Noticias Festival
(Un Futur de Cine) Entrevista amb l’actriu Greta Fernández

Greta Fernández porta la interpretació en la sang. Tant és així que el seu primer paper ja ho realitza, sent encara una xiqueta, en Ficció, del director català Cesc Gay, interpretant a la filla del seu pare en la vida real, l’actor Eduard Fernández. De Greta es podrien dir moltes coses, però n’hi ha prou amb tirar un ull al seu compte de Instragram, llegir alguna entrevista o xarrar una estona amb ella per a saber, almenys, una cosa: que sap el que vulgues… I va a per açò.

Comences molt ràpid, amb 9 o 10 anys, en Ficció. Va ser ací on va començar a interessar-te la interpretació?

No, jo no crec que va ser ací. Jo crec que ací m’agradava una mica el treball que tenia el meu pare, no? Jo crec que d’ací a entendre què era açò em faltaven moltíssims anys. Jo cree, simplement, que és com un xiquet que juga, que li agrada les càmeres, i també li agrada que li miren i li observen. Jo estava allí passant uns dies amb el meu pare en el poble on van rodar Ficció. Llavors Cesc em va proposar fer el personatge i dir quatre frases. I ho vaig fer. Jo crec que el gusanillo em pica molt més avance.

Algun record especial d’aquella experiència?

(rialles) Sí, recorde que estava molt nerviosa! Recorde la sensació abans de pujar a l’habitació, la primera escena que vaig rodar. Li deia: “papà, hi ha un globus”. Record estar amb el cor que m’eixia per la boca. Estava molt, molt, molt nerviosa. No recorde gens més. Recorde aqueixos dies en el poble, que van anar un moment molt bonic de la meua vida.

Deies que aqueix no va ser el moment en el qual t’interesses per la interpretació. Aleshores, uan succeeix?

Jo crec que va haver-hi un moment en el qual el meu pare va començar a fer una obra de teatre, Hamlet, de Shakespeare. Va estar com un any fent aquesta obra. Jo vaig veure l’obra moltes vegades. Jo crec que hi havia una mica d’açò que em tenia hipnotitzada. No sabia si jo volia formar part d’allò, però sí que hi havia una mica de mi que volia estar ací. No sé si era conscient de quin, però jo volia formar part d’aqueix món de fantasia, no? Després, als 16 anys vaig començar a fer càstings amb el meu representant d’aqueix moment, que era la que tenia el meu pare, Eli Cabrero. D’ací em van agafar per a dos projectes: La riera, una telenovel·la de Tv3, i per a Olor a colònia, una tv-movie que es rodava també a Barcelona. Així i tot, jo ara amb distància puc dir que tampoc vaig aconseguir assaborir la màgia d’aquesta professió. Jo crec que açò ho he aconseguit fa poc.

Encara que en papers secundaris o xicotetes col·laboracions, d’alguna manera has treballat amb grans noms del cinema, amb els més molones, per dir-ho d’alguna manera (rialles)

Sí, açò és veritat. Jo també estic d’acord (rialles)

Isaki Lacuesta, Cesc Gay, Lino Escalera, Mar Coll o Ramón Salazar Què has anat après de tots ells? Com has anat sumant aqueixes experiències a la teua manera d’entendre la interpretació?

Bé, a mi em dóna la sensació de que en el fons no he aconseguit amb cap d’ells treballar a fons alguna cosa. No he aconseguit conèixer la seua manera de treball al 100%. És a dir, ara que acabe de rodar una sèrie per a Movistar+ amb Mar Coll [Matar al padre] he pogut conèixer a Mar Coll una mica. I m’ha agradat que Mar Coll m’esculla per a coses més intenses o, més aviat, pausades, i a més m’haja agafat per a una comèdia. És una cosa que m’agrada molt. M’agrada com m’ha sacsejat i m’ha dit, treu-te la intensitat i el drama. Anem a fer alguna cosa diferent. I a mi m’agrada molt quan un director fa açò, quan aposta per mi per a una altra cosa. Em sembla molt guai. I ara treballant amb Isabel Coixet [que estem començant un projecte] estic enamorant-me d’ella, estic començant a treballar la interpretació des d’un lloc més fi i molt creatiu. Jo crec que és quan una directora et proposa coses que et fan pensar i et fan allunyar-te del comuna. Que et pose deures: doncs ara et poses a escriure una carta com aquest personatge o llig aquest llibre. Proposa un joc que es va del convencional. Llavors no és solament el guió que tinc davant de mi, sinó que de sobte hi ha més coses. I açò dóna moltíssim joc.

