Henrika Kull “Les presons actuals són institucions molt inhumanes”
El treball de graduació de la directora alemanya Henrika Kull, Jibril, beu d’un curt documental que va rodar en 2015, Absently Present, sobre la relació d’una dona amb un pres. “Sempre m’han interessat l’anhel, la fisicitat i els llocs on es viuen experiències socials extremes i la meua curiositat em va portar a investigar la sexualitat i la intimitat en les presons. Amb el temps, vaig descobrir que no són els parents els que acaben amb les seues relacions sentimentals, sinó els reus, que es tornen més distants a mesura que transcorre la sentència”, comparteix la realitzadora.
En la seua òpera prima planteja una ficció sobre l’ardent pulsió amorosa entre una mare de tres xiquetes divorciada amb un home condemnat a sis anys de presó. Els actors, també debutants, ofereixen unes interpretacions franques i emocionants d’una relació plagada d’inconvenients. “En les històries d’amor sempre hi ha part de projecció i he volgut explorar com es reforça aquesta noció amb el factor presó”, explica Kull.
Per què t’interessa personalment parlar sobre l’anhel, la fisicitat i els llocs on es viuen experiències socials extremes?
Estime la intensitat i em sembla que les persones que ho fan tot bé són bastant avorrides. Tal vegada perquè vaig créixer en una ciutat molt sufocant en el sud d’Alemanya; en un ambient en el qual tot el que no era convencional es jutjava immediatament. Quan em vaig mudar a la gran ciutat i vaig conèixer tot tipus d’entorns -no solament com a part dels meus estudis de Sociologia-, em vaig quedar fascinada pel que van desencadenar en mi i per la proximitat que, de sobte, vaig sentir. Tal vegada per açò vaig investigar en bordells o en presons i vaig gaudir de la intensitat dels intercanvis i de les amistats amb les persones més diverses.
L’origen de la pel·lícula és el documental curt Absently present, com et va ajudar la recerca prèvia en la realització del llargmetratge?
Vaig investigar molt, no solament per al meu documental Absently present, sinó que també vaig passar molt temps a la presó i vaig parlar amb molts presos. Totes les observacions que vaig fer allí, durant anys, em van absorbir, literalment. Després d’açò, va ser molt fàcil escriure un guió amb diàlegs naturals i escenes de la vida real. També em va ajudar molt durant la direcció.
Què vas descobrir sobre la vida a la presó que no esperaves?
La primera vegada que vaig entrar en una presó estava realment emocionada. Vaig entrar sola i em va semblar una bogeria la quantitat de testosterona en l’ambient. A Alemanya, moltes presons se segueixen construint d’acord amb el sistema panòptic, una arquitectura molt brutalista, especialment comparada amb els estàndards actuals. Són llocs bastant intimidatoris, especialment en la primera visita. Ho vaig associar a la visió de tigres en gàbies. Però prompte em vaig adonar de quant desitgen els homes ser vistos com a éssers humans i no solament com a criminals. Vaig venir una vegada i una altra i vaig conèixer gent molt interessant i intel·ligent. Tots estaven plens d’anhel. Seguisc pensant que les presons tal com existeixen hui dia són institucions molt inhumanes.
Quins reptes i quines dificultats vas viure en la producció d’aquesta pel·lícula?
Tenia un bon guió, grans protagonistes i localitzacions increïbles (per exemple, una presó real), però no tenia fons per a produir la pel·lícula. Sabia que no podia esperar durant anys per a obtenir fons, volia rodar ràpid i creia fermament que també era possible fer-ho sense diners, perquè podia usar l’equip de càmera de la meua escola. Per descomptat, va ser una bogeria, però gràcies a la meua professora Angelina Maccarone, que també era fan del guió i sempre va creure en mi, vaig obtenir el permís de les universitats per a començar el projecte i vaig assumir el guió, la direcció, la producció i l’edició.
