“M’interessen les rondalles no perquè ens diuen que existeixen els dracs, sinó perquè ens conten que poden ser vençuts”
El guionista i director Jordi Núñez estrena l’adaptació cinematogràfica de l’obra teatral de Jordi Casanovas ‘Valenciana’. El drama de ficció homònim està ambientat a la Comunitat Valenciana durant els anys noranta. La trama, protagonitzada per tres joves periodistes, connecta les raneres del fenomen de la Ruta del Bakalao, els canvis polítics a la “Espanya del progrés” i el naixement dels programes de telerealitat, representats ací a través del truculent tractament informatiu d’un dels successos més dramàtics de la història recent del país, l’assassinat de les xiquetes d’Alcàsser.
– Què et va motivar per a adaptar l’obra de teatre al cinema?
– La seua manera d’abordar ferides de la nostra història recent i de teixir un retrat en el qual l’individual i el col·lectiu van de bracet. En veure-la, em va deixar una sensació similar a la que vaig tindre amb ‘Angels in America’, de Tony Kushner, que m’encanta, i immediatament va nàixer el desig d’adaptar-la. Les tres protagonistes, Valèria, Encarna i Ana, suposaven un estimulant catalitzador de temes, sensacions i històries que m’emocionen.
– Quines llibertats t’has pres respecte a l’original?
– La pel·lícula es replega sobre els seus tres personatges principals posant el focus en el seu viatge emocional i no tant en el context, prescindint d’alguns elements de l’obra com la cerca del pare de Valèria o el suïcidi d’Encarna, en una nova exploració que conserva el fons del text de Casanovas, però que ha mantingut un procés viu i carregat de revelacions. He aprés molt transitant aquests camins.
– El dramaturg Jordi Casanovas afirma que ‘Valenciana’ tracta sobre el duel, coincideixes amb ell?
– Totalment. ‘Valenciana’ és una pel·lícula sobre el duel. Per la pèrdua de les llibertats, de la primera joventut, de les certeses, d’una mare, de tres xiquetes assassinades que podrien ser qualsevol dona o les filles de tots, de relacions que acaben o que canvien, i d’una sensació de possibilitat que necessita renàixer.
– Tant els teus curtmetratges com la teua òpera preval, ‘El que sabem’, i ara la teua segona pel·lícula, fan incidència en la joventut, en les relacions d’amistat i en el desencantament. Per què t’agrada tornar a aquests temes?
– Perquè tenen a veure amb les pulsions del moment vital en què em trobe. Soc molt conscient de la importància de la xarxa d’afectes. M’atreia la idea de l’amistat a través del temps, i el que queda després d’ell. Les tres protagonistes tracten de trobar el seu centre de gravetat, la seua pròpia identitat, dins del corrent de la història. També la qüestió del desencantament, la pèrdua del que queda d’innocència, la necessitat d’ajustar les pròpies expectatives a una realitat convulsa, sense perdre’s pel camí. Totes tenen problemes per a acceptar la seua realitat i es veuen sotmeses a diferents nivells de corrupció que posen a prova les seues relacions. Totes, en algun moment, han de protegir la seua integritat. ‘Valenciana’ contraposa les relacions d’amistat genuïnes, no exemptes d’errors, enfront de relacions de poder abusives, tòxiques i masclistes que operen en els diferents nivells de la societat. Parla també del perdó als altres i a un mateix com a eina d’acceptació superadora i de la veritat com a element alliberador.
– Els noranta han sigut anomenats l’adolescència del temps, perquè havien acabat les guerres i tot el que estava per vindre era prosperitat. Les fites mundials del període van ser la caiguda del Muro de Berlín i la dissolució de l’URSS, i al nostre país, els Jocs Olímpics i l’Expo 92. Quines desil·lusions generacionals recull ‘Valenciana’?
– Té a veure amb tot l’esmentat abans, d’un moment de grans promeses, d’expansió i possibilitat, es passa a un moment on la por catalitza la regressió, s’instaura la desil·lusió i eixe sentiment de possibilitat ha de renàixer. La pel·lícula comença amb eixe inici de la ressaca d’una etapa. Té a veure amb el final de la primera joventut, que cadascuna de les tres rep des d’una perspectiva diferent. És una cosa universal, que troba una al·legoria perfecta en eixe moment històric i eixe espai concrets.
– Com creus que ressonaran en l’espectador actual la corrupció, la teleporqueria i l’oci nocturn de l’època retratats en la pel·lícula?
– L’espectador podrà reconéixer perfectament el caràcter i les dinàmiques de tot això i tindrà espai suficient per a la reflexió i el gaudi.
– Per què has decidit donar el protagonisme a tres dones i estudiants de periodisme?
– És una decisió que venia de l’obra i que té tot el sentit. Les tres es veuen obligades a enfrontar-se als dimonis i dinàmiques d’una societat masclista, patriarcal i de consum, i no es pot entendre el procés que viuen sense aquesta perspectiva de gènere.
He conservat també el fet que les tres siguen periodistes perquè és una professió a la qual se li pressuposa un caràcter crític i compromés, encarnat per Ana, però que al seu torn genera dinàmiques de corrupció i connivència amb el poder, com el cas d’Encarna, i que pot generar desencantament i rebuig, com a Valèria, que des de l’inici renega amb indiferència del títol o Ana, que en l’esdevenir de la història es replanteja el propòsit de la seua professió. Aquesta carrera a més ens dona una noció de passat comú de les tres que l’espectador ha de reconstruir en la seua imaginació.
– La pel·lícula és una ficció basada en fets reals. De fet, encara que sota altres noms, l’audiència pot endevinar a protagonistes polítics i mediàtics de l’època, com Eduardo Zaplana, María Consuelo Reyna, Nieves Herrero, Fernando García i Vicente Sanz. Com has traçat la línia entre la fabulació i els fets?
