El drama antropològic “A First Farewell”, de la directora xinesa Lina Wang, també té trets biogràfics. Com els seus protagonistes infantils, la realitzadora va nàixer en Xinjiang, al nord-oest de la Xina on, envoltat de camps de cotó i del desert, es troba el poble uigur. Aquest drama iniciàtic reflecteix els reptes que assumeix aquesta minoria musulmana en un entorn on la supervivència econòmica resulta complexa si no es parla mandarí.

Bellíssimamente fotografiat, el llargmetratge es va fer amb l’Ós de Cristall de la Generació KPlus de la Berlinale i amb el premi al Futur d’Àsia en el Festival de Tòquio.

La pel·lícula està dedicada a la teua ciutat natal, Shaya, a la Regió Autònoma Uigur de Sinkiang. En quina mesura és autobiogràfica?

A First Farewell és una peça poètica dedicada a la meua ciutat natal, Shaya. Fa més de 100 anys, l’antropòleg Lewis Henry Morgan va escriure en el seu llibre Ancient Society que el riu Tarim és el bressol de la civilització mundial. Qui trobe la clau d’or que va deixar el vell en el desert de Taklamakan obrirà la porta a la civilització mundial. L’historiador Arnold Joseph Toynbee també va dir: “Si tinguera l’oportunitat de tindre una altra vida, triaria nàixer en la conca Tarim, perquè allí és on convergeixen les quatre civilitzacions”.

En la teua pel·lícula, un xiquet s’enfronta al final del seu estil de vida a la Xina rural. Estaves tractant d’utilitzar la seua experiència com una metàfora de la migració actual a les ciutats en detriment de la vida en el camp?

M’agrada molt The White Ship, de l’escriptor kirguís Chingiz Aitmatov, és una saga poètica sobre un xiquet que viu en un poble. Aitmatov compta la història des d’una perspectiva pura i innocent, utilitzant paraules poètiques per a parlar sobre el respecte a la naturalesa, la bellesa i la bondat. L’autor no es va servir en la història de temes radicalment oposats com la tradició i la modernitat o la naturalesa i la civilització. Des d’un punt de vista humanitari, és un treball molt modern. Crec que és important com veu les persones i el món.

Quin valor té guanyar premis rellevants Com el Crystal Bear de la section Kplus Generació de la Berlinale i el Futur d’Àsia al Festival Internacional de Cinema de Tòquio?

Cada premi en festivals de cinema és un estímul per a mi, em dóna més confiança en la meua filosofia per a fer pel·lícules i també m’anima a rodar més.

La pel·lícula pot considerar-se adequada per a xiquets i per a adults, com has treballat amb tots dos públics perquè entenguen de manera diferent temes com la pèrdua i la commoció?

És una molt bona pregunta, vaig reflexionar molt sobre aquest tema quan estava fent la pel·lícula. Enfrontar la pèrdua i els canvis ha de ser molt diferent des de la perspectiva d’un xiquet i d’un adult: mentre que un xiquet pot veure simplement la superfície, els seus pares poden enfrontar coses molt més concretes. Sóc una persona que s’ha endinsat en l’audiovisual a partir de documentals, per la qual cosa considere que un projecte no solament prové de la imaginació d’un, sinó de la interconnexió personal amb el món, reflecteix el món en el qual visc i els meus pensaments. Espere veure la naturalesa poètica de les coses quotidianes, trencar la barrera del pensament lineal i reviure les subtileses i la serenitat, les complexitats i els significats vertaders de la vida.

 Els paisatges estan bellament retratats tant visual com en disseny de so. Com vas treballar amb els seus responsables, Li Yong, i Li Danfeng? Els vas donar algun consell o suggeriment?

Li Yong va ser el meu supervisor de documentació, perquè m’agradava molt el seu treball cinematogràfic, natural en tots els sentits. Treballem molt ben junts. L’enteniment mutu es basa en el realisme i en la sinceritat que esperem plasmar en els nostres treballs. Li Yong va començar a treballar en el projecte des del minut un, quan estàvem fent investigació de camp. Intercanviem idees constantment. Vaig tindre la sort de poder aprendre i créixer al mateix temps. Va ser una experiència inoblidable. Com no és bo per als actors detindre i iniciar una escena repetidament, ho discutíem abans de filmar, de forma que la comunicació era menys necessària durant el rodatge. Preferisc el realisme poètic, i el seu moviment de càmera és poètic, estructuralment és com una prosa. M’opose a les lògiques estrictes. La meua pel·lícula és el producte d’un enteniment mutu entre el meu equip i jo, per la qual cosa moltes vegades hi ha moviment en una escena i en altres ocasions, només s’observa en silenci. Per a cada escena, gravàvem el so en la ubicació. El so en Xinjiang és molt ric, per la qual cosa el dissenyador de so Li Danfengand discutia molt sobre com expressar aquests detalls de manera intricada en la pel·lícula.

El compositor Xi Wen ha emprat en la banda sonora tant una inquietant ambientació electrònica com riffs d’influència oriental amb ritmes d’estil spaguetti western. Vas parlar amb ell de la música que volies per a la pel·lícula?

Vam mantindre una comunicació constant. La meua ciutat natal és on convergeixen les quatre civilitzacions, la cultura de la Plana Central, el budisme del sud-est, la cultura àrab persa i la cultura romana grega. He descobert que gran part de la convergència s’expressa en la música, tenim centenars d’instruments, tres sistemes principals de música. Volia explorar la combinació de música de la meua ciutat natal. La música és transcultural, però única. Xi Wen és un gran compositor, té moltes idees i em va inspirar molt. La música sovint substitueix al diàleg, aprofundeix l’abast de la pel·lícula i li dóna un nou significat.

La pel·lícula recorda la maduresa de pel·lícules iranianes com Buda va explotar per vergonya (Hana Makhmalbaf, 2007), El color del paradís (Majid Majidi, 1999) i On està la casa del meu amic? (Abbas Kiarostami, 1990). Coneixies aquestes pel·lícules?En quina mesura han sigut una influència?

Vaig veure totes aquestes pel·lícules clàssiques quan estava estudiant. M’agrada especialment alguna cosa que va dir el director Abbas Kiarostami: “Crec que les pel·lícules poètiques tindran un impacte més durador que les narratives. Cada pel·lícula té algun tipus de narrativa, però l’important és com es presenta, ha de ser poètica, perquè ofereix més interpretacions”. No puc estar més d’acord. La meua pel·lícula ideal és una pel·lícula realista. No em referisc al fet que la tècnica de rodatge siga d’estil documental, sinó a la reconstrucció i a la revitalització. L’ús de narratives poètiques permet que el públic s’independitze de la configuració de la història i, en el seu lloc, participe en ella, la qual cosa permet interpretacions il·limitades.