La carrera com a actor de Pau Durà ha abastat alguns dels títols més destacats del cinema i la televisió de les últimes dècades. Sèries com Scomo Siete vidas, Plats bruts, Crematorio, El príncipe o llargmetratges com Krámpack, Cosas que hacen que la vida merezca la pena o Todos queremos lo mejor para ella, avalen la trajectòria d’aquest alacantí de mirada tan afable com adusta, segons ho requerisca el paper. Menys coneguda per al públic és, no obstant açò, la seua faceta com a director. Amb sis curtmetratges a coll, Durà es llança ara a dirigir el seu primer llargmetratge de ficció per a la gran pantalla. Una història en la qual ha comptat amb l’actor José Sacristán per a interpretar al seu protagonista, Samuel, un vell hippie que, des que es va instal·lar en l’illa de Formentera allà pels anys 70 del segle passat, segueix vivint com sempre, tocant el banjo en bars foscos, amb poques propietats, i gràcies a l’ajuda d’amics i antigues relacions amoroses. Però la sort de Samuel canvia quan la seua filla, a la qual no veu des de fa anys, li demana que cuide durant un temps del seu nét. L’aparició del xiquet, li obligarà a fer examen del seu passat i de les seues responsabilitats.
Quin és el teu interès personal per aquest relat?
Naix d’un moment en el qual jo era a punt de ser pare. De fet, la història té a veure molt amb la paternitat. Jo era a punt de ser pare i em venia una de les responsabilitats que tenim en aquesta vida. Em va agafar en l’illa de Formentera justament, amb la meua dona embarassada, i vaig començar a pensar en el conflicte que podria haver-hi amb la Formentera dels hippies que van arribar allí en els 70 i vivien molt allunyats de moltes responsabilitats. A partir d’ací vaig començar a fabular sobre aquest personatge, Samuel, però donant-li una segona oportunitat. És a dir, vaig pensar que era més interessant explicar la història d’un tipus que un dia es va desentendre de la paternitat en la Formentera hippie dels 70 i ara, a la vellesa, ha de fer d’avi amb el seu nét. I ací està.
La pel·lícula té un to de pas de pàgina amb una manera de veure el món.
Clar, amb el pas del temps u nota més aqueix sentiment, aqueix dolor perquè, al final, com va dir Kundera, i aquesta és una definició que a mi m’acompanya bastant, la nostàlgia és com el dolor per la impossibilitat de tornar. Ulisses va ser el primer nostàlgic de la història. El cotxe de Samuel es diu Ulisses, no per casualitat. Aquest home ha estat vivint al marge de moltes coses, refugiat en aqueixa illa que és Formentera i en aqueixa ideologia seua de hipisme i de no necessitar res més que la seua banjo i quatre coses més, aïllat en una illa dins d’una altra illa, justament per a fugir d’aqueixa nostàlgia. Aqueix és el viatge que més m’interessa de la pel·lícula, el viatge interior d’aquest home que, com Ulisses, arriba a una certa pau interior, a saldar comptes amb si mateix, més que amb els altres o amb la seua filla. Per fi es va a haver de sacrificar per algú i contra açò lluita durant la pel·lícula i diguem que aqueix problema acaba sent positiu per a ell.
Has comptat amb José Sacristán com a protagonista. Com ha sigut l’experiència de treballar amb ell?
Doncs meravellosa, què et vaig a explicar. És un home que com a actor és un luxe i com a persona és molt més luxe tenir-li a prop en tot aquest procés, que és molt intens. Per a mi és un somni que s’ha fet realitat. I ja et dic, és un mite. Ha estat en més d’un centenar de pel·lícules i el que s’oferira, que llegira el guió i als dos dies em cridara i em diguera “anem avance” per a mi és una de les grans notícies que m’ha arribat mai a través del telèfon. I després, tot el que ha vingut ha sigut grandiós. Jo començaria una altra vegada, demà mateix. Tornaria a treballar el guió, a estar amb ell, a treballar i a prendre’ns després els sopars, les sobretaules, l’escoltar-li, el riure’m perquè, a més, és un tipus amb un sentit de l’humor brutal. Li pots preguntar a tot l’equip, li estimen tots. Ha sigut una gran experiència, sí.
