• La selecció aborda el duel, la sexualitat fluida, la vida en els marges, el culte al cos, l’abús i l’èxode del camp a la ciutat
Cinema Jove es consolida enguany com caçatalents de joves valors del cinema. Enguany es dóna la coincidència que sis dels 10 films de la Secció Oficial de Llargmetratges a Competició són òperes prevals. Els títols procedents de Geòrgia, Noruega, Països Baixos, Israel, la Xina i Corea del Sud suposen el debut en el llarg dels seus directors. La programació es completa amb segones incursions de realitzadors procedents de l’Argentina, el Brasil, els EUA i Alemanya.
La condició de novelles dels directors no els resta, no obstant això, qualitat. De fet, les pel•lícules que competeixen enguany per la Lunaa de València vénen avalades per reconeixements en els festivals South By Southwest d’Austin, la Berlinale, Toronto, Tòquio i Busan.
El festival internacional de cinema de València posa habitualment el focus en els seus llargs a concurs en les etapes de canvi que viuen xiquets i adolescents. En coherència amb el nom del certamen i amb la seua trajectòria, la desena de pel•lícules seleccionades en la seua 34 edició exploren en una àmplia diversitat les situacions de sotsobre que afronta la joventut tant en el vital com en el social, i la resolució o no d’aqueixos tràngols.
Adéu als pares
Quatre pel•lícules coincideixen a retratar el duel adolescent davant la pèrdua recent d’un progenitor. Així, en ‘Los miembros de la familia’, de l’argentí Mateo Bendesky, dos germans obsessionats respectivament amb el cos i amb el místic es queden atrapats en una ciutat del litoral quasi deserta per a tractar de complir els últims desitjos de la seua mare morta.
Les localitats d’estiueig fora de temporada són un escenari habitualment del gust dels joves cineastes argentins i uruguaians. Bendesky justifica aqueixa coincidència en el “fort component de malenconia, alguna cosa que abunda en aquests escenaris costaners”.
L’argentí va poder desenvolupar el guió dels membres de la família gràcies a una beca MacDowell que va guanyar en 2016 en el Festival de Toronto. No és la primera vegada que el director se centra en les relacions filials. Els seus dos curts previs, ‘El ser magnético’ i el relat iniciàtic ‘Nosotros solos’, també estan protagonitzats per germans.
En l’estatunidenca ‘Thunder Road’, de Jim Cummings, un oficial de policia s’enfronta a una crisi personal després d’un divorci i la mort de la seua mare. La proposta ha sigut destacada per l’edició anglesa de la revista mensual Esquire com “la pel•lícula indie més divertida, trista i barata de l’any”. El seu director assumeix el protagonisme, signa el guió i ha compost el tema principal de la banda sonora.
La comèdia agredolça pren com a punt de partida un curt homònim de 12 minuts rodat en una sola presa. En els títols de crèdit, el director dóna les gràcies als prínceps Guillem i Enric d’Anglaterra, les imatges afligides dels quals en el funeral de Lady Di, li van servir d’inspiració.
La noruega ‘Harajuku’, d’Eirik Svensson, arranca amb el suïcidi de la mare de la protagonista, una adolescent afeccionada a l’anime i el manga, amb el pèl tenyit de blau, que només somia amb deixar arrere la fosca i freda Oslo per la ciutat dels seus somnis, Tòquio. La jove otaku s’evadeix del seu dolor projectant evocacions i fantasies en forma d’anime, seqüències somiadores que la pel•lícula plasma amb seqüències d’animació. La pel•lícula està ambientada en vespres de Nadal i reflexiona sobre la figura del pare absent.
Els protagonistes de la israeliana ‘The Dive’, de Yona Rozenkier, també acusen l’absència del patriarca de la família, però en aquest cas, perquè mor. El director protagonitza al costat dels seus germans aquest drama familiar amb tints d’humor negre on se subratlla l’absurd de la contesa militar. Les bombes serveixen de teló sonor de fons en el retrobament de tres germans en el kibbutz on van créixer per a complir els últims desitjos del patriarca. Aquesta pel•lícula semi biogràfica està ambientada en 2006, durant la segona guerra del Líban, i mostra de quina manera marca a l’individu i, per extensió, al seu clan, créixer en un país en continu conflicte.
Llicenciat en la Steve Tisch School de la Universitat de Tel Aviv, Rozenkier ha dirigit els curts ‘Bugs on a Helmet’ (2011) i ‘Raz and Radja’ (2012), part d’un projecte israelià-palestí.
