En l’alemanya The Last to See Them, de Sara Summa, l’espectador assisteix a l’últim dia de vida d’una família en el sud d’Itàlia. El destí dels protagonistes es basa en una història real esdevinguda en 2012. En la vespra d’unes noces, els Durati van ser assassinats per motius desconeguts, però es va assumir una connexió amb la màfia.
“La pel•lícula connecta amb el clàssic de Truman Capot A sang freda, perquè humanitza als sempre anònimes víctimes d’un crim de la crònica de successos, però en aquest cas, s’exclou als victimaris”, anticipa el director de Cinema Jove, Carlos Madrid.
– La pel·lícula informa molt clarament des del principi el que passarà amb la família que veurem. De manera que l’espectador seguisca la pel·lícula amb el coneixement que els quatre membres de la família estaran morts l’endemà, assassinats. Quina importància té per a la pel·lícula donar a conéixer aquest fet immediatament?
– En certa manera, la pel·lícula no conta una història en el sentit clàssic del terme. Més aviat, ofereix una experiència. Per aqueixa raó, al meu parer, no és tan rellevant com acaba tot, perquè l’enfocament està en el temps que precedeix al final anunciat i que l’espectador passa amb aquests personatges, i no en el resultat d’aqueix temps. La informació que se’ns dóna al principi és, per tant, com un regal: vol alliberar la mirada i aguditzar el nostre sentit de l’observació. Se’ns dóna l’oportunitat de presenciar l’experiència de la vida d’altres persones en la seua limitació temporal. Podem veure com passa el temps i s’esvaeix. D’aquesta manera, la pel·lícula eludeix les obligacions dramatúrgiques habituals i es torna lliure per a portar-nos en el seu propi viatge. De manera que, sí, aquesta informació és molt important! No perquè vol crear un sentit de misteri ominós, sinó perquè aporta al mateix temps que presenciem una altra qualitat: ser finit i, per tant, especial.
– L’espectador, no obstant això, no sap exactament quan vindrà l’assassí o assassins. Podria succeir en qualsevol moment de la pel·lícula. És un moment que et va interessar d’alguna manera? Tinc la sensació de que la pel·lícula deixa clar des del principi que no està basada en aquest tipus de suspens.
– Exactament. Si entra en la pel·lícula amb aquest tipus d’expectativa, és possible que ràpidament se senta decebut. Pel fet que l’assassinat en si té tan poc espai, el tipus típic de suspens del qual parla no és realment el que la pel·lícula busca. Arribarà la seua fi, el sabem i no podem oblidar-lo, per descomptat. Però la sensació de tensió és, al final, més el resultat d’una mirada aguda que ens permet observar molt de prop i amb precisió el que succeeix amb cada personatge a cada moment del dia, com reaccionen entre si, com toquen els objectes, com es fa un pastís, com es desperta una dona al matí i observa a altres persones, o com un home menja una taronja. M’agradaria pensar que aquests elements es tornen tan apassionants com la pregunta una mica més trivial d’a través de qui i quan acabaran finalment aquests fils de vida. La pel·lícula es basa en realitat en l’atracció d’aquestes xicotetes coses quotidianes. Els detalls sobre l’assassinat en si perden importància. Un element que encara no has esmentat, però que crec que es refereix al tipus de tensió al qual et referies, és l’aïllament de la propietat de la família. Prompte es converteix en una espècie d’espai abstracte, segur i opressiu, que contrasta fortament amb el món exterior. Tots els altres personatges, a més dels quatre membres de la família, acudeixen a ella com a intrusos i es converteixen en sospitosos. No solament com a assassins, sinó simplement com a representants d’un tipus d’alteritat. D’aquesta manera, la pel·lícula tracta de fer-nos adoptar la perspectiva de la família, aïllada i girada cap a si mateixa, la qual cosa també genera un tipus de tensió.
– Durant un temps en la pel·lícula hi ha repeticions d’escenes, que també semblen molt singulars: l’espectador veu i escolta alguna cosa que ja ha vist i oïda abans, però des d’una altra posició, sovint des d’una altra habitació. Ens llisquem discretament cap a ells, sense cap salt obvi, ens porta algun temps abans que entenguem el que està succeint.
