Katharina Mueckstein: “La societat sempre ens pressiona per a optar per la raó”

L’austríaca KatharinaMueckstein, per a titular la seua segona pel·lícula, L’Animale, ha escollit una cançó de 1985 de Franco Battiato que tracta, justament, del desig interior i primari. El seu drama adolescent tracta, en paraules de la directora, “de les convencions socials que ens imposen i qüestiona si podem alliberar-nos d’elles i com”.

La proposta exposa la resistència individual enfront dels rols de gènere i les normes sexuals tradicionals. En opinió de Mueckstein, el potencial revolucionari dels nostres temps resideix, precisament, en el coratge per a alliberar la pròpia identitat de les normes socials.

El seu protagonista, SophieStockinger, va debutar en la primera pel·lícula de Mückstein, Talea, i s’ha convertit en una promesa del cinema del seu país, ja que amb tan sols 20 anys, ja suma sis pel·lícules. En L’Animale dóna vida a una xica que forma part d’un banda de motociclistes que intimida a un poble austríac.

Coneixies la cançó de Franco Battiato que dóna nom a la pel·lícula?

Desafortunadament, no. És una part important de la pel·lícula i tots vam haver d’aprendre’ns la lletra per al rodatge perquè havíem de cantar-la. Comentem amb la directora el sentit de la cançó en el context de la història. Es tracta d’un element central, són els subtítols que li pose al meu personatge quan no estic segura del seu comportament, perquè Battiato parla de l’animal dins d’ell que li ocupa, que actua guiat pel seu instint interior. Franco diu que tots hem d’escoltar a nostra part animal. I és alguna cosa amb el que el meu personatge ha de bregar perquè està atrapada en el seu rol en el grup de xics. Ha d’alliberar el seu animal interior. I com la banda condueix motos, durant la preparació, Katharina va tenir la idea que hi ha un llop que acompanya de caça a la colla de motoristes. Si es tractara d’una altra pel·lícula, estaríem muntant algun gran animal. Així que al llarg de la pel·lícula hi ha una connexió amb la cançó de Battiato.

Tant els títols de crèdit de la pel·lícula, com la localització de la pedrera, que recorda al desert, i els genets de motocròs i el seu comportament fustigador i vandàlic evoquen el gènere del western. Tenies alguna referència en ment en fer la pel·lícula?

Quan vam estar rodant la pel·lícula no parlem d’açò, però molts periodistes també ho han pensat. La banda de xics són com els malsfactors que prenen la ciutat. Quan arribem a la discoteca fem una demostració de força per a transmetre que som els amos del lloc i aterroritzem a les pobres xiques. Sebastian és el líder i ocupa a Mati en certa manera, així que hi ha un element de pel·lícula de l’Oest a partir del joc de poder.

En els últims temps hi ha hagut nombroses pel·lícules i sèries de televisió que han dignificat a la comunitat LGTBI, com Orange is The New Black, Transparent, She o About Ray. De quina manera penses que la cultura popular està ajudant a persones amb una identitat i/o una sexualitat fora de la convenció?

Sempre és un bon moment per a abordar el tema. Quan rodem la pel·lícula no existia el moviment #metoo, però Katharina va fer estudis de gènere en Filosofia i sempre ha estat interessada en aqueixos temes. Estic molt contenta que m’haja parlat molt sobre aqueixos assumptes socials. Com a actriu és un privilegi fer que els espectadors puguen veure’s reflectits en els dubtes de Mati, que entre l’audiència hi haja xavals que també estiguen bregant amb aqueixa lluita interna. El meu personatge no sap si és o no lesbiana. És important traure a debat aqueixos temes, com a societat no tenim perquè encasellar a la gent en blanc i negre, és genial poder parlar dels colors intermedis. Vivim en temps perillosos per a la democràcia. A Àustria mateix hi ha un govern d’extrema dreta i és rellevant que hi haja una conscienciació que hem d’evolucionar i no tornar a l’Edat Mitjana.

 En quina mesura t’identifiques amb els dilemes de la teua generació?

– La meua generació pateix molta pressió. En l’aspecte econòmic, se’ns exigeix tindre el mateix nivell de vida que els nostres pares. Tota la gent de la meua edat està buscant guanyar molts diners i fer una carrera orientada a aconseguir metes professionals. Cada vegada hi ha menys espai per a pensar què vols ser. He tingut la sort de saber sempre el que volia ser, així que després de graduar-me, vaig emprendre la senda de la interpretació. En canvi, els meus amics, que tenen tot un ventall de possibilitats, no saben què fer perquè no hi ha res que els motive realment. Tinc la sensació que ja no hi ha passió en el món. Que tots volen folrar-se i són infeliços amb ells mateixos, així que desitge que la gent comence a plantejar-se quina és la seua vocació. Només podran ser millors si comencen a fer el que realment els agrada.

De quina manera ressona en tu el poema de Goethe Blissful Yearning, que analitzes en la pel·lícula?

– Goethe parla que hi ha gent que no atén les seues passions i després estan els que actuen com a papallones atretes per la llum, que arriben a cremar-se. Aqueix és el dilema hui. I jo trie ser la papallona, perquè almenys hauré experimentat alguna cosa. D’això mateix para la cançó de Battiato, de seguir els teus instints i que, encara que potser al final et cremaràs, haurà valgut la pena. Però espere que no siga així (riures). El poema de Goethe també parla de racionalitat i emocions. I Mati ha de decidir si continua amb els xics o trenca amb ells i s’allibera a la recerca de la seua felicitat. La societat sempre ens pressiona per a optar per la raó. Els nostres pares són un exemple quan ens diuen què hem de fer. La mare de Mati dóna per descomptat que la seua filla li prendrà el relleu en la clínica veterinària. Aqueixa decisió seria molt racional, però potser Mati no ho aprova i prefereix dedicar-se a una altra cosa.

El teu primer paper va ser en la pel·lícula Talea, també de Katharina, i ara t’has convertit en una promesa del cinema al teu país, amb sis papers en diferents projectes. En quina mesura penses que ella és responsable del teu bon moment?

– Li dec molt, perquè Talea va ser la meua primera pel·lícula i també el meu primer càsting. Aqueixa va ser la meua entrada en el negoci del cinema a Àustria, i des d’aquell moment he fet moltes produccions televisives. Però aquestes dues pel·lícules al costat de Katharina han sigut les més interessants i les que m’han suposat un major repte. Per a L’animale disposava d’un major pressupost i era una producció major que la seua òpera prima; ha sigut el meu millor paper de llarg, perquè em va suposar un llarg procés de preparació. Estic molt agraïda de l’oportunitat. Vam estar present en la secció Panorama Special de la Berlinale, la qual cosa va suposar l’exposició a moltes persones de la indústria internacional del cinema, la qual cosa és molt rellevant per a la meua carrera.

T’agradaria repetir aquesta col·laboració?

Clar que m’agradaria repetir amb ella, però ara estic anant a una escola d’interpretació a Alemanya. Ja veurem què ofereix el futur. Però també pense que és bo que cadascuna seguisca el seu propi camí per a tornar a retrobar-nos més endavant amb més bagatge.-