Sent els dos actors, com ha sigut dirigir-li?
Bé, quan jo dirigisc als actors diguem que hi ha una part molt més senzilla que és que parlem el mateix llenguatge, des de la mateixa posició. Puc entendre els seus problemes, les seues inquietuds i les seues necessitats. El primer és escollir-los bé, i envoltar-me bé. El segon és entendre cap a on va tot, que és el que volem explicar, com volem tractar als personatges. I després crear un bon ambient de treball i de rodatge. Quasi tots els actors són amics, alguns íntims. Açò facilita molt les coses, l’enteniment, la diversió, també, importantíssim en una pel·lícula com aquesta que no deixa de tenir el seu drama, però que té el seu humor i els seus moments tendres. També la idiosincràsia del personatge.
Volia preguntar-te per la relació entre Sagristà i Sandro Ballesteros, que és el xiquet que interpreta a Marc, el nét de Samuel en la ficció. Com va ser l’experiència de dirigir-los als dos?
Va estar molt bé. Treballar amb Sandro ha sigut una meravella perquè, després d’un càsting que vam fer amb xiquets, en trobar-li vam veure que era perfecte per al paper. I sobretot la naturalitat d’aquesta relació perquè, realment, és una mica el mateix. Fiques a un xiquet de deu anys al costat d’un tipus com a Sagristà en un rodatge, doncs bé, no es coneixien i açò va estar ben perquè la trama de la pel·lícula era així, una mica de desconeixement l’u de l’altre. El xiquet és el problema que té el protagonista, però després es converteix en la seua salvació. I també està el tema del punt de vista, perquè el xiquet mira més que parla. Observa el seu entorn i pateix a aquest personatge, al seu avi, però, al mateix temps, li va agafant afecte. Al final parlem d’un viatge, també. És un viatge *crepuscular, però també és iniciàtic perquè al final s’aprenen coses.
En la teua relació amb aquests actors, va canviar la perspectiva del que volies explicar?
Clar, clar. Un guió mai està tancat, és impossible perquè un guió sempre és un pas previ a una cosa, que és una pel·lícula. Al final, un guió és una anotació del que serà després. El treball amb ells va ser molt interessant. Amb Pepe [Sagristà] que és el gran protagonista de la història, també. Les seues pegues, els seus dubtes, açò ho treballem moltíssim. I després en el rodatge jo estic molt obert a dialogar perquè, al final, un guió és una guia del que passa, com pansa o què es diu, i açò ha d’estar molt obert. Personatges com el de l’actor Jordi Sánchez, com li vaig a dir, “vaig donar açò”? No, anem a treballar i a veure què t’ix. Hi havia una mica de llibertat en el rodatge que jo crec que va ser molt interessant. La pel·lícula està feta amb càmera al muscle i en els moments que més vola és quan vola la càmera, quan està en el que s’està explicant i està al mateix nivell. Després està el muntatge, que també se segueix escrivint, se segueix component la història. Ha sigut un viatge llarg i guai perquè t’adones que fins al moment final pots alterar moltes coses. L’interessant és que, des que vaig començar a escriure aquesta història, l’ànima de la pel·lícula mai l’hem perdut de vista i crec que la pel·lícula és reflex del que jo vaig pensar que hauria de ser.
Encara que ja havies dirigit diversos curts de ficció, est és el teu primer treball llarg, Quin ha sigut la major dificultat?