A poc a poc vaig trobar un equip xicotet però increïble, format per la meravellosa directora de fotografia Carolina Steinbrecher, que va assumir una gran responsabilitat, com també la gran escenògrafa Theresa Reiwer. Les dues van treballar gratis. Estava clar que també necessitava a algú que m’ajudara amb la producció i, afortunadament, Sophie Lakow va pujar a bord. Que aqueixes dones, i per descomptat els meravellosos actors principals, especialment Susana Abdulmajid, estigueren allí, van fer finalment possible el projecte. Durant el rodatge em vaig encarregar del catering, de cercar extres o de planxar el vestuari, la qual cosa desafortunadament em va distraure del treball real amb els actors. No obstant açò, d’altra banda, com érem un mini equip vam disposar de molta flexibilitat. Amb tot, puc dir que encara que quasi no teníem diners, vam anar extremadament lliures i vam poder ser molt creatius.
Jibril no sembla en absolut una pel·lícula de graduació. Com t’ajuda el sistema educatiu alemany en el desenvolupament dels teus primers llargmetratges?
Oh, gràcies! La meua universitat no és fan de les pel·lícules de graduació llargues i, com vaig esmentar, vaig haver de barallar molt per açò. Al final la vaig filmar amb el pressupost normal per a les pel·lícules de graduació. És a dir, amb el pressupost d’un curtmetratge. En quasi totes les escoles de cinema a Alemanya es proporciona un pressupost xicotet, així com un equip de càmera per a les pel·lícules finals.
Els teus protagonistes debutaven com a actors i vas decidir fer-los molts primers plànols. Com te les has arreglat per a obtenir unes actuacions tan naturals, basades en mirades?
Vaja, aqueix és un gran compliment… Sempre vaig voler que la pel·lícula fóra així: natural. Volia usar una càmera portàtil que donara sensació de proximitat i versemblança, i sabia que necessitava cares i personatges molt forts per a açò, així com un cinematògraf que fóra molt atent i sensible a aqueixos moments.
Vaig dedicar molt temps al càsting i vaig treballar amb els actors molt intensament en els seus personatges, perquè saberen quins eren les seues necessitats i intencions. Sempre vaig saber que era tot un desafiament. Gràcies al sensible treball de càmera de Carolina, el concepte va funcionar…
Per què vas decidir que els protagonistes foren musulmans?
Són alemanys però d’origen islàmic. Viuen al costat d’alemanys amb altres antecedents religiosos. Així és com ho experimente a Berlín, açò és el que volia explicar. No volia fer una pel·lícula sobre musulmans, sinó sobre dues persones que s’enamoren.
Quina aportació addicional van suposar els seus orígens migratoris a la història?
Per a mi és una història d’amor universal. Per descomptat, els meus dos personatges estan cercant alguna cosa, tal vegada ho estiguen experimentant d’una manera més pronunciada o conscient a través dels seus orígens. No obstant açò, al meu entendre, tots dos tenen personalitats molt singulars, independentment de les seues arrels. Tots dos tenen la seua pròpia manera de rosegar les estructures patriarcals i rebel·lar-se contra elles internament.
Al llarg de la pel·lícula podem veure a Maryam veient una telenovel·la en la televisió. De quina forma crees que el romanticisme arreplegat en l’audiovisual convencional influeix en la percepció de l’amor per part de les dones?
Maryam sap que aquest serial és ximple, però també sent un anhel d’alguna cosa gran. La seua amiga Sadah, feliçment casada, li mostra un esbós d’açò també. Maryam està cercant un tipus diferent de romanç, diferent del que veu en la televisió. Ella crea la seua pròpia telenovel·la…
Ja t’has respost a la qüestió de quan és realitat l’amor i quan, projecció?
Més aviat em pregunte: En quina mesura estime a l’un altre de debò o és solament la imatge que em faig d’ell? O més aviat: Quant m’agrada la sensació que em provoca l’amor? Per descomptat, es tracta de narcisisme, de com m’agrada veure’m a mi mateixa. Maryam se sent molt millor i “perfeccionada” quan està enamorada. La seua vida funciona sense Gabriel. Però saber que ell pensa en ella fa la seua vida una mica més emocionant, més habitable… Així que també es tracta de qüestions hedonistes… Ella ho crida Jibril, i Jibril es converteix en la versió perfecta de Gabriel, la versió que pot completar a Miriam.
La pregunta de què és l’amor i com pot funcionar em motiva. En la meua pròxima pel·lícula tracte aquest aspecte en el sentit més ampli, però després els personatges van una mica més enllà, tracten de superar l’hedonisme i el narcisisme i troben vertadera felicitat…