El drama generacional del director belga Laurent Micheli ‘Even Lovers Get The Blues’ arranca amb un orgasme simultani de tots els seus protagonistes. La pel·lícula és tota una declaració d’intencions d’este director novell que, per al seu debut, ha decidit abordar una història coral sobre jóvens desorientats en la trentena. Serà a través de l’amor i del sexe on troben respostes a les qüestions existencials. La pel·lícula competeix demà a concurs en la Secció Oficial de Llargmetratges de la 32 edició de Cinema Jove.

A este respecte, lluny dels estàndards convencionals, la pel·lícula està infestada d’escenes de sexe dotades d’espontaneïtat i de veritat. Micheli és un home de teatre, on té experiència tant com actor com en qualitat de director abans de fundar la seua pròpia companyia. Per això ha traslladat la seua dinàmica de treball en les taules al set de rodatge, amb la participació dels actors en el desenvolupament del guió. La música juga un un paper molt important, amb escenes de concerts, seqüències cantades i interpretacions amb efectes de ralentització i playback que semblen vídeos musicals.

‘Even Lovers Get the Blues’ és el resultat d’un procés de treball especial, que va generar molta investigació en les primeres etapes…

Volia construir un projecte amb els actors a partir de dos temes forts: l’amor i la sexualitat. A poc a poc vaig anar aproximant als actors als seus personatges, i ells al seu torn els van enriquir. Treballem a través de la improvisació. Va ser aleshores quan vaig començar a escriure un guió. Després d’un temps, vam posar en marxa una espècie de laboratori d’investigació en què Olivier Boonjing, el meu director de fotografia, també va participar. Al rodatge ja no va haver-hi molta improvisació, perquè ja havíem treballat amb ella abans.
Els personatges es pregunten com alliberar-se a través dels seus cossos, a través de l’amor i de l’amistat …

Els personatges estan motivats per la busca de la llibertat a pesar de les seues limitacions personals, dels seus dimonis i contradiccions. Cada un dels sis personatges de la pel·lícula representa una espècie d’arquetip contemporani. El dolc, el desig de ser pare o mare en contraposició amb la necessitat de llibertat, la reinvenció de les formes d’amar… M’he adonat de que part de la meua generació té problemes amb aspectes de l’amor i de la sexualitat. L’origen està en el liberalisme, que interferix en l’àmbit de la intimitat, de l’amor i de la sexualitat … sobretot perquè cada vegada hi ha majors possibilitats a eixe nivell. És molt més fàcil conéixer gent, i encara més fàcil perdre… També tinc la sensació que una gran part de la meua generació està en un estat depressiu latent, que desesperadament volem trobar.

Què et va motivar per a plantejar aquesta trama?

Vaig començar a pensar en esta història després de veure ‘Shortbus’, una pel·lícula americana de John Cameron Mitchell. És la història d’un grup de novaiorquesos que es troben en Shortbus, un espai comunal on parlen, miren pel·lícules, escolten música, prenen un glop i follen. Un lloc molt lliure, més enllà del temps, sense fronteres. En eixe moment em sentia molt limitat per la societat, per la meua educació, per mi mateix i em preguntava perquè parlem tan poc de la sexualitat, i per quina raó existeixen encara tants tabúes. Esta actitud cap a la sexualitat, a la nuesa, continua sacsant a molta gent, però no es pot parlar de llibertat a través del cos sense mostrar el cos. En esta pel·lícula parlem d’intimitat… El que també m’interessa és provocar una discussió, per la qual cosa esta pel·lícula ha de ser una invitació a reflexionar sobre aquestes qüestions. Ha d’espentar a la gent a pensar en la seua pròpia sexualitat. La sexualitat és complicada per a molta gent…

T’has referit a la sexualitat, però també és una pel·lícula sobre la parella…

La pel·lícula parla molt sobre l’amor o sobre l’absència d’amor. La parella no és necessàriament una situació natural per a tots. És la parella una construcció social? Està tot el món fet per a estar en parella? No hi ha altres possibilitats? Aquestes preguntes estan de moda ara, per exemple, amb tota la discussió actual sobre les relacions obertes. I després parlar d’amor, de la parella, és també parlar del nostre lloc en la societat. Durant molt de temps vaig sentir que estar en una parella era una obligació. Vaig tindre la impressió que si no tens parella no existixes als ulls de la societat. Però, no són patrons, al cap i a la fi? Esta és una idea que m’interessava desmuntar, per exemple en la parella formada per Llig i Louis. Ell somia de ser pare mentres ella somia de viatjar i de ser independent.

Per què vas decidir que la pel·lícula es desenvolupara en diferents períodes temporals?

Volia treballar amb les estacions, començar amb un moviment més ombriu i introspectiu a l’hivern, i amb una atmosfera molt nocturna emfatitzar el costat lleugerament ansiós de la ciutat. A continuació, amb l’arribada de l’estiu, presenciar el renaixement dels cossos alliberats de la roba, que tenen una sensació de lleugeresa, en sintonia amb la naturalesa. Hem treballat molt eixos aspectes en l’edició de so i en la classificació del color, per a crear un contrast entre les dos parts. He disfrutat posant als personatges a mercé dels elements.
La pel·lícula denota una gran llibertat formal, que va de la càmera en mà a les escenes quasi coreografiadas…

Volia llibertat formal per a fer-me eco de la busca de la llibertat per part dels personatges. De fet, m’agraden els canvis abruptes, que trenquen amb la realitat, eixos xicotets moments de poesia. I no volia que pesara sobre el rodatge una manera molt pesada de treballar.
És una postura molt pop i postmoderna.

És cert que el cine de Christophe Honoré m’agrada molt, sobretot, quan era més jove. Pel·lícules cantades com ‘Canciones de amor’ em van atraure, també ‘Declaración de guerra’ de Valérie Donzelli, en la que el cant també irromp en una realitat tràgica… Plasma una vertadera llibertat d’expressió.

Brussel·les apareix molt en la pantalla. Com vas plantejar el retrat d’una ciutat que rares vegades es veu en el cine?

És una pregunta que només m’he fet a mitges. Brussel·les té una presència molt forta en la pel·lícula, però principalment és perquè sóc de Brussel·les. Volia parlar sobretot de la gent que veig al meu voltant. I ja que també és una pel·lícula que ve dels actors, volia situar-los en un context que compartim, per a posar-los en el seu entorn. M’encanta la ciutat, i volia mostrar el seu costat més cinematogràfic. És una ciutat tan diversa!