“A través de la negació de la protagonista de la meua pel·lícula, volia parlar de la tendència en la societat japonesa actual de mirar cap a un altre costat”

El director japonés Takuya Kato presenta en Cinema Jove el seu segon llargmetratge, ‘Fly On’. Aquest drama intimista, la banda sonora del qual signa la cantautora nipona Eiko Ishibashi (‘Drive my car’, ‘L’espasa de l’immortal’) està protagonitzat per Watako, una dona que acaba de perdre al seu amant en un accident de trànsit a Tòquio. Immediatament decideix enterrar el trauma d’aquesta tragèdia i continuar amb la seua vida al costat del seu marit, però malgrat els seus intents per aparentar normalitat, la pèrdua de Kimura li ha deixat una petjada profunda.

– ‘Fly On’ és el teu segon llargmetratge, eres cineasta, però també dramaturg i director de teatre.

– És cert que solc treballar principalment per a teatre, on escric i dirigisc. ‘Fly On’ és el segon llargmetratge que he realitzat i fins ara la meua experiència teatral ha sigut la meua principal activitat. En el futur m’agradaria poder continuar fent totes dues coses en paral·lel. Es podria dir que el teatre i el cinema tenen en comú que permeten mirar dins d’espais normalment privats, als quals generalment no es pot accedir llevat que se’t convide.

– Què et va fer triar el cinema en lloc del teatre per a contar la història de Watako?

– Aquest personatge el vaig desenvolupar en totes dues disciplines en paral·lel, ja que també vaig escriure una obra de teatre en la qual hi ha un personatge anomenat Watako. És un poc diferent de la Watako de la pel·lícula, però continua sent un personatge que he madurat durant bastant temps.

– Què li va passar a l’altra Watako?

– En l’obra, Watako se sent culpable per la mort del seu amant, fins i tot se suposa que ella el va matar. L’obra i la pel·lícula són dues cares d’una mateixa història. El títol japonés de la pel·lícula significa “desentranyar”, i el títol de l’obra significa “embullar-se”. A l’inici d’aquest projecte, em vaig preguntar sobre l’etimologia de la paraula embolic. Vaig visualitzar aquest espai en el qual hi ha dues trajectòries que convergeixen i es creuen fins que ja no es poden desembolicar. La qüestió era com desembolicar aquesta complicada situació. No obstant això, per a desembolicar les coses hauríem de ser capaces de fer marxa enrere, però continuant exactament la trajectòria que hem seguit fins llavors. No podem desviar-nos ni un pas, sinó ens embullaríem novament en un altre lloc. Podem aplicar aquesta noció a les nostres vides. La gent de la meua generació, a vegades, té la impressió que podem ser expulsats de la societat si cometem un sol error. Existeix una pressió perpètua, una elecció que ens veiem obligats a prendre constantment. Has de prendre la decisió correcta o corres el risc que et facen a un costat. Watako decideix tindre un amant, però després de la seua mort es veu obligada a decidir què succeirà a continuació: ha de triar si és una bona idea o no quedar-se amb el seu marit i per què. Totes aquestes opcions a les quals ens enfrontem em van interessar i per això volia tractar-les de dues maneres diferents.

– S’agraeix trobar en ‘Fly On’ diverses cares conegudes del cinema d’autor japonés contemporani: Haru Kuroki, Shota Sometani, i en el paper principal, Mugi Kadowaki. Què va motivar les teues eleccions de càsting?

– Vaig triar a cada actor personalment. El fet que ja foren famosos, que el seu rostre resultara familiar a l’audiència o que hagueren actuat en pel·lícules que havien circulat en festivals estrangers no va ser un criteri en absolut. L’elecció es va basar en la seua actuació i en la seua capacitat de florir en la meua pel·lícula. Per a mi era important que el públic poguera identificar-se amb ells o reconéixer característiques de les persones que coneixen. Volia despertar una certa familiaritat entre els espectadors i els actors.

Al Japó, sempre tendim a endolcir les coses, fins i tot quan parlem amb amics o a persones que ens són bastant pròximes. Solem atenuar els comentaris per a no ferir a l’altre o soscavar la seua integritat, i crec que això és bastant específic de la cultura japonesa. De manera que vaig triar personatges que pogueren encarnar aquesta especificitat.

