Pablo Molinero viu un moment especial en la seua carrera. Encara que no és cap novell en açò de la interpretació, no ha sigut fins fa poc que el seu nom ha arribat al gran públic. I és que hi ha a qui el reconeixement li arriba al primer colp de sort i hi ha qui, com este actor castellonenc de 41 anys, ho cuina més lentament. I és que açò del futur arranca quan no t’ho esperes.

Com comences en açò de la interpretació?

Bueno jo recorde que on em va picar realment allò de la interpretació va ser en la universitat, estudiant. Jo havia provat abans en l’institut i així, i també en les festes de la vila dels meus pares, a l’estiu. Doncs, això que actues de xicotiu, t’agafen els majors per a actuar i t’ho passes bé, no? Entronques amb la part lúdica del teatre. Però on realment em va enganxar va ser estudiant filologia anglesa en la UJI [Universitat Jaume I de Castelló] on vaig entrar a fer cursos en l’aula de teatre de Carles Pons. Allí féiem tant un curs d’escenes clàssiques, com un curs d’accions teatrals i féiem performance per les cantines. Una època molt lliure d’investigació i de començar a establir els fonaments d’este ofici.

Crec que llavors ja vas crear la teua primera companyia, La Casual.

Sí, la veritat és que el més bonic que va passar aquella època és que va haver-hi un grup d’estudiants que creguem La Casual. Amb La Casual vam fer teatre a la carta. Igual actuàvem en una festa okupa en una casa, com l’associació de dones de Benicàssim contra el maltractament. També vam fer una obra de teatre que vam moure per altres universitats, vam actuar també a Barcelona i arribarem a emportar-nos diversos premis. Va ser un moment molt ric, l’explosió de la joventut, les ganes de fer coses…

Després te’n vas a Barcelona, on treballes amb diverses companyies com Els comediants i la Fura dels baus. Quines lliçons extraus d’estes experiències?

Jo vaig començar amb companyies de teatre de carrer, en Villareal amb Visitants, en el País Basc amb Pikor Teatre, i després em vaig passar a la sala. També vaig fer teatre infantil amb L`Home Dibuixat i altres companyies. Després sí que és veritat que em moc a Barcelona buscant més possibilitats de formació. Puc anar a cursos de dramatúrgia en l’Obrador, cursos de teatre i també classes de dansa. Però la companyia amb què més relació vaig mantindre va ser amb Sol Picó. Ella és una ballarina d’Alcoi, i jo vaig formar part de la seua companyia durant diversos anys i ací vaig entrar en contacte amb la part més física que després amb David Climent desenrotllaríem en Los COrderos. El treball amb Els comediants o La Fura dels Baus va ser més puntual. Es tractava de fer un encàrrec per a una macro funció d’estes que fan ells. I bé, allò que puc extraure d’ací va ser un poc el treball amb milers de persones o fer coses perquè ho vegen un número molt gran d’espectadors. Una altra visió del teatre quant a l’espectacularitat.

Amb la teua companyia Los Corderos feu un teatre poc convencional. En què consistix la vostra proposta?

Les etiquetes sempre són complicades. A nosaltres ens van posar l’etiqueta de Teatre Físic. I bé, el que passa és que sí que és veritat que hi ha una implicació del cos prou important. Nosaltres ens vam posar l’etiqueta de Teatre Bastard perquè bevem de moltes fonts, tant ens dóna el teatre de text com la dansa contemporània com la dansa buto o el clown o l’acrobàcia. Qualsevol disciplina ens pareix interessant. No hi ha una jerarquia, per això li cridem Teatre Bastard i també perquè, d’alguna manera, el teatre no ens ha fet molt cas (rialles) Com ens van dir en una crítica: no ens consideren teatre, teatre, perquè hi ha molta implicació del cos, hi ha molt moviment en les nostres obres, no sols és una posada en escena al servici de la paraula. Perquè bé, la gent del teatre d’alguna manera creu que fem una cosa rarita i ens ha apartat un poc de la seua família.

La major part de la teua carrera l’has fet sobre les taules. Pareix que el món de l’audiovisual es resistia.  A què creus que és degut?

Doncs mira, jo sí que hi havia fet algunes coses quan era més jove a València, vaig fer alguna tv-movie, De Colors, Aquitània, (ambdós dirigides per Rafa Montesinos), després a Barcelona he fet Terrats. També a València, en Canal 9, vaig estar en Negocis de família. Però sí que és veritat. Bueno, el que va passar va ser una elecció vital. Al crear Los Corderos amb David Climent i Pilar López ocupem molt de temps en el projecte i no pots fer res més. Vaig començar fent coses d’audiovisual, però al començar la meua pròpia companyia no tenia temps per a anar a càstings, no tenia energia per a una altra cosa que no fóra la meua pròpia companyia. I bé, quan vols crear un llenguatge propi, una estètica, això també requerix tancar-te un poc en tu i en el teu treball. L’audiovisual jo pensava que s’anava a quedar per a una altra vida, no? Però fixa’t que, d’alguna manera, este tipus de treball de què estem parlant en Los Corderos, després de quinze anys de companyia no ens ha donat una estabilitat. O siga, tenim anys de reconeixement per part de la professió i del públic, però eixa estabilitat és limitada. I a causa d’això, des de fa un any comencem a buscar altres maneres d’eixir avant. I llavors vaig començar a fer algun càsting i, arran d’això, em va eixir l’oportunitat de participar en La peste.