Com has comentat, has fet cinema i televisió. Quines diferències trobes entre tots dos mitjans? Has dit en alguna ocasió que t’agrada més el cinema.
A mi m’agrada més el cinema, però no perquè no m’agrada el treball televisiu. A mi les sèries em semblen el futur del cinema. El que passa és que crec que ací, bé, no sé on està el problema. Bé, no dic que totes. Em sembla que Movistar+ ha començat molt fort. Netflix, també. Vull dir que hi ha de tot. En tot cas, jo crec que ja n’hi ha prou d’explicar històries tan planes, avorrides, que no tenen emoció. Ja n’hi ha prou de donar-li a l’espectador tot ben mastegat, ben explicat i sense segones voltes, sense contradiccions, sense vida en els personatges. Llavors, dóna la sensació de que en la tele aqueix espai no es dóna. No parle de la tele a Estats Units, ni a França ni en molts altres llocs en els quals si que hi ha sèries espectaculars. Però crec que ací hi ha pressa, molta pressa, i la pressa poques vegades deixa molt espai per a la creativitat.

En alguna entrevista has declarat que la teua mirada cap al cinema li la deus al teu pare. En quin sentit?
Jo crec que hi ha dues coses. Una és la meua relació amb la mirada que té el meu pare amb la interpretació. Aquesta cosa que et dic de crear un personatge. El meu pare m’ha donat una visió molt intel·ligent per a mi, amb molt sentit comú. És el que diu ell, que hem de tenir molt sentit comú a l’hora de crear un personatge. Però el meu pare és una persona molt creativa i jo crec que arriba on arriba amb els personatges perquè passa hores i hores a casa menjant-se el cap sobre per què açò o per què no açò un altre, com faig per a acabar dient aquesta frase. És un treball que et porta a molts llocs. Tot aqueix procés creatiu que ell m’ha ensenyat i que jo he vist com ho feia m’ha semblat el més divertit i el més bonic d’aquest treball. I després la visió que m’ha donat ell en el cinema sobre, bé, de com és aquest món, que no és un món fàcil, és un món competitiu, que és un món d’enveges, que és un món en el qual hi ha moltes coses bones igual que dolentes. I bé, de ser conscient d’açò.

Si hagueres d’explicar-ho, què significa per a tu actuar?

Jo, mira… Així com simplificant-ho, diria que a la meua actuar m’ajuda a ser millor persona perquè a mi m’ha ajudat a comprendre moltes coses de la meua vida, fins i tot. És a dir, a entendre més dilemes personals que jo tenia en la meua vida, a coses que a mi em costava d’entendre. A mi aquest treball m’ajuda molt a *empatizar. M’ajuda molt a no jutjar, a no haver de justificar, a comprendre i tractar d’entendre a tothom. M’ha ajudat molt a ser molt comprensiva, a escoltar des d’un altre lloc, i veure-li sempre més d’una cara a les coses. I açò aplicat a la teua vida és una teràpia increïble.

Com veus el panorama en el cinema actual per a una actriu jove com tu? Fes-nos un diagnòstic.

Jo fa poc vaig fer una entrevista en la qual em preguntaben precisament açò. Jo crec que la gent ha de començar a queixar-se menys i treballar més. Jo sé que a voltes pot ser una mica pedant que algú que treballa diga açò. També he estat sense treballar gens i també ho he dit. Jo sempre he cregut que algú que és molt bo, que té qualitats i té sensibilitat per a poder explicar o parlar a través d’un personatge pot trobar oportunitats. També diria que també tenen a veure moltes coses, com tot en la vida. Si tu vols molt una cosa i aqueixa cosa s’allunya de tu contínuament, mira a veure què passa ací amb tu. Solament crec que últimament veig molta, molta, molta queixa i veig molt poc treball de la gent. I treball vol dir, doncs aprendre a trobar més matisos en les coses, aprendre idiomes potser, a traure’t l’accent, a fer cursos, a cercar representant, es poden fer moltes coses. Estan les dues parts, que no crec que siga un treball fàcil i que és un treball que pot arribar a ser molt elitista, és veritat. També tinc gent molt a prop que han vingut de zero, que ni tenien pares actors ni tenien res a veure amb aquest món i estan molt a dalt. Jo tinc molta confiança en el talent.