– El treball sobre la llum i els decorats, alhora elegants i quasi freds, contribueix a traduir en imatges aquesta noció de moderació. Pots explicar-nos més sobre aquestes opcions estètiques?

– Vaig triar cada ubicació per al rodatge tenint en compte el muntatge de cada pla, també vaig tindre en compte l’elecció del format d’imatge, l’elecció de l’objectiu i la distància entre la càmera i el subjecte filmat. Em vaig cuidar de fer l’efecte que som espectadors de la intimitat d’aquesta jove i dels personatges en general. Per això era important que no ens acostàrem massa a ella.

És cert que pot semblar bastant fred, però vaig considerar que eixa distància era important, perquè havia de permetre a l’espectador plantejar-se al seu torn la pregunta de què sent. Generalment, quan hi ha una emoció en una pel·lícula, la càmera tendeix a acompanyar, a estar cada vegada més prop de la persona que està filmant. Em vaig assegurar de mantindre una certa distància perquè l’espectador tinguera espai per a fer-se preguntes, per a preguntar-se què podria estar pensant el personatge. El comportament de les persones és impredictible; mai podem anticipar amb certesa les decisions que prendran. Aquestes eleccions de posada en escena corresponen d’alguna manera a aquest estat d’ànim.

– La història de Watako és tràgica, però aquesta moderació fa que ‘Fly On’ mai se semble a un melodrama clàssic. Què et va interessar d’aquesta paradoxa?

– És cert que la qüestió del melodrama no se’m va passar pel cap com a tal. Quan vaig escriure aquesta pel·lícula tenia al cap els tres pols que, per a mi, estructuren generalment a les persones i les seues reaccions. D’una banda, el que pensen; per un altre, la seua manera d’actuar; i finalment, el que diuen. Aquestes són tres coses que sovint són molt diferents al principi. La seua convergència és una cosa bastant complexa i impredictible, i això és el que veritablement constituirà als personatges. Vaig tractar de plasmar-ho amb la major precisió possible.

– Com a guionista, com et vas assegurar de mantindre l’equilibri ideal entre esmentar prou i no dir massa?

– Crec que va ser una qüestió de sentiment. Jo diria que entre els japonesos existeix la noció d’una línia a la qual podem acostar-nos depenent del grau d’intimitat, però que és millor no creuar. Tots tenim instintivament la noció del que podem dir o no, de fins a on podem expressar-nos. Què pots dir-los als teus sers estimats, als teus amics o a un marit al qual eres més o menys pròxim en el moment en què es desenvolupa la història? Aquestes són les preguntes que tenia al cap en escriure. En general, el text que fem dir als actors sol anar concorde a les emocions viscudes pels personatges. Però volia triar un altre recurs: centrar-me en el que els personatges dirien en aquesta situació en lloc d’en el que realment senten.

– Aquest desfasament evoca les diferents escenes de ‘flashback’, que mai s’anuncien immediatament com a tals, per la qual cosa només després d’un moment ens adonem que ja no estem en la mateixa seqüència. Què va motivar aquesta elecció d’escriptura?

– Vaig tractar els ‘flashbacks’ adoptant el punt de vista del personatge de Watako. Depén de l’evolució dels seus sentiments que aquests s’incorporen o no. Això pot causar confusió sobre on ens trobem en la història, però vaig confiar en ella com a fil conductor. En qualsevol cas, aquesta és l’estructura que tenia al cap en escriure el guió. Prenguem, per exemple, aquesta escena de l’aeroport al començament de la pel·lícula. El marit és allí per a arreglar alguna cosa, però la ment de Watako s’escapa, com si intentara fugir d’alguna cosa. Ací és on el seu amant torna a entrar en escena. Volia que l’escriptura transmetera exactament com ve a la ment el record.

– En la primera seqüència, Watako està sola en pantalla mentre escoltem en off una veu masculina que no sabem si és la del seu marit o la del seu amant. Per què vas triar obrir la pel·lícula amb aquesta ambigüitat?

– En aquesta seqüència inicial, volia que només vérem a Watako perquè, realment, la pel·lícula es construirà al voltant d’ella. Watako és un personatge que està en negació, que fingeix no veure moltes coses, com que la relació amb el seu marit s’està enfonsant, o que la seua sogra els pregunta per què no fan alguna cosa. Aquestes són totes les realitats que Watako es nega a veure. Volia que en aquest pla inicial ja poguérem percebre eixa negació de la qual ella a poc a poc s’anirà soltant.

