En la seua primera pel·lícula, la directora kosovar Norika Sefa construeix un drama robust, viu i potent, al voltant de la mirada i els problemes adolescents dels seus personatges. Looking for Venera, reconeguda amb el Premi Especial del Jurat en el passat Festival de Rotterdam, és una reflexió sobre la doble moral amb la qual es tracta el despertar sexual de la dona en l’entorn encara tancat dels Balcans.
Per què vas triar anomenar la teua pel·lícula Buscant a Venera?
Està molt relacionat amb el tipus de pel·lícula que volia fer. Pel·lícules com aquesta, que no depenen necessàriament d’un gran drama, necessiten una altra manera de generar interés, i el títol ho fa. A més, d’alguna manera també ajuda a establir la relació que volia crear entre el personatge i l’espectador. Es convida l’audiència a buscar Venera. Els inste a parar atenció. Vaig trobar que el títol és una bona configuració per a obrir aqueixa possibilitat que cada espectador responga a aqueixa cerca de manera independent. Al mateix temps, Venera es busca a ella mateixa. A aqueixa edat, les persones són molt curioses, sempre atentes al que els envolta, perquè tenen aqueix impuls de definir-se; per la qual cosa seleccionen, rebutgen i estan en un procés constant de reflectir-se en tot el que els envolta. Amb això en ment vaig tractar de donar-li forma a la narrativa i com no és una pel·lícula que perseguisca tan de prop la trama, volia construir una altra relació entre l’espectador i ella, en lloc del que passarà, és una pel·lícula que convida a pensar en el que li està passant a ella en aqueix moment.
Quines pel·lícules que també tracten sobre el pas a la vida adulta d’adolescents en pobles xicotets i de pares estrictes i incomprensius vas tindre en compte en desenvolupar la pel·lícula?
En realitat, no tenia pel·lícules així en ment, almenys, no de manera conscient… La veritat és que em negue a establir aquest tipus d’estructures quan escric. Sent que sovint són una limitació. El meu punt de partida no va ser la majoria d’edat, sinó que la forma de la pel·lícula va arribar de manera molt orgànica. Volia retratar aqueixa vida dinàmica, similar a la meua. Vaig créixer en una gran família de tres generacions, on sempre va haver-hi aquest xoc d’energies i una bretxa generacional. Tots vivim les mateixes situacions, però les emocions i les percepcions eren tan diferents… Sorgia aquesta disposició al dubte i començaves a qüestionar les coses. M’encanta jugar amb aquesta mena d’incerteses que genera una família. En realitat, va ser més tard, en el procés d’escriptura, quan vaig decidir que el personatge principal seria Venera, perquè aqueixa edat em permetia abordar les coses d’una manera més instintiva, no amb una opinió formada o un prejudici.
Estan tan presents les reminiscències de la guerra en les converses actuals com mostra la pel·lícula?
En efecte. Jo diria que també són presents en com definim el temps, especialment el futur. Els nostres pares estan vivint en la postguerra comparant el present amb el temps perdut, i generalment hi ha poc espai perquè els joves dissenyen la seua futura independència d’això. És una mentalitat enganyosa per al temperament juvenil.
Per què vas triar treballar amb Luis Armando Arteaga, director de fotografia de Jayro Bustamante?
Vaig descobrir que Luis i jo compartim el mateix gust i enteniment d’aqueixa representació del món ricament atmosfèrica. Jo diria que tots dos pretenem retratar el món com a ric, ple de recursos, però també vist, d’alguna manera, amb un sentit de nostàlgia.
Arteaga bloqueja Venera en moltes de les escenes, usant cossos quasi com si foren pilars o arbres que s’eleven sobre ella i la desplacen, i fins i tot sovint la releguen al fons del pla. Com vau acordar aquestes decisions d’enquadrament?
Crec que tenen a veure amb com m’acoste a la direcció. Per a mi dirigir és estar obert, ser sempre curiós i observador. Amb aquesta mentalitat tracte d’organitzar el rodatge, així que si ja estic en el set, tracte de ser permeable, especialment quan he de treballar amb no actors, perquè amb ells existeix una possibilitat infinita de sorpreses. És bonic com descodifiquen les pistes que els dones i com reaccionen a les indicacions. Has d’estar alerta per a seguir els seus moviments i la forma en què els seus cossos s’expressen. Per a mi era important tindre vida en el set. Vull que es moguen lliurement en l’espai, perquè així és com també avança la narrativa: per moments que porten a acoblar emocions i estats mentals dels personatges. De manera que volíem crear l’atmosfera per a permetre que això succeïra. Pose el mateix èmfasi en el que està enfront de la càmera que en el que està fora de l’enquadrament. Venera sempre és observada, està envoltada, mesclant-se entre altres, si bé no necessàriament pertany o participa en el que succeeix, es veu molt afectada per aqueixes energies.
Pots aprofundir en el paper que juga la música en la pel·lícula: el concert és com un ritu d’iniciació per a Venera i la música que sona en la ràdio com una espurna de llibertat per a la seua mare?
En triar combinar so i imatges en lloc d’agregar a la pel·lícula una partitura, el meu objectiu era crear una sensació de major sensibilitat en l’audiència, però hi ha tres moments en la pel·lícula en els quals vaig decidir usar música de manera diegètica. Vaig pensar que la música seria el detonant extern per fer que aquestes tres dones, aquests tres cossos, mostraren alguna cosa més sobre si mateixos, la música va ser un detonant per a una altra forma d’expressió, per a permetre que el cos es desprenga del que està retingut i així, tal vegada, és més fàcil comunicar que mitjançant l’ús de paraules.
Com és que li vas demanar a la teua pròpia àvia que interpretara la de Venera en la pel·lícula?
Sempre vaig tindre la meua àvia en ment per a aqueix paper. Mai li vaig dir que l’interpretaria, només que estava fent una pel·lícula, que vindria, m’ajudaria i estaria amb mi.
Has declarat que volies contar una història basada en Kosovo, però que no reproduiries els estereotips pels quals es coneix el país a l’estranger. Com has evitat fer-ho?
Això reconnecta amb el que vaig dir sobre la forma en la qual aborde la direcció: estar atenta al que succeeix davant de tu i no prejutjar un tema en el procés de redacció. També evite aqueix tipus de cinema moralitzador que crea la il·lusió del que és bo i dolent.
