esforç.

– Tant Blossom com Nobody’s Lover capturen un moment crític en la pèrdua de la innocència durant la infantesa, en el cas del curt, i en l’adolescència, en el del llarg. Penses en el procés de créixer com un passatge traumàtic? 

– Sí. Sempre és nou i impactant. No sols quan un és jove, sinó també com a adult. De fet, constantment em sorprenc a mi mateixa en aprendre i adonar-me de coses noves. Crec que és perquè tots tenim tant por com curiositat. El procés de parlar, compartir i empatitzar amb aqueixos moments és una manera d’entendre i adaptar-se al món.

– Per què t’agrada que la teua pel·lícula pose l’accent en la classe social com a tema principal? 

– La meua vida corrent m’ha portat a donar el protagonisme a la gent corrent. Mai m’he adonat d’estar emfatitzant-ho, però a partir del que sé, quan escric, empatitze amb la pobresa en lloc de l’abundància.

– En la sinopsi heu publicat que Yujin obri els ulls a l’amor, “sense una sola pista de l’altre costat de l’amor”. Quin és, en la teua opinió, l’altra cara de l’amor? 

– Seria més exacte parlar de l’altra cara de la fantasia de l’amor. Això és el que descobrim quan ens adonem que és una il·lusió desitjar que l’altra persona t’accepte completament com eres i que tu pugues acceptar-la com és. Això pot ser un mur impossible de superar, o significar la soledat.

– Estàs d’alguna manera agraïda a Paràsits (Bong Joon-ho. 2019) per les expectatives que ha despertat la pel·lícula cap al cinema coreà? 

– Sí. En el passat, quan pensava en pel·lícules d’altres països i les considerava bones (japoneses, mexicanes, alemanyes, espanyoles, etc.) només tenia al cap dues o tres referències. El meu judici es basava en aqueixes dues o tres pel·lícules, però em portava a generar confiança en la cultura del país i em despertava interés per a veure pel·lícules d’aqueix país més endavant. Crec que Paràsits ha causat una reacció en cadena similar en el públic de tot el món, creant expectatives cap a les pel·lícules coreanes i generant confiança en la nostra cultura. Els que es beneficien d’aquest privilegi són els joves directors de cinema coreans. Estic més que agraïda.