Fa exactament dos anys, el director japonés Shô Miyake visitava Cinema Jove amb el seu llarg de debut, ‘El combat de Keiko’ (‘Small, Slow But Steady’ en el seu títol en anglés). La cinta, considerada per la crítica internacional com la pel·lícula japonesa d’aquell any, ens presentava a Keiko, una dona sorda que s’inscriu en un vell gimnàs per a iniciar una carrera tardana en el món de la boxa.
Ja en aquella primera pel·lícula, Miyake deixava constància dels eixos pels quals anava a dirigir el seu cinema: una delicada construcció de personatges, un relat senzill, però profundament emotiu, i una càmera que desplegava tota una poètica des de la discreció del qual se sent tan segur de si mateix que es permet el luxe de col·locar-se en un lloc discret… a observar.
En 2024 Shô Miyake torna al festival amb la seua segona cinta de ficció després de passar amb gran èxit per festivals com la Berlinale, on comptaria amb tres sessions obertes al públic. Totes elles penjarien en la taquilla l’anhelat rètol que anuncia totes les entrades venudes.
‘All the Long Nights’ (‘Yoake no subete’, en el seu títol original) ens presenta a Missa, una dona que pateix la síndrome premenstrual, una circumstància que li provoca inesperats atacs d’ira, la qual cosa dificulta les seues relacions laborals i personals fins a l’extrem que li impedeix portar una vida normal. Un dia, Missa coneix a Takatoshi, un home tímid que ha començat a treballar en la mateixa empresa de joguets educatius que ella. Com tantes altres vegades, Missa acaba tenint un enfrontament amb el discret Takatoshi durant una de les seues crisis. Missa se sent culpable, especialment quan descobreix que Takatoshi també és víctima d’una altra malaltia, perquè pateix freqüents atacs de pànic.
Shô Miyake adapta en aquesta ocasió la novel·la homònima de l’escriptora Maiko Seu com a base per a convidar-nos a una reflexió sobre la soledat i la forma que tenim de relacionar-nos en les societats post-industrials contemporànies. A poc a poc, segons avança el relat, l’espectador anirà descobrint que les malalties que pateixen els nostres protagonistes, més que un impediment, en el fons són una espècie de màscara darrere de la qual Missa i Takatoshi amaguen les seues pors i inseguretats davant els seus companys i coneguts.
I potser no fem tots el mateix? En l’era de les xarxes socials, el contacte cara a cara, cos a cos, jugant-se la vida, col·locant els nostres sentiments davant dels altres, s’ha tornat un dels majors desafiaments per al subjecte modern. Missa i Takatoshi hauran de trencar les barreres psicològiques que han interposat enfront dels altres, però, sobretot, davant i contra ells mateixos. En el contrast i la posada en comú de tots dos universos, trobaran la seua eixida.
Shô Miyake aborda aquestes qüestions amb escrupolosa delicadesa, sense esquivar les contradiccions, però, abans de res, sense un ànim moralista o alliçonador. Al seu cinema, són les pròpies imatges i situacions les que guien a l’espectador per un viatge emocional en el qual, d’alguna manera, queda tan exposat com els propis personatges. Amb ‘All the Long Nights’, Miyake ens fa una proposta on l’argument es presenta potser encara més lleuger que en la seua anterior pel·lícula. Ací el que importa són els xicotets gestos, les mirades, les reaccions als constants reptes que es llancen els personatges entre si. Però, sobretot, si en alguna cosa se sosté aquest treball és per eixe to d’intimitat que va cobrant segons es desenvolupa la narració, en eixa confiança i complicitat que s’anirà establint entre el que mostra la pantalla i el públic de la platea.
I després està l’altra part, la forma. Ací trobem també algunes diferències respecte al seu anterior treball. Si ‘El combat de Keiko’ transcorria en moltes seqüències de nit, ‘All the Long Nights’ succeeix, en bona part, de dia, la qual cosa disculpa al director japonés de recórrer amb major freqüència a uns certs jocs de clarobscurs. Però això no és impediment, tanmateix, perquè Miyake presumisca d’un gran talent per a la composició i l’ús de la fotografia, al mateix temps que llueix un tempo intern en les seqüències que a molts potser els sorprén, per inusual. Com déiem abans, la seua càmera no analitza, sinó que observa la realitat amb un ull atent als detalls, a eixos objectes i subjectes que contenen, per si mateixos, el sentit de tot un món.
Amb aquestes eines i premisses, Shô Miyake aconsegueix en ‘All the Long Nights’ una cosa per a la qual només uns pocs directors semblen capacitats: extraure-li la bellesa a la vida quotidiana. Ni més ni menys.
Per Gerardo León (seleccionador de la Secció Oficial de Llargmetratges de Cinema Jove).