Tu has fet ja alguna xicoteta incursió fora d’Espanya, [A Polònia, amb Embers, una pel·lícula de ciència ficció]. És necessària avui aquesta dimensió internacional per a fer una carrera en el cinema?

Jo no crec que siga necessari. Jo crec que t’obri més portes, simplement. Jo no vull quedar-me solament a Espanya. A part és que a mi també m’agrada el cinema de fora, el cinema europeu també m’apassiona moltíssim. Jo crec que m’avorriria si estiguera tota la meua vida ací. Crec que ací hi ha projectes molt bonics, la qual cosa pinso és que hi ha pocs projectes bons perquè hi ha menys diners per a fer cinema. Jo sempre dic el mateix, “posar-vos-ho fàcil”, no us quedeu solament ací perquè llavors tot és molt més complicat. Però si t’obris una mica les portes, et poden agafar a França, a Anglaterra, a Sud-amèrica i a EUA, i de sobte se t’obrin moltíssim les possibilitats. Jo crec que açò que té molta lògica.

La teua carrera no ha fet més que començar, però, si et projectares cap al futur, com et veuries d’ací a uns anys? Què t’agradaria fer? Amb quins directors t’agradaria treballar?

(rialles) Doncs em veig treballant en diferents llocs. Em veig treballant en altres cinemes, no solament d’ací, en aqueixos cinemes de fora, també. I espere que m’hagen tocat aqueixos personatges que et fan un regal en la vida, que no hi ha molts. I directors? Sempre dic Paolo Sorrentino, que és un director que a mi m’encanta. Sempre he dit Haneke, que és més complex, però a mi m’agrada molt. Em veig treballant en més pel·lícules amb Isabel Coixet. I em veig repetint amb Isaki Lacuesta. Bé, amb el meu pare vaig a treballar ara, però amb actors m’agradaria treballar amb Anna Castillo, amb Elle Fanning, que m’agrada moltíssim i… (pensa) i ja està (rialles).

S’ha emès recentment la sèrie que realitzes amb Mar Coll per a Movistar+, “Matar al padre”. Com a actriu, Greta Fernández ha de matar al pare o no li fa falta?
Jo crec que en, aquest cas, ja va matar al pare. (rialles) Ho va matar fa uns anyets, ja. Ja ho hem passat açò.

I com va ser l’assassinat?
Sense sang, però ho vaig matar. (rialles) Sí, jo crec que açò és necessari. Bé, o no. Depèn de la relació de cadascun. Jo sempre he admirat al meu pare i a la meua mare, sempre m’ha agradat molt a què es dedicaven els dos (la meua mare -Esmeralda Berbel- és escriptora també). Jo crec que matar al pare és una cosa molt sana en el fons, no? És com humanitzar-ho, que deixe de ser un déu. I fer-ho està bé, no està malament. Ixen moltes coses. Després tens una relació des d’un lloc en el qual jo admire al meu pare igual. Ho tinc en un pedestal igual. (rialles) I a la meua mare també, als dos. Però és un lloc sa, bonic.

Cinema Jove t’atorga el premi Un futur de cinema. M’agradaria que ens digueres com valores el premi.
Doncs quan em vau dir açò em va fer una il·lusió boja. Era el meu primer premi, imagina’t la meua felicitat. És com un vot de confiança. Açò em sembla molt bonic. Jo sempre pensava que el primer premi que rebera ho anava a fer com un vot de confiança, perquè és tan difícil rebre un premi així, no és com premiar alguna cosa que ja està. No sé com dir-ho. Jo sent que encara tinc tantes coses per fer que aquest premi ho rebo així, com: “ens agrada de moment com ho estàs fent, segueix avance que vas bé”. Em fa molta il·lusió que siga a València. Tinc una relació molt bonica amb València, encara que haja estat poques vegades, i em fa molta il·lusió arreplegar-ho. La veritat és que em sembla un regal.

Autora Foto: Arale Reartes