A mi em dóna sempre la sensació de que les dificultats estan abans, en el finançament, a arribar a tenir els elements suficients per a rodar la pel·lícula. Després rodar-la va ser molt bé perquè crec que ja tinc una certa experiència. Jo havia fet una tv-movie també, igual de llarga, per a la televisió valenciana i catalana. O siga que no vinc solament del curt. Però, ja et dic, el rodatge va ser ben malgrat el moviment perquè aquesta és una pel·lícula en la qual ens hem mogut molt entre l’illa i la península. Però, al mateix temps, aqueix rodatge en la península em va donar un punt de llibertat molt guai. En el moment en el qual estàvem rodant l’illa estava buida, i també ens van recolzar molt per a poder aprofitar aqueixa llibertat i poder improvisar moltes coses que són lògiques en els rodatges i açò està en la pel·lícula.
El paisatge és un personatge de la pel·lícula. Com ho vas abordar?
Jo crec que hi ha un paral·lelisme entre el personatge de Samuel i l’illa. Nosaltres mai vam voler fer postals en la pel·lícula i jo crec que no estan, a pesar que la bellesa de la illa sempre apareix. Tal vegada vam haver de lluitar una mica contra ella perquè no ens aclaparara, el color del mar, els paisatges, la aridez dels camins. Ens quedem en açò, a mostrar aqueixa profunditat de camp en alguns moments, però, al mateix temps, sense passar-nos perquè, al final, estàs parlant d’una illa que podria ser la ideologia del personatge, la seua manera d’estar en el món, que es pot convertir en una presó. És a dir, l’obstinar-se en certes coses quan a ell li va passar en el seu moment, quan va deixar marxar a la seua dona i a la seua filla cap a la península, aqueixa manera de seguir allí, en certa forma són com uns barrots autoimpostos. També hi ha moltes illes i, en aqueix aspecte, nosaltres ens hem limitat a mostrar la seua illa íntima: la fonda, algun camí, la platja on té la seua casa i poc més. Aqueix espai seu que és, a més, com una parcel·la xicoteta en la qual el hippie diu “jo em quede ací, necessite poc per a viure, però vull estar al marge de les convencions i les responsabilitats” i ací estan les ombres que hem estat cercant.
La música és molt important en la pel·lícula.
Sí, la música és important, la banda sonora, però també la música diegética que apareix. Està el tema de Formentera Lady, de King Crimson, que dóna el títol a la pel·lícula. Tenia moltes ganes d’explicar que aquest home es va alternar amb ells per a mostrar d’una manera visual i musical aqueix moment important que són els 70. Els 70 en la pel·lícula estan en aqueix passat idíl·lic i l’inici del seu estancament, de la seua pau, de la seua vida, que coincideix amb la seua arribada a Formentera i l’eclosió del moviment hippie. Però també aqueix paradís que es va perdre, com va passar amb el moviment hippie, que es va desfer en un moment donat amb l’entrada de certes coses, de les drogues i de la mateixa societat, segurament perquè era un somni irrealitzable. Es va aconseguir en algun moment en alguns llocs, però després la societat ha anat cap a un altre costat. I la cançó em donava joc en la pel·lícula.
La teua pel.licula ja ha tingut alguna projecció amb públic. Com està sent la reacció?
Doncs, molt bona. La gent entra molt en la pel·lícula, en la seua senzillesa i en la seua honestedat, jo crec que açò ho valoren molt. I durant les projeccions jo crec que perceps que la gent està ficada en la història, els diverteix aquesta excentricitat, aquest conflicte, els commou, és una meravella. Molt especial va ser la projecció que vam fer a Formentera per a agrair una mica com l’illa es va portar amb nosaltres. No solament les institucions, sinó la gent de Formentera. Ho van agrair venint en massa, i aqueixa va ser una de les projeccions més especials.
Després de Cinema Jove està l’estrena comercial. Ací ens la juguem. Espantat? (rialles)
(rialles) No, perquè ara és tot qüestió de sort, que la gent tinga ganes d’anar a veure-la. És veritat que ens hem de moure i explicar-ho i fer tot el possible perquè vagen a veure-la. Atractiva jo crec que és per Sagristà, per la qual cosa explica, etc. Açò ho tenim. Ara, falta que la gent vaja a les sales. A més, en la seua gran majoria la pel·lícula va a ser en versió original. La veritat és que tinc moltes ganes de seguir veient què ocorre. (rialles)