Va haver-hi un temps, en la vintena, en el qual la directora Sofia Gómez Cordova va compartir la seua vida amb un grup d’estranys en una casa vella a punt de l’ensulsiada en un barri tradicional del centre de Guadalajara. Va ser tal el record que van deixar en la seua vida, que la seua òpera primera beu dels records d’aquell lustre, dels somnis i els plans de futur de la família disfuncional que va forjar. Entre les seues fonts d’inspiració es troben clàssics nord-americans recents, com La última película (Peter Bogdanovich, 1971) i Extraños en el paraíso (Jim Jarmusch, 1984). ‘Los años azules’ va ser premiada amb el guardó a la millor adreça, actriu i Premi Fipresci en el passat Festival Internacional de Cinema de Guadalajara. El drama generacional és el seu debut en la realització.
Tu mateixa vas viure en una casa derruïda als 21 anys, quant d’autobiogràfica té aquesta pel·lícula?
L’element autobiogràfic està en el sentiment que va conduir tot el procés creatiu: nostàlgia del temps, de l’escenari i les persones amb les quals vaig compartir aqueixos anys, que vaig considerar la meua família. Al principi del procés d’escriptura, hi havia algunes anècdotes específiques que estaven contemplades, però conforme els personatges i la pel·lícula van prenent vida, ens vam allunyant dels records.
La casa és un personatge més, de quina forma va influir l’escenari en el desenvolupament dels personatges i la història?
Una de les primeres decisions que vam prendre va ser que la casa no seria solament un contenidor de la història, sinó que la definiria. És un personatge que està morint en la seua agonia com la llar d’aquests joves que lluiten amb les seues incerteses. Cadascun d’aquests joves acull els desperfectes o lluita contra ells en la seua habitació.
El rodatge va ser una experiència molt bonica. Eixe mes que vam estar filmant, en la casa es va produir eixe mateix fenomen que jo vaig viure fa més de deu anys: tot l’equip “vivia” ací, va trobar els seus racons, la seua privadesa, les seues zones de convivència. Els actors deien “vaig a la meua habitació” (el del seu personatge) i es tancaven a dormir, a pensar; a voltes es queixaven: “vestuari està en la meua habitació”, i s’anaven a l’habitació d’algú més, on es trobaven amb l’altre actor/personatge i convivien d’aqueixa peculiar forma que barrejava la realitat amb la ficció.
Entre els 20 i els 30 anys, la vida es defineix. Com va definir la teua la convivència en una casa en ruïnes?
En eixa casa jo vaig viure una confrontació amb la meua pròpia identitat, els meus valors, les meues conviccions, els meus hàbits, la meua moral. Les persones que em van acompanyar eixos anys, i la mateixa casa, van deixar una petjada molt profunda en la meua vida.
Quant de la capacitat de treball en comú t’ha procurat la coexistència de cinc anys en aquella casa?
Precisament crec que una de les millors coses que eixes experiències dolces i amargues em van deixar és la capacitat de conviure amb persones molt diferents a mi, de tractar de mirar les coses des d’una perspectiva diferent a la meua. M’agrada pensar que vaig deixar eixa casa sent un poc millor persona en general, i també sé que eixa capacitat de convivència m’ajuda a treballar en equip i formar part d’una família de col·laboradors que es vol i es respecta no solament pel que tenim en comú, sinó pel que ens diferencia.
Quines lectures o pel·lícules del gènere coming of age t’han servit com a referents?
Una de les meues pel·lícules favorites és La última película, dirigida per Peter Bogdanovich. Amb freqüència pensava que si era capaç d’aconseguir tan sol una xicoteta part del que eixa gran pel·lícula aconsegueix amb els seus personatges, tindríem sense dubte personatges entranyables. També pensem en algunes de les primeres pel·lícules de Jim Jarmusch com Extraños en el paraíso, per la cadència que volíem imprimir a la pel·lícula.
La càmera es recrea en la decadència de l’edifici, amb parades en les esquerdes i en els escantells. Quant hi ha de malenconia i quant de bellesa en el teu retrat?
