La resposta grega a Paràsits (Bong Joon-ho, 2019). En l’estela de cinema de Roman Polanski o Michael Haneke, Michalis Konstantatos ordeix en All The Pretty Little Horses un thriller familiar amb el malestar de la burgesia grega com a teló de fons. L’atmosfera, progressivament enterbolida, crea una sensació d’inquietud creixent. I Konstantatos alterna els ressorts del drama i del thriller per descriure els secrets d’una lluita de classes.
Quina sensació et provoca llegir que es refereixen a la teva pel·lícula com la resposta grega a Paràsits (Bong Joon-ho, 2019)?
M’agradaria començar dient que l’etiqueta “resposta grega” no és correcta, ja que la meva pel·lícula va ser concebuda abans que Paràsits. El fet que dos creadors de diferents parts del món estiguin bregant amb un problema similar és molt interessant i diu molt sobre els problemes comuns del nostre temps.
En veure la pel·lícula de Bong Joon-ho vaig tenir una sensació estranya. Entre totes dues propostes existeix una coincidència temàtica, però els enfocaments són completament diferents tant en el tema com en el to de la pel·lícula, les eleccions del guió i, en última instància, la postura moral. Així que, mentre la veia, Paràsits em semblava familiar i, al mateix temps, molt estranya.
Per què has triat un carrusel infantil de corda per a donar títol a la pel·lícula?
La pel·lícula porta el nom d’una vella cançó de bressol tradicional estatunidenc, All the Pretty Little Horses. El paisatge sonor del film és essencial per a mi i la seva dramatúrgia. Molt sovint, quan escric, m’embusso amb sons o pistes específiques. Això és el que també em va succeir amb All the Pretty Little Horses. Quan vaig escoltar una de les seves versions antigues (en concret, de Odetta), mentre escrivia el guió, immediatament, vaig sentir que estava sentint els meus personatges. Inicialment no va anar tant la lletra com la sensació musical el que em va atreure. Sonava exactament com el que usaria en lloc de paraules per a expressar l’estat emocional dels meus protagonistes en un moment donat de les seves vides.
Al mateix temps, em va semblar interessant –i crec que no va ser casualitat– que des del principi del guió existís aquesta idea de la cançó de bressol que recorre tota la història, adquirint cada vegada un significat diferent, nou tant per a la història com per als personatges principals. Una cançó de bressol és una cançó el valor de la qual resideix en la seva capacitat tranquil·litzadora, la seva capacitat per a calmar i proporcionar una sensació de seguretat a través d’una promesa, un element poderós que vaig tenir present com a idea des del principi del guió. Els meus protagonistes, en aquest confús període de les seves vides, estan tractant d’aferrar-se a les seves pròpies promeses, amb l’esperança de trobar la força i la capacitat per a complir-les.
Una cançó de bressol ofereix una promesa de pau i imatges serenes. Però, serà suficient una promesa?
La teva òpera prima, Luton, també abordava temes similars. Quant alimenta el teu art tant la teva angoixa personal com la comuna dels teus compatriotes?
Tant Luton, com All the Pretty Little Horses, van ser producte de la meva necessitat de parlar sobre les coses que experiment, sobre les quals llegeixo i les que succeeixen al meu voltant. No sols a nivell nacional, sinó també a nivell mundial.
El meu treball sempre està lligat al present actual i a la realitat. M’interessen els personatges reals i les situacions reals. M’interessen els éssers humans i fins a quin punt s’adonen de la forma en què viuen i de les decisions que prenen. Com s’enfronten a elles i que responsables són d’enfrontar la veritat. M’interessa la violència que escoltem en la vida quotidiana, la violència del silenci. Estic molt interessat a centrar-me en els detalls… en aquestes coses molt petites que a primera vista no són visibles, però que són capaces no sols de modelar, sinó sovint d’explicar el comportament humà. Crec que tot l’anterior són punts en comú en les meves dues pel·lícules.