– Cada personatge de ‘Fly On’ té la seua pròpia manera de parlar i expressar o no el que sent. El marit de Watako és especialment directe, però les seues frases són tan fredes que al final no expressen gens íntim. Com et vas acostar al seu diàlegs?

– Al meu entendre, el marit de Watako és una persona molt estratègica, intenta tindre control sobre ella. Per a això, sempre intentarà buscar maneres de controlar-la sense que ella s’adone, intentant trobar fórmules que ofeguen al peix. Per exemple, en l’escena en el corredor, li agradaria intentar arreglar les coses, millorar-les. Li agradaria proposar-li una cita romàntica, però en lloc de prendre la iniciativa de front i dir-li “M’agradaria portar-te a tal o tal altre lloc”, li pregunta: “Hi ha un lloc on t’agradaria anar?” Aquesta fórmula tortuosa, que eludeix els objectius principals de la seua pregunta, és una manera de prendre el control. En l’escena de l’aeroport, en lloc de dir “Podríem esmorzar junts”, diu “Què fem després?”. Aquesta manera d’expressar-se fent que els altres trien és una manera de tindre poder sobre els altres.

– Entre tots els personatges de la pel·lícula, hi ha algun que, en la teua opinió, aconsegueix desembolicar-se millor i expressar els seus sentiments d’una forma més senzilla que els altres?

– No (riures). Per exemple, l’amiga de Watako mai li diu cara a cara el que realment pensa sobre la relació amb el seu amant. Quant al pare d’aquest últim, sent una espècie de frustració i inquietud per la situació. Quan li demana permís a Watako per a parlar d’ella amb l’esposa del seu fill, no pensa ni en el benestar d’aquesta última ni en el de Watako, pensa en si mateix. De manera que sí, en la meua pel·lícula tots els personatges tenen un problema de comunicació.

– Igual que la primera seqüència, el final també resulta ambigu. Diries que és un final feliç?

– Sí, per a mi és més aviat un resultat optimista, ja que Watako acaba acceptant enfrontar les coses que abans intentava evitar. Finalment se sent preocupada pel que està vivint. Prendre les regnes de la teua vida, per a mi, és necessàriament positiu. Aquesta noció de sentir-se preocupada o no per les coses evoca la noció de melancolia definida per Freud. Va comparar aquesta “pèrdua de la capacitat d’estimar el que ens envolta” amb una espècie de duel, que recorda el viatge de Watako. Quan vaig imaginar el personatge de Watako, vaig pensar que la raó per la qual mostrava tal desagafe era per por de ser danyada. Obrir les comportes dels sentiments significaria haver d’afrontar la profunditat del seu dolor. Això és comú entre els quals volen protegir-se. La qüestió que volia abordar a través d’aquesta pel·lícula és la qüestió de la responsabilitat, el fet de sentir-nos afectats o no pels esdeveniments que vivim. Crec que al Japó hi ha una gran tendència a pensar que no ens preocupa, que no ens concerneix, la qual cosa està succeint més enllà de nosaltres. A través de la negació de Watako, volia parlar d’aquesta tendència en la societat japonesa actual de mirar cap a un altre costat, de no voler veure les coses cara a cara. Crec que són aquestes xicotetes històries individuals les que ens permeten parlar més àmpliament sobre la societat. La pèrdua també és un tema que volia abordar, però la qüestió de la comunicació va ser especialment central per a mi. La qüestió del verb, de la paraula, també va ser molt important. Pot el diàleg ajudar a resoldre problemes? Pot el fet que els dos cònjuges tinguen una conversa ser suficient per a arreglar les coses entre ells? Tots dos prenen la decisió de romandre junts o no, però serà aquesta discussió la que els permetrà ser felices? És la conversa la millor manera de resoldre problemes? Personalment, em costa creure que una conversa puga resoldre-ho tot, perquè per a comunicar-se veritablement amb algú es necessita un raonament intel·lectual coherent, és necessari poder raonar de manera constructiva. A vegades el nostre raonament és bo però no sempre d’acord amb els nostres sentiments. En aquest cas, és millor privilegiar el raonament abans que els sentiments o tot el contrari? Em resulta difícil trobar convergència entre els dos.