– Sí, i d’alguna manera aquestes repeticions tenen a veure amb una comprensió del temps única i múltiple. Cada moment és únic, ja que mai es pot repetir, no obstant això, és quasi infinitament divisible, o en aquest cas almenys en tantes perspectives, percepcions i experiències com a personatges es mouen al voltant de la casa. Fins i tot dins d’una mateixa habitació i moment, l’experiència vital és absolutament individual. Cadascun dels instants pels quals passen els nostres quatre personatges principals està definit i ha sigut influït d’una manera única per la sèrie de moments que ho han precedit i els que seguiran. Això és el que se’ns dóna per a veure i experimentar. Com a espectadors, ocupem una posició especial, perquè només podem experimentar un instant en múltiples perspectives, la qual cosa resulta en un curiós engrossiment del temps. També és una forma de conéixer als nostres personatges en la seua singularitat. Cadascun d’ells té una experiència personal i singular del que van compartir l’últim dia, malgrat passar-lo junts. I em sembla que en resumir totes aquestes perspectives separades, la pel·lícula potser pot donar-nos una sensació de pèrdua, de perdre cadascuna d’aquestes quatre vides una vegada que desapareguen.
– El que impressiona d’aquestes repeticions és el fet que, encara que trenquen la linealitat de la narració i la línia de temps real, no es carreguen d’un significat metafísic misteriós ni es converteixen en un dispositiu formal enigmàtic en primer pla. Més aviat indueixen l’experiència una miqueta estranya que la pel·lícula no narra escenes, sinó peces o fragments de temps. Un resultat per a la pel·lícula i per a tota la percepció és que el que un veu i sent està exempt de la restricció de ser una escena amb un principi i un final i de complir una funció en la història en el seu conjunt. La pel·lícula pot ser alguna cosa que resulta molt poc freqüent: la vida, i simplement veiem la vida, no la història.
– Em fa molt feliç sentir que la pel·lícula aconsegueix transmetre aqueixa sensació! De fet, la pel·lícula persegueix aquesta idea de ser el testimoni privilegiat del pur acte de viure. Per a mi, un altre efecte important d’aquesta no linealitat és que el temps es converteix en protagonista de la narració en assenyalar-lo de manera tan específica. Al costat de l’anunci inicial de la seua mort, aquesta desestructuració de la línia de temps de la pel·lícula enfoca aquest últim dia com un moment molt especial. Ens fa conscients del temps com un element al qual parar atenció i fa que aquest breu lapse d’aquest instant de la vida siga important, malgrat l’aparent banalitat del dia sense complicacions que passen els personatges. Veig aquest dia com una forma de capturar un moment privilegiat de la vida, presentant-lo en la seua relació positiva amb la mort.
– L’aspecte profundament trist i commovedor que la pel·lícula ens permet experimentar prové de la presència constant de la mort: un observa la vida i com pot morir en qualsevol moment, és a dir, com és mortal a cada moment. És aqueixa, tal vegada, la vertadera controvèrsia? Que la vida és mortal? Malraux, en paraules de Deleuze, diu: «L’art és l’única cosa que resisteix a la mort».
– Tot això ens porta, de fet, a l’absurda idea de la mort, que sobtada i necessàriament irromp en la vida com una injustícia. I, no obstant això, també és l’esdeveniment que li dóna a tot el seu significat, el seu propòsit, fins a cert punt la seua bellesa. Per a mi, hi ha una cosa infinitament commovedora en aquesta doble idea. La vida es torna rellevant a través del simple coneixement de la mortalitat, de la temporalitat dels nostres personatges, i no obstant això, la mort continua sent completament escandalosa. Crec que la vida és una impertinència davant la mort, és el seu oposat i, al mateix temps, el seu compost. La vida coqueteja amb la mort d’una manera sublim, però es reafirma en tot. Volia que la pel·lícula fóra una oda a aquesta resistència, al mer fet de ser, que pot mostrar millor la seua radicalitat sorprenent quan es mira a través de la lent de la mort.