En Luton vaig abordar essencialment un aspecte de les variables que van portar a la crisi: una manera de pensar que coquetejava amb l’apatia i la permissivitat. En aquesta pel·lícula vaig abordar directament la violència encoberta en la nostra vida diària. All the Pretty Little Horse, diria que, en resum, tracta de l’era de la postcrisi. L’impacte que va tenir la crisi en la psicologia de les persones que fins llavors vivien en la bombolla de la prosperitat, a pesar que el mal era allí des del principi, i era evident.
Volia ocupar-me del que ha provocat la crisi, o més aviat, del que li ha revelat a aquesta gent. Al mateix temps, no obstant això, un s’adona que quan la crisi ha colpejat, deixant ruïnes enrere, és gairebé segur que aguaita per a colpejar novament. Perquè la pregunta no és quina crisi ve o es va, sinó si estem preparats i amb la ment oberta per a veure la nostra realitat i els nostres errors tal com són. L’única forma en què les coses milloraran és si deixem de mirar cap a un altre costat.
Influeix en les teves pel·lícules la teva formació en sociologia i arquitectura?
La sociologia i l’arquitectura són disciplines que volia estudiar per a adquirir habilitats per a comprendre el món. Al final, crec que aquesta síntesi dels meus estudis de cinema, sociologia i arquitectura també ha modelat en certa manera la meva identitat cinematogràfica. Per exemple, la forma en què m’interessen els humans i la seva actitud dins de les societats que els donen i a les quals donen forma, la relació entre l’entorn i l’home, i les qualitats dels comportaments que es formen dins d’aquest espai, així com la meva obsessió pels detalls de l’enquadrament com una expressió de tots aquests pensaments, probablement són influències d’aquestes disciplines científiques.
La societat grega va viure aliena a la realitat durant alguns anys, sumida en una bombolla de prosperitat. Tenies la intenció de fer una metàfora de l’autoengany al teu país en difuminar la línia entre la realitat i el món de fantasia en el qual viuen els teus personatges?
Sí, la pel·lícula actua com una metàfora. El gran impacte que va sofrir la societat grega, a continuació del sofert per altres societats a l’estranger, va ser la crisi econòmica. El canvi de la bombolla, la prosperitat econòmica que prevalia en general, a una nova condició en la qual la gent perdia diners, llars, treballs, famílies, relacions. En paral·lel, l’ampliació de la bretxa de la desigualtat econòmica va empitjorar encara més les coses. En la consciència de la classe mitjana estava arrelat que una vida de mera supervivència és un luxe. Així que quan s’han restringit els drets dels treballadors, en molts casos, s’ha culpat i atacat als propis treballadors. Tot aquest canvi no podia deixar-me indiferent. Durant anys, he vist a la gent al meu voltant perdre la seva identitat per complet. En quedar-se sense treball ni diners, ja no quedava res per a definir-los. És tràgic. I el més tràgic, també, és que moltes persones en aquesta situació s’han negat a admetre-ho, a enfrontar-ho. Aquesta és una de les raons per les quals la societat grega no es recuperarà aviat d’això. I molt menys ara que, quan semblava que la crisi començava a esvair-se, just abans de la pandèmia, els senyals de perill van començar a ressorgir.
No obstant això, la crisi econòmica i, per extensió, el gran canvi en les estructures socials no va ser sobtat, va ser un procés lent. La societat grega va continuar fent els ulls grossos durant molts anys, vivint dins d’una il·lusió de prosperitat. D’aquí ve que la caiguda fos més violenta i, en molts casos, incontrolable. Això és també el que els passa als protagonistes de la meva pel·lícula. El període de negacionisme va acabar i en algun moment van haver de mirar-se als ulls. Aquí és exactament on comença la pel·lícula.
Al final, crec que perquè algú pugui fer front a aquesta mena de crisi, primer cal admetre el problema i les seves causes i tenir la voluntat de seguir endavant. Sona senzill, però en la pràctica sembla que en la societat grega, enfrontar obertament els nostres problemes és més difícil que qualsevol altra cosa, i això no és gens prometedor.
Segons les teves pròpies paraules aquesta pel·lícula és un thriller existencial sense assassí.
