“Els pares de hui volen seguir sent joves i dinàmics i prefereixen ser un amic que un educador per als seus fills”, Rene Eller

El llargmetratge holandés Wij (Rene Eller, 2018) és una dura història basada en fets reals que narra l’exploració dels límits del sexe, la diversió i l’art d’un grup de joves d’estiueig en un poble proper a la frontera entre Bèlgica i Holanda. El seu director és perfectament conscient de la duresa de la seua pel·lícula, on huit adolescents se submergeixen en una espiral d’hedonisme i sexe i acaben per difuminar els límits entre el joc i la criminalitat. “Sé que els espectadors experimenten una mescla d’atracció i repulsió per la pel·lícula”, diu Eller, qui afig que no podria descriure-la sinó com “una muntanya russa extrema” on algunes persones es commouran i unes altres experimentaran rebuig. “Però aquesta és exactament la naturalesa del bestial”. De fet, la pel·lícula és una adaptació del llibre homònim d’Elvis Peeters, que Eller defineix com “un llibre que et colpeja el cap” però que tanca “una crítica severa cap a la societat moderna i els seus efectes en la joventut”.

Wij és el teu debut en la direcció de llargs, podries explicar-nos breument el seu argument?

Wij tracta de huit adolescents, xics i xiques, al voltant dels 17 anys, que exploren els seus límits. Exploren el que és possible dins del seu grup i dins de la societat. Juguen amb emocions, experiències i valors. Tot comença amb jocs sexuals innocents, quasi idíl·lics, durant un llarg i calorós estiu i acaba amb l’explotació sexual, la entremaliadura criminal i el proxenetisme adolescent.

Com vas saber d’aquesta història?

Vaig escoltar parlar en un programa de llibres en la televisió holandesa al duo d’escriptors Elvis Peters sobre la seua última novel·la, Wij. Va ser el seu impuls personal, juntament amb la rellevància social del llibre, la qual cosa immediatament va despertar la meua curiositat. Vaig decidir llegir el llibre després d’haver llegit les ressenyes:

Wij és un llibre fill de puta implacable i dur com una roca”. (Literairnederland.nl)

“He d’admetre que no vaig poder llegir Wij d’una sola vegada”. (NRC)

“Vaig tirar aquest llibre diverses vegades per l’habitació” (Matthijs Van Nieuwkerk)

El guió respira l’esperit del llibre, com ho descriuries?

En essència, aquesta pel·lícula tracta d’explorar els límits, o, en aquest cas, la falta de límits. Especialment durant la pubertat, les regles estan ací per a ser qüestionades amb la finalitat de descobrir qui eres en relació amb els altres. A mesura que cerquen la diferència entre el correcte i l’incorrecte, els personatges principals cerquen trobar aquests límits. Fins i tot esperen trobar-los. No obstant açò, a causa de la seua astúcia, acaben eixint-se amb la seua. El resultat és l’enfortiment del seu menyspreu adolescent a la societat. Del que no s’adonen, no obstant açò, és que els límits es manifesten no solament a nivell físic sinó també a nivell emocional; açò és precisament el que estriparà al grup al final.

Crees que el principal tema de la pel·lícula és el reflex de l’esperit dels temps?

Crec que la societat occidental es troba en un estat de crisi existencial. El sistema de valors que la societat contemporània intenta imposar a la generació d’adolescents que trobem en Wij té molt poc sentit pràctic per a ells. Puc sentir en els adolescents una necessitat de propòsit i de sentit d’urgència, però l’absència d’ideals fa que manquen de dirección i es tornen hedonistes. Açò em fascina i Wij, espere, permetrà als espectadors empatitzar amb el seu dilema. Per als membres de generacions anteriors, era més fàcil esbrinar què podien esperar de la vida. Els pares, l’església, els partits polítics i la societat els van imposar restriccions clares. ‘El que estava permès’ i més particularment ‘el que no estava permès’ era més obvi. Aqueixes regles s’han esvaït. També hi ha una falta d’autoritat i respecte. Els pares volen seguir sent joves i dinàmics i prefereixen ser un amic que un educador per als seus fills. La societat també sembla estar cada vegada més plena d’hipocresia. Solament faça una ullada al comportament poc entusiasta de polítics, productors, actors, artistes com Trump, Erdogan, Wilders, Weinstein, Kevin Spacey, Tiger Woods, Lance Armstrong i molts més. I no oblidem els abusos dins de l’església catòlica i els grans bancs que van causar l’última crisi financera. On estan els models a seguir, les persones que els joves poden admirar?

La pel·lícula pretén proporcionar una explicació al comportament del grup?

No. Wij no intentem oferir una explicació. La pel·lícula desafia a l’espectador perquè formule les seues pròpies respostes. Els personatges es comporten de la manera en què ho fan, perquè poden. Sense cap explicació, sense cap motiu. S’han armat contra les emocions intenses i sobrepassen els límits. Sobrepassen massa. Encara que sembla haver-hi una certa uniformitat en la freda fredor dels actes del grup, cada membre té diferents raons per a tractar de sobreviure dins del mateix. Però no és fàcil condemnar-los. Just quan crees que tens una opinió formada, reps informació nova. L’espectador seguirà fent-se preguntes fins i tot quan apareguen els títols de crèdit en finalitzar la pel·lícula. Espere que la pel·lícula ressone durant dies. Jo mateix encara tinc moltes preguntes. Crec, no obstant açò, que enfrontar dilemes difícils és clau per a fer bones pel·lícules.

Per què vas incloure veus en off i veus interiors?

Les veus en off no expliquen tant les accions dels personatges, sinó que les fan més creïbles i comprensibles. Què va ser el que va passar pels seus caps? Quins van ser els seus vertaders motius? En quin moment els va superar allò? Les ‘veus interiors formen part del trencaclosques. Serveixen com una indicació del que està per venir.

Quin és l’estil cinematogràfic de la pel·lícula?

M’encanta combinar enquadraments gràfics amb preses de mà. Com a resultat obtens el millor de tots dos mons. Els marcs estètics li donen a la pel·lícula “valor de producció” i estil. Les preses de mà fan que una pel·lícula siga més emocional i “real”. Trobar la mescla correcta és el que proporciona la sensació de qualitat en una pel·lícula. Per a mi, cada fotograma, cada elecció d’un tipus particular de lent (però també coses com el posicionament de la càmera) és una part essencial de l’estructura narrativa. La mateixa escena pot tenir una sensació diferent quan la càmera està en un altre lloc, o fins i tot quan s’ha utilitzat una lent diferent. També sóc un gran admirador de deixar que la música exercisca un paper important en l’enfortiment de personatges i escenes. La música augmenta enormement l’impacte emocional, però també proporciona escenes amb cert tipus de colorit. Per a Wij també vull usar música per a definir les diferents personalitats.

El guió és molt explícit. Quant sexe i quant nus has inclòs?

La pel·lícula va donant passos creïbles on el grup sempre espenta una mica més lluny. Primer apareixen nus, després seqüències de sexe, després sexe en grup i finalment prostitució. Vam mostrar molta nuesa, però no veiem primers plànols d’objectes que s’introdueixen en els genitals, no veiem l’escarificació de paraules en llocs íntims. Vam mostrar relativament poc sexe i exposició explícita. En una escena, he triat usar un minut de porno sense censura. Aqueixa escena ressona al llarg de la pel·lícula. Estableix una espècie de base emocional sobre la qual l’espectador pot construir. Aquesta escena és essencial per a donar-li a l’espectador un pressentiment primerenc en la pel·lícula. Açò ens permet usar suggeriments en escenes posteriors, en lloc de ser explícits.