Jimena Montemayor “Aquest projecte està impregnat del duel per la mort del meu pare”

El germen de la segona pel·lícula de Jimena Montemayor, Restos de viento, està en el duel personal de dos dels seus cosins, però la mort del seu pare durant el procés d’escriptura del guió la va portar a donar-li una doble dimensió, infantil i adulta. Així, la pel·lícula s’ha rodat amb dos enfocaments: el llenguatge del món dels dos xiquets protagonistes, càmera en mà, i el de la seua mare, amb plànols més oberts i fixos.

En aquest drama, l’actriu argentina Dolores Fonzi dóna vida a una vídua, que davant l’absència del seu espòs, sucumbeix a l’alcohol i a la seua promesa d’oblit. Incapaç de processar el seu propi dolor o d’ajudar als seus fills amb el seu, els diu que el seu pare tornarà, una il·lusió alimentada per les aparicions d’una estranya criatura que recorda a éssers de clàssics literaris infantils com Allà on viuen els monstres, de Maurice Sendak, i Un monstre em ve a veure, de Ness Patrick.

La tradició del Dia de Morts transmet una cultura del duel molt natural i festiva a Mèxic. En quina mesura trenca amb els tòpics sobre la societat del teu país el procés de duel que es retrata en aquesta pel·lícula?

El personatge de Carmen, interpretat per Dolores Fonzi, és el d’una estrangera vivint a Mèxic, llavors aqueixa tradició no forma part de la seua cultura. La celebració de Dia de Morts és bellíssima i succeeix durant un parell de dies en el mes d’octubre, però el tenir aquest ritual no fa que el procés de pèrdua i ajustos del dia a dia dolguen menys.

El germen d’aquesta història està en el duel personal de dos dels teus cosins. Com vas treballar la preparació del guió amb ells?

Aquesta història va prendre molts anys d’escriptura des del primer guió fins a la filmació de la pel·lícula. En acabar el primer tractament de guió, el meu pare va emmalaltir i dos cosins xicotets van perdre als seus pares. Així que en aqueix any següent els tres vivim els nostres duels, molt diferents cadascun de l’altre. Jo els observava i parlàvem molt de com sentien la mort cadascun del seu respectiu pare. Els parlava dels personatges de la meua història i de com pogueren ells ajudar-los a superar el seu procés i així ells van anar ajudant-me a donar-li veu a Daniel i Ana.

De quina manera t’ha ajudat en el teu procés de recerca del trauma el teu treball amb adolescents víctimes de tracta?

El treball amb les adolescents no em va ajudar específicament per a aquest guió però abans vaig treballar amb xiquets amb cardiopaties congènites i aqueix projecte si em va obrir la porta a l’imaginari dels xiquets que estan passant per una situació de risc físic o emocional. En aqueix temps em va tocar veure com s’enforteixen o s’evadeixen amb la seua imaginació i com al suportar situacions difícils moltes vegades desenvolupen una saviesa i un maneig simbòlic de les emocions molt més avançada de la seua edat.

En quina mesura és també un exercici personal de duel després de la mort del teu pare?

En gran manera aquest projecte està impregnat del meu duel i de diversos més, molta gent de la filmació havia viscut la mort de mares o pares, així que cada qui li va donar una mica d’aqueixa absència a la pel·lícula. Però la història no va partir d’aqueix duel, la història s’havia escrit molt abans i vaig haver de passar pel procés per a realment entendre i poder transmetre-ho des d’un altre lloc.

El xiquet de la pel·lícula rep una visita inesperada, que depassa els límits de la realitat i de la seua imaginació, vas tenir en ment referencies literàries com Allà on viuen els monstres i Un monstre em ve a veure en desenvolupar a aquest personatge?

Cap dels llibres van ser referències però la pel·lícula Allà on viuen els monstres sí va ser una referència. En el cas d’Un monstre em ve a veure va eixir quan Restos de Viento estava en post producció però sense dubte són molt afins i em va encantar tot d’ella. M’haguera encantat llegir la novel·la però no va ser així.

Com va sorgir la col·laboració de Dolores Fonzi? Per què et va interessar incorporar a la trama a un personatge argentí?

M’agrada molt el cinema argentí i Dolores Fonzi és una meravellosa actriu, volia treballar el personatge de Carmen com algú aliè al país on es narrava la història, on l’absència es torna major i els llaços amb el món, més fràgils.

Què ens diu la seua participació de les sinergies en el cinema iberoamericà?

Per a mi va ser una molt grata experiència de col·laboració i aprenentatge. I francament espere tenir més projectes on el puga repetir.

La pel·lícula està ancorada en un limb temporal en la província mexicana, de quina manera vas treballar la fotografia i el disseny de producció perquè el públic no siga capaç d’identificar el temps en el qual es desenvolupa l’acció?

El limb de la història va ser un treball entre vestuari i art, on fixem les èpoques en les quals jugaríem i d’ací vam ser seleccionant dissenys i mobles clàssics que han aconseguit continuar en dècades subseqüents. El mateix tractem de fer amb els tèxtils i joguets, encara que ací va ser més difícil perquè els canvis eren més radicals.

El treball fotogràfic s’ha plantejat amb dos enfocaments, el llenguatge del món dels xiquets, càmera en mà, i el de la seua mare, amb plànols més oberts i fixos. Quines indicacions i a quines decisions vas arribar amb la responsable de fotografia de la pel·lícula?

Amb María Secco, qui va ser la directora de fotografia, vaig treballar per molts mesos cercant referències, parlant de les nostres infàncies i d’atmosferes. Jo volia que es plasmara una nostàlgia per la infància i com tots hem passat per ací, tots hem sigut xiquets però semblem oblidar-la quan intentem comunicar-nos amb els xiquets. Partim d’aqueixa idea, de tractar de recordar com és la mirada infantil, curiosa, sempre en moviment i recrear-la en contrast amb la mirada adulta, que tendeix a endurir-se i en el cas de Carmen està paralitzada i es resisteix a acceptar la mort del seu espòs.

Tinc entès que la teua pròxima pel·lícula dista molt dels teues dos llargs previs, és una adaptació d’una novel·la pòstuma del teu pare, titulada Las mujeres del alba, què t’ha interessat d’aquesta història sobre un aixecament armat?

Las mujeres del alba narra el primer aixecament armat de guerrilla a Mèxic des de la visió de les dones, adolescents i xiquetes que van participar en ell. Té també elements de realisme màgic i de diverses veus narratives, així que encara que el tema és diferent hi ha diverses coses que es relacionen amb treballs previs. És una pel·lícula molt més ambiciosa i complexa que tots els meus treballs anteriors.