Amb la sèrie La peste connectes amb el gran públic. Com és això de passar a un paper protagonista en una sèrie d’este tipus?

Bueno, jo rep açò d’una manera molt tranquil·la. També tinc una edat i no canviaré la meua vida de la nit al dia. La meua manera d’afrontar el treball amb la sèrie és molt pareguda al que faig amb la meua companyia en el sentit que amb Alberto Rodgriguez (director), m’he dedicat a pensar en les coses que havia de fer, en el personatge. Vull dir que, d’alguna manera, açò no se’t dóna de colp. Açò és un treball molt laboriós i molt a poc a poc. Una altra cosa, clar, és la repercussió que té una sèrie d’estes que és molt diferent de la repercussió que té el meu treball amb la companyia perquè, bé, tot el que es gasta en publicitat Movistar no té res a veure amb el que fem nosaltres. Però bé, tranquil·lament, ja et dic. Ho he viscut d’una manera… bé, agraït. Agraït a la vida i orgullós de formar part d’un equip tan potent.

I com a actor, què ha suposat per a tu?

Doncs, sobretot que he tingut l’oportunitat de treballar amb actors amb moltes taules: Manuel Munt, Antonio Dechent, Manolo Solo, Tomás del Estal. Són gent que porten molts anys treballant i rodes amb ells, et poses a roda d’ells. És gent que és molt bona i aguantar-li la mirada a un d’estos i entrar en el joc que proposen és la manera d’aprendre. I, sobretot, també amb Alberto Rodríguez que és amb qui realment estic, ja no agraït, sinó en deute. Los Corderos era un teatre molt físic, amb molta implicació corporal, i en canvi el treball que té Alberto Rodríguez tan contingut, tan amagat, on l’actor porta per davall tot el que sent, és un treball que és difícil d’interioritzar. Un pensa que faig menys i ja està. Però no, no es tracta de fer menys. És més complicat que tot això. És com ho oculte, però ha d’estar ací dins i ho expresse només a través de la mirada, i això ho he aprés amb ell.

Vivim una època en què entenem l’èxit o la popularitat com allò que cal aconseguir prompte i ràpid. Si als trenta no has arribat on toca, oblida’t. A tu que t’ha arribat açò un poc més tard, com has viscut este procés? Quines avantatges o desavantatges has tingut?

Doncs, jo els avantatges que li veig és que, d’alguna manera, artísticament jo em sent més preparat per a afrontar un paper o nous projectes perquè tens més trajectòria i més hores de vol. Em sent com amb més seguretat. Quan era més jove, quan vaig estar fent, per exemple, Canal 9, pensava: “no sé si açò és per a mi o no”, perquè era la inseguretat d’algú que fa el que pot, però en realitat no coneixes tant. No has experimentat tant amb la paleta del teu ofici. Llavors açò t’arriba en un moment en què tens més possibilitats. I després, d’altra banda, crec que l’edat et dóna una espècie de relativitat davant de la fama. Jo visc en un poble molt xicotet de Girona on no hi ha cartells, on ningú t’increpa pel carrer. Vull dir que supose que quan eres més major ho relativitzes un poc perquè veus que, d’alguna manera, és un poc passatger. Un s’ha de centrar en el seu treball i l’edat t’ajuda a fer açò.

Vives en un poble de Girona i ara el teu treball està en altres zones d’Espanya. Volíem preguntar-te si tenies algun projecte per ací o quina és la teua relació amb la producció valenciana.

Bueno jo sí que vaig treballar a València. Vaig treballar a Aquitània i De colors, dos tv-movies que es van fer a València fa ja prou de temps, i després, com t’he dit, en Negocis de família, amb Canal 9, que era una sèrie d’estes de menjar. Però, en fi, que era un intent de fer producció valenciana. La meua relació futura amb València? Doncs, no sé si eixirà algun projecte. Jo estic amb els braços oberts. Ara fa poc ha anat l’espectacle que nosaltres dirigim amb Los Corderos. La veritat és que amb la companyia hem anat prou i tenim públic i respon. Però a vore, projecte en firma ara a València, doncs no.

I ja per a acabar, quins són els teus projectes de futur més immediat?

Bueno, vaig fent un poc d’alternança. En realitat, sí que vull dedicar-li l’espai a què passen coses en cine o en la tele perquè crec que he d’aprofitar este moment. Sense oblidar un poc el que a mi també em fa créixer com a actor amb la meua companyia. Portem un temps un poc asfixiats i ens anem a donar un poc de temps per a buscar altres maneres d’organitzar-nos, però continuarem treballant i farem nous projectes. El que tinc més damunt és la segona temporada de La peste que es rodarà durant el quart trimestre d’enguany.

Ens pots avançar alguna cosa d’eixa segona temporada?… O no? (rialles)

Eeeeehhh… (rialles) Sobre la sèrie no em deixen molt, la veritat. Però el que sí que està clar és que es comença a rodar al setembre. I avançar? Doncs be´, si recordeu el final de la primera temporada, m’estic anant al nou món i, en realitat, no acabe de trobar el meu lloc, ni en el nou, ni en el conegut. L’únic món que conec és Sevilla i, bé, supose que entre eixos dos eixos girarà tota la sèrie.