Com a personatge, la casa parlaria a través de les seues finestres, les seues esquerdes. Per a mi la casa és bellíssima i la visió d’eixa bellesa agonitzant és malenconiosa. Una mirada conscient que la seua mort està pròxima.
La fotografia està orientada al blau. Per què vas triar eixa tonalitat per a tenyir la pel·lícula?
Quan comencem a pensar en la identitat visual de la pel·lícula, igual que amb el guió, la personalitat de la casa combinada amb els sentiments que volíem aconseguir transmetre ens llançava un registre de llum cap al blau i el violeta. Curiosament, eixe registre va existir molt abans que el títol (originalment es deia Los ojos de Schrödinger) canviara Los años azules, però ja des d’aleshores el blau i el violeta pàl·lid dominaven en les referències visuals, en els dissenys.
El teu últim curt, La última batalla contra las malditas palomas, estava protagonitzat per un dels personatges de Los años azules, Diana. Quins llaços lliguen aquella peça amb el teu salt al llargmetratge?
Eixe curt ho concebem com un estudi de personatge de Diana, dins del desenvolupament de la pel·lícula. Quan sentim que teníem suficientment clars als personatges, escrivim curtmetratges per a posar-los per primera vegada en escena a cadascun i veure com es comportaven. No sabíem si anàvem a produir algun, però per a finals de 2013 ens va semblar que era necessari tenir un acostament molt més directe amb la forma en què produiríem la pel·lícula i ens va semblar que fer un d’eixos curts era l’ideal. Vam escollir el curtmetratge de Diana perquè era el guió que més ens agradava i perquè produir-ho de manera molt senzilla semblava factible. Amb eixe curtmetratge provem tècniquesde direcció, de posada en escena, de posada en càmera, de la narrativa que començàvem a imaginar per a la pel·lícula. A Paloma, l’actriu, la vaig buscar per a aquest curtmetratge i la nostra relació professional i d’amistat va començar a partir d’eixe moment.
Quins avantatges, en termes de llibertat creativa i de suport a la diversitat, i desavantatges, en qüestió d’accés a fons, té la descentralització, no estar radicat en la capital de Mèxic?
Estar fóra del centre dels fons en el meu país és alguna cosa que pot semblar un desavantatge, però jo crec que és un avantatge. Encara que en la recta final de la postproducció de la pel·lícula rebem un suport públic de l’Estat de Jalisco per a acabar-la, no rebre cap altre fons per a la filmació ens va obligar a buscar altres alternatives que crec que són necessàries de construir en un context altament depenent dels diners públics. Amb tot, no puc assegurar que no rebem suport per no estar en la capital perquè conec altres projectes de col·legues que sí els han rebut; la veritat és que després d’aplicar a un parell nacionals i alguns altres internacionals, decidim deixar de fer-ho i buscar altres formes. Cal aclarir que a Mèxic s’està fent un esforç per descentralitzar aquests fons i que està funcionant. Encara així, jo estic convençuda de que aquests han de ser complementaris a la nostra pròpia iniciativa i la nostra pròpia inversió, que no hem de carregar a l’Estat amb la responsabilitat de mantenir al cinema nacional. També crec que cap falta de fons públics ha de frenar un projecte i que només obrint altres camins podem aconseguir que el finançament no siga un inevitable coll de botella.
Tinc entès que la teua segona pel·lícula va a ser un thriller titulat Nunca estuvo solo, i del que no eres autora del guió. Quin repte implica aquest gènere i realitzar una pel·lícula que no has escrit?
Crec que serà un repte molt gran, especialment perquè es tracta d’una pel·lícula propera a un gènere que considere molt difícil, el thriller. M’agrada molt la idea de treballar amb idees que provenen d’altres persones. Personalment, no crec en l’autoria en el cinema i una de les coses que més m’agrada de la meua professió és eixe fenomen coral que es dóna quan un guionista emet una melodia i després se li uneix un altre guionista, després el director, la productora, els actors, la fotògrafa, el dissenyador de producció… i el resultat pot ser perfecta harmonia. Açò no lleva mèrit al treball del director com a guia, però no de manera diferent a com treballa un director de teatre o un director d’orquestra. Arturo Arango, el guionista, és el meu benvolgut mentor tant en guió com en docència.