– Soc conscient que l’obra estava molt centrada en el context real i àmpliament documentada. En el moment en què inicie el procés d’adaptació, assumisc que entre en el terreny de la ficció i des d’ací he volgut treballar. No m’interessava la concreció dels personatges reals en els qui puga estar inspirat sinó les veritats i temes del fons dels seus relats. La pel·lícula té un caràcter de meravella i al seu torn està plena de dinàmiques i fets concrets recognoscibles. M’interessen les rondalles no perquè ens diuen que existeixen els dracs, sinó perquè ens conten que poden ser vençuts. I vull que la pel·lícula assenyale dinàmiques i conductes, no personatges concrets, i ens oferisca un espill el reflex del qual ens impulse a ser millors, siga qui siga l’espectador.
– Els protagonistes de la pel·lícula resulten esperpèntics, però qualsevol que haja viscut a València eixos dies, sap que s’ajusten a la realitat. Com vas saber on marcar els límits en les interpretacions de l’elenc?
– Bé, és que no es pot entendre València, ni aquest relat, sense eixe caràcter de sainet, que travessa també hui, de manera conscient o inconscient, la nostra quotidianitat. Ha sigut importantíssim tindre un càsting encertat que poguera treballar amb un assortiment ampli de referències i que ja tinguera un coneixement de base sobre el que estàvem comptant. Per exemple, és complexíssim el que fa Conchi Espejo, hi ha un equilibri molt delicat entre artefacte i veritat. Encarna és alhora un ninot de falla i un personatge de carn i os amb una ferida sagnant. Crec que la línia s’ha marcat de manera natural amb tots ells en un procés d’exploració conjunta carregat de revelacions, que ha anat del guió al muntatge, passant pel procés d’assajos i el rodatge. Ajudat a més per un vestuari, art, perruqueria i maquillatge impressionants que construeixen amb eloqüència els personatges i el seu món.
– Quin efecte buscaves amb la saturació cromàtica de la fotografia en la pel·lícula?
– Tot el disseny de producció, des de la fotografía fins a l’art, el vestuari, perruqueria o maquillatge, cerca establir un diàleg amb la imatge dels anys noranta des de la recreació, apostant pels colors primaris associats a cadascuna de les protagonistes que recorden a la senyera. Busquem una imatge contrastada per a accentuar les ombres d’aquells anys, que s’allunya, a nivell de fotografia, de la forma que hem treballat prèviament, però que té tot el sentit en relació amb el fons del relat. Del naturalisme i realisme embellit d‘’El que sabem’, passem a una proposta més fosca, contrastada i expressiva. Establint un diàleg constant entre forma i fons que busca obrir una dimensió fèrtil per a qui mira.
– La crema de la palla de l’arròs, la paella a la platja, l’interior fresc i bigarrat de les cases de poble… la pel·lícula procura una immersió cultural en aquesta comunitat que li procura autenticitat. Com ho vas aconseguir sense caure en el tòpic?
– Els tòpics són tòpics perquè tenen alguna cosa de veritat. Es tracta de fer aflorar eixa veritat i conéixer-la perquè no es quede en el superficial. Potser per a mi no són tòpics perquè m’he criat anant al camp amb el meu avi i els meus oncles ajudant-los en la campanya de l’arròs, i soc conscient de les tensions que es donen entre la ciutat i la crema de la palla, per exemple. Al seu torn, això em permetia inserir als personatges en un caràcter cíclic major, que permetia acompanyar la història en forma de ‘pillow shots’ a l’estil d’Ozu. També he treballat en la televisió autonòmica i he viscut l’energia que impera, m’he criat en l’horta parlant valencià apitxat, els meus avis van perdre la seua casa per la ZAL, he treballat en la Diputació de València i la Generalitat com a becari de premsa i he vist que la realitat supera la ficció. L’aposta ha sigut prendre elements de tot allò que conec per a construir un relat recognoscible. Abraçar sense por el tòpic, com pot ser una mascletá, i inserir-ho en un lloc versemblant del relat on siga eloqüent a diferents nivells i supose un disparador de significats.
– La pel·lícula combina actors amb projecció nacional amb joves i veterans intèrprets locals. Com va ser el procés de càsting?
– En el cas d’Ana, vaig saber des del principi que volia comptar amb Tània Fortea, després d’haver fet junts ‘El que sabem’, i vaig escriure el personatge pensant en ella i en l’empatia i complexitat emocional que és capaç de transmetre. D’Ángela, hi havia alguna cosa en la seua mirada que volia explorar i que m’emocionava molt per al personatge de Valèria, en conéixer-la es va confirmar aquesta intuïció i vaig sentir una gran connexió amb la seua sensibilitat, és d’admirar a més el treball lingüístic que ha fet al costat de Mauro Cervera amb l’apitxat’. En el cas d’Encarna, estava sent més difícil donar amb l’actriu adequada, fins que Víctor Antolí, encarregat de l’última fase de càsting, em va presentar a Conchi i em va volar el cap. Sandra Cervera va ser l’última a entrar a l’elenc i ha sigut tota una revelació. També Fernando Guallar, amb qui ha sigut súper estimulant construir eixe vilà i compartir referències. Jorge Silvestre va ser al meu cap des de quasi el principi i ha sigut increïble treballar amb ell també, com amb Amparo Fernández, Cassany, Jaime Linares o Laura Beneito. Ha sigut un somni treballar amb un elenc on conflueixen escoles, trajectòries, sensibilitats, talents i energies tan diferents i alhora complementàries. Un vertader luxe d’aquest ofici.