Sembla que les històries més fosques s’amaguen darrere de la senzilla vida quotidiana. Els protagonistes de la meva pel·lícula es troben en una situació desconeguda, privats dels rols i la imatge que s’havien creat. Això és precisament el que pertorba tant el seu estat psicològic com la relació entre ells. Alice i Peter s’enfronten primer a ells mateixos, als seus desitjos, les seves eleccions, els seus errors. Hi ha una angoixa interna per si eventualment seran capaces de trobar-se a si mateixos, un sentiment agònic per si podran sortir de la situació difícil en la qual es troben. La meva lent cinematogràfica segueix als personatges i el seu entorn amb la intensitat i suspens que sento que existeix en el seu intent de redescobrir-se a si mateixos.
Des del primer moment en què vaig començar a escriure el guió, vaig viure amb tensió les vivències dels meus personatges, semblava estar veient un thriller on els protagonistes, lluitant per salvar-se a si mateixos dels altres, no busquen a l’assassí, sinó als seus veritables jos.
Et consideres part d’un nou cinema grec al costat de directors com Yorgos Lanthimos i Ektoras Lygizos?
Tots pertanyem a una nova generació de directors grecs que han crescut en el mateix vincle social, amb percepcions similars. A part d’això, cadascun té la seva pròpia identitat estètica, un grau diferent de sensibilitat i, per descomptat, la seva pròpia manera d’abordar els temes que els concerneixen.
Has declarat que la música i el so són les majors influències en el teu treball. Quines cançons i sons han inspirat aquesta pel·lícula?
És cert, la majoria de les meves influències provenen de la música i del so. Quan escric un guió, primer escolto els sons en la meva ment i després les imatges prenen forma. El murmuri de les fulles en el camp, el silenci d’una gran casa buida, l’aigua d’una piscina fluint, l’aigua que degota d’una aixeta defectuosa, el sanglot d’una dona, la frenada sobtada d’un automòbil, la respiració d’un nen adormit, el lladruc d’un gos enmig de la nit, el so d’un home empassant saliva, All the Pretty Little Horses, de Odetta i Nick Cave, la música de Thom Yorke, Burial, de Jonny Greenwood, Johan Johansson, Krzysztof Penderecki, van ser alguns dels meus estímuls sonors.
Fins a quin punt es fa ressò la pel·lícula de la fricció i la resiliència amorosa durant el confinament viscut l’any passat?
La pel·lícula es va estrenar en una estranya conjuntura en relació al seu argument, i crec que reflecteix el calvari que travessen les relacions i l’amor. El canvi violent que estem experimentant no té precedents i és feroç. Em temo que l’impacte en el nostre estat emocional i en les nostres relacions serà enorme, i crec que això ja és evident. El terme amor, ara, és el material adhesiu, no sols entre persones sinó també per a les nostres pròpies personalitats individuals. No obstant això, al mateix temps, l’amor, la paciència, la comprensió són elements que ara es posen a prova tots els dies. A més, una sèrie de mals manejos en l’economia conduiran a una crisi encara major que la que hem travessat. Per tant, crec que és fonamental no malinterpretar el tan proclamat terme “distancia”. És a dir, comporta el risc de tenir profundament arrelat en la nostra ment que per a afrontar aquesta difícil situació necessitem distància. Al contrari, necessitem companyia, necessitem acostar-nos més que mai, sense usar “màscares”. I em refereixo a això, per descomptat, en sentit figurat!
Aquesta crisi és molt més que una crisi de salut. Afectarà a totes les àrees de la nostra vida i serà més difícil (a causa de l’element de salut) entendre qui és “dolent” i qui és “bo”. Fins i tot serà difícil comprendre el que ja hem perdut i el que perdrem en les nostres vides. La gran pregunta que hem de fer-nos és si hem après alguna cosa. Els senyals fins ara no són bones. Però encara és primerenc. El futur pròxim ens mostrarà si hem après alguna cosa o no. La veritat és que hem d’evitar la complaença. La vida no es tracta només de poder inhalar i exhalar; perquè això succeeixi, necessitem aire net.
RESERVA LA TEUA ENTRADA PER A ‘ALL THE LITTLE PRETTY HORSES’