Una altra nota al marge de la cita de Malraux: la pel·lícula està inspirada en aspectes reals de la vida de quatre persones que van ser assassinades fa molt temps. La pel·lícula intenta reencarnar parts de la seua experiència. Com diu Deleuze quan cita a Malraux sobre la relació entre art i resistència, l’art no té res a veure amb la comunicació o la informació. La pel·lícula no és un treball informatiu sobre com quatre persones van passar el seu últim dia. És una mica més, i tal vegada com vas dir, és en realitat un acte de resistència en si mateix, resistència al temps, que pot, amb sort, beneficiar als nostres personatges una mica d’immortalitat.
– El fet que hi haja una història real darrere de la pel·lícula és part d’una relació complexa entre la realitat i la ficció: a pesar que hi ha hagut un succés similar en la vida real i persones similars, la pel·lícula esbossa una ficció pròpia, que al teu torn comptes a través d’actors no professionals. Tots els actors de la pel·lícula són no professionals. Tenen o aconsegueixen en el transcurs de la pel·lícula una forma de vulnerabilitat, una fragilitat, que els actors professionals mai mostren i que té a veure amb que els teus actors són persones reals. Com va abordar el treball amb ells, però primer: com els va buscar i els va trobar?
– És un aspecte molt important, perquè la pel·lícula seria molt diferent si no fora per les quatre persones que actuen en ella i que van tindre un paper important en el disseny dels personatges. El procés de càsting com a tal va prendre algun temps, però al final va ser molt fàcil reduir les opcions a aquestes quatre persones. Sabia des del principi que volia treballar amb actors no professionals, i volia trobar persones que només amb la seua presència transmeteren alguna cosa sobre un cert tipus de vida que jo no podia inventar. En el que has dit sobre aquesta estranya traducció de la realitat a la ficció, que després torna a ser una espècie de realitat a través de l’elecció de persones que tenen alguna cosa que veure amb el món que s’està representant, va ser una idea que em va fascinar des del principi. És difícil explicar el que estava buscant, però volia trobar el meu camí de tornada a una cosa primordial, i que vaig sentir que només seria possible si treballava amb persones que d’alguna manera podien donar una mica de si mateixes no previst en la pel·lícula. Supose que això també pot succeir quan es treballa amb actors professionals, però l’enfocament és diferent i aquesta elecció em va semblar més intuïtiva. No obstant això, durant el rodatge, el desafiament es va convertir en part a fer que no actuaren. I com amb qualsevol actor, has d’ajudar-los a arribar a la part de si mateixos que és interessant per a la càmera. Per descomptat, cadascun d’ells era molt diferent i tenia fortaleses i necessitats molt diferents. Els xiquets, per exemple, tenien un sentit del ritme molt innat, però arribar a alguna cosa una mica més concentrada i precisa a vegades podia ser un desafiament. Amb els adults va ser més complicat, perquè mentre que tots dos tenen una forta presència individual en la pantalla, les seues personalitats eren bastant diferents de les dels seus personatges en la pel·lícula. I de totes maneres, cap d’ells tenia una tècnica d’actuació o havia estat enfront d’una càmera d’aquesta manera, així que vam haver de trobar formes d’arribar junts a un lloc en el qual tots estiguérem còmodes. Algunes vegades va ser més directe, pur en certa manera, però en altres moments aconseguirem el tipus de fragilitat de la qual estàs parlant recorrent al principi a algun artifici. L’estranyesa de la mare, per exemple, té a veure amb el seu ritme, que és una cosa construïda per a les necessitats de la pel·lícula. Des del principi vaig comprendre molt bé el que volia veure en aquests personatges, però d’alguna manera aquesta imatge mental havia de deixar espai per a qui estava allí enfront de la càmera i per al que oferia. I encara que requeria una mica de treball, aqueixa part va ser definitivament un dels aspectes més emocionants del procés.
Markus Nechleba