Lula al Brasil, la màfia a Itàlia
Altres dos films també prenen com a rerefons episodis històrics reals. En l’alemanya ‘The Last to See Them’, de Sara Summa, l’espectador assisteix a l’últim dia de vida d’una família en el sud d’Itàlia. El destí dels protagonistes es basa en una història real esdevinguda en 2012. En la vespra d’unes noces, els Durati van ser assassinats per motius desconeguts, però es va assumir una connexió amb la màfia.
“La pel•lícula connecta amb el clàssic de Truman Capot ‘A sang freda’, perquè humanitza als sempre anònimes víctimes d’un crim de la crònica de successos, però en aquest cas, s’exclou als victimaris”, anticipa el director de Cinema Jove, Carlos Madrid.
La brasilera ‘Domingo’, de Clara Linhart i Fellipe Barbosa, se situa temporalment l’1 de gener de 2003, en plena celebració de la investidura del president Lula. Els canvis promesos pel nou Cap d’Estat provoquen entusiasme i preocupació a parts iguals entre els membres de dues famílies de Rio Grande do Sul reunides en una casa antiga. Adolescents i adults viuen un remolí emocional on es produeixen confusions amoroses i sexuals durant els preparatius d’una festa de la quinceañera
“Aquesta pel•lícula coral pot recordar tant ‘La ciénaga’, de Lucrecia Martel, per la calor sufocant i l’atmosfera asfixiant de tancament que genera crispació entre els protagonistes, com a “La regle du jeu”, de Jean Renoir, per la interrelació de les classes socials en les mateixes quatre parets”, opina Carlos Madrid.
Amor mal entés
Les relacions familiars també es tiben en l’holandesa ‘Light as Feathers’, de Rosanne Pel, ambientada en un xicotet poble polonés. L’òpera primera indaga en els orígens de la violència sexual a través de la història d’un xaval de 15 anys que manté una relació de codependència amb la seua mare, manipuladora i dominant, on sobrevola el complex d’Èdip. El jove trasllada la seua confusió emocional al vincle afectiu que manté amb la seua veïna de 13 anys, de la qual abusa tant física com emocionalment. La directora s’ha inspirat en el treball de la filòsofa Hannah Arendt per a explorar el binomi culpabilitat i càstig. Pel ha optat per centrar-se en el punt de vista del perpetrador de l’abús, la qual cosa provoca una reflexió més profunda en l’espectador.
I de l’excés al defecte d’atenció, la protagonista de ‘House of Hummingbird’, de la coreana Bora Kim, és una solitària xica de 14 anys privada de l’atenció de la seua disfuncional família. Darrere d’aqueix afecte que anhela, intenta establir relacions romàntiques tant amb xics com amb xiques del veïnat. La trama d’aquest coming of age es desenvolupa al Seül de 1994 i està basada en la pròpia adolescència de la directora i guionista. Kim és artista interdisciplinària i sociòloga i basa el seu procés creatiu en la investigació cultural al voltant de l’espectacle i la representació de la feminitat asiàtica.
El seu debut en el llarg es va alçar amb el premi a la millor pel•lícula en la secció Generation 14plus de la passada Berlinale i els premis NETPAC al Millor Film Asiàtic i del Públic en l’últim festival de Busan.
Xiquets i adults
El drama antropològic ‘A First Farewell’, de la directora xinesa Lina Wang, també té trets biogràfics. Com els seus protagonistes infantils, la realitzadora va nàixer en Xinjiang, al nord-oest de la Xina on, envoltat de camps de cotó i del desert, es troba el poble uigur. Aquest drama iniciàtic reflecteix els reptes que assumeix aquesta minoria musulmana en un entorn on la supervivència econòmica resulta complexa si no es parla mandarí.
Bellíssimamente fotografiat, el llargmetratge es va fer amb l’Ós de Cristall de la Generació KPlus de la Berlinale i amb el premi al Futur d’Àsia en el Festival de Tòquio.
Finalment, i com única excepció a una Secció Oficial protagonitzada per xiquets i adolescents, la georgiana ‘Parade’, de Nino Zhvania, se centra en la reunió entre tres vells amics a Tbilissi. La pel•lícula està plantejada a manera de road movie, on els seus protagonistes no solament es desplacen amb cotxe, sinó també amb autobús, a la carrera o passejant. El trio ha depassat els 50 i la seua vida ha estat marcada pel passat soviètic del país hui independent.
La pel•lícula s’inspira tant en ‘Husbands’ (John Cassavetes, 1970), com en els records de la realitzadora sobre les converses entre el seu pare i els seus amics, part de la generació perduda de Geòrgia.