“Tots hem sigut perdedors en algun moment de les nostres vides”

Tristán és un escriptor frustrat que viu d’escriure frases inspiradores en els sobrets de sucre. La seua rutinària vida canvia el dia que accepta, sota misterioses circumstàncies, transportar el cos congelat del seu conflictiu germà Simón des d’Astúries fins a Benidorm per a complir la seua última voluntat: ser enterrat a la casa on tots dos van créixer. Al llarg d’aquest trajecte, el protagonista es veurà embolicat en situacions estranyes en les quals haurà de bregar amb personatges molt excèntrics. L’humor sorgirà del contrast entre el surrealisme del context i la personalitat conformista de Tristán.

El director, guionista i productor Guillermo Polo debuta en el llargmetratge amb aquesta ‘road movie’ ibèrica protagonitzada per Antonia San Juan, Manuel de Blas, Pablo Molinero i Mero González.

– El guió de ‘Lo carga el diablo’ comença a gestar-se fa una dècada, i en el seu desenvolupament han intervingut quatre guionistes, David Pascual, Guillermo Guerrero i Vicente Peñarrocha. Ha variat molt la idea original respecte a la que veiem plasmada en la pel·lícula? Quins han sigut les fases de desenvolupament de la història?

– Sí, el primer tractament del guió el vaig escriure en 2011 quan vivia a Madrid. Després, va estar reposant algun any mentre vivia als Estats Units i ja en 2015 va entrar David Pascual a treballar amb mi en les primeres versions de guió. Vam anar desenvolupant la història, els personatges i els diàlegs. Més tard, es va incorporar Guillermo Guerrero, que ha seguit fins a l’última versió i Vicente Peñarocha, que també va aportar la seua experiència i perspectiva. En ser un viatge atípic, el guió té molts entramats i elements, de manera que en moure qualsevol peça afecta a moltes més. També el treball amb les productores ha servit per a anar depurant l’essencial. Encara que el fil argumental s’ha mantingut, la història ha anat evolucionant, de la mateixa manera que nosaltres també amb ella. Per a bé i per a mal, el cinema es mou en uns temps molt prolongats i dona per a meditar moltes coses pel camí.

– La pel·lícula està poblada de perdedors. Tant els protagonistes com els personatges secundaris tenen traumes, mala sort, passats térbols o secrets que es resisteixen a confessar en un primer moment. No obstant això, tots, fins i tot la vilana o el carregós germà de Tristán, són molt humans i fàcils d’estimar. Quin significat li dones a la condició de perdedor?

– En alguna descripció de la pel·lícula vaig comentar que tots hem sigut en algun moment de les nostres vides, o en reiterades ocasions, eixe perdedor o perdedora que representa Tristán (i la resta de personatges). Pot haver succeït en aspiracions laborals truncades, en qüestions de desamor, o simplement en la cerca de l’ésser en aquest contrasentit. I crec que en eixes situacions, on som més vulnerables, és on ens humanitzem i succeeixen coses interessants. Especialment en una societat que premia el contrari. Són personatges que es construeixen entre el còmic i el tràgic. Jo mateix ho he viscut en la bogeria prolongada de fer aquesta pel·lícula.

– Quina funció simbòlica té el personatge d’Álex en la pel·lícula com a acompanyant de Tristán? I el gos?

– Álex encarna tant en la seua personalitat, com en la seua generació, una mirada que no jutja per les idees preconcebudes, si no per com les experimenta realment. I això es contraposa directament amb el que defineix a Tristán, una persona carregada de referents que defineixen el seu món i la seua personalitat. De la mateixa manera, Álex, en ser nadiua digital i amant de la festa, cerca l’estímul constant i li costa mirar-se cap a dins.

El que m’agrada de la trobada entre aquests dos personatges i el seu salt generacional és com es complementen amb les seues virtuts i les seues mancances pròpies de l’origen de cadascun. I sens dubte, Álex, el gos i Simón, són l’hòstia de realitat que Tristán necessita per a deixar de mirar-se tant el melic.

– És una pel·lícula de temàtica i personatges castissos, però la fotografia, la composició de plans i els colors s’allunyen bastant de la norma en aquesta mena de pel·lícules espanyoles. Quin era el teu plantejament estètic i quines referències vas utilitzar?

– Després d’eixa temporada vivint als Estats Units i de fer un llibre de fotografia (‘Los Feliz, Los Ángeles’) sobre el que em va captar l’atenció allí, em preguntava sovint per què no traslladar eixe llenguatge visual (Edward Hopper, William Eggleston, Mary Fray, Stephen Shore, Wim Wenders…) a Espanya, sense renunciar per això a la nostra autenticitat. I en tornar, vaig observar des d’una altra perspectiva els paisatges, als personatges i els llocs espanyols en perill d’extinció (hostals, gasolineres, bars de carretera, cartelleria…) i em transmetien el mateix magnetisme d’allí però amb la nostra simbologia. Comencem a recórrer molts llocs de la península i buscar espais que li han aportat a la pel·lícula la sensació d’un viatge especial. Diversos dels llocs que localitzem els van esfondrar o van renovar completament abans de poder rodar, així que la pel·lícula també és un document d’aquests llocs del segle XX que no estem sent capaços de preservar.

– És més difícil fer que funcione una comèdia des de la creació de situacions i personatges, en comparació a fer-ho mitjançant la successió d’acudits i gags en el guió?

– Igual que en l’apartat estètic i de caracterització sentia que estàvem explorant una direcció, en l’enfocament de la comèdia ens va passar semblant. La comèdia em sembla difícil i a més, quan l’esmentes a Espanya, es tendeix a encasellar en el sistema de gags de guió i l’èmfasi actoral. I en parlar de comèdia negra o absurda, també s’obri un món desconegut perquè cada persona ho entén des d’un lloc. Per això, en basar-nos en situacions atípiques que envolten als personatges que les viuen amb veritat, ha sigut un repte creatiu i per a involucrar a més parts en el projecte que anaren sintonitzant el mateix idioma. Hem trobat més propostes de cinema argentí o d’altres països on mirar-nos per a trobar el nostre propi llenguatge.

– Parla’m un poc del treball amb Antonia San Juan i el seu personatge. En aquesta pel·lícula la traieu del registre còmic pel qual potser ha sigut més coneguda fins al moment.

– Antonia és una actriu genial i versàtil que porta molts anys en el món del cinema, el teatre i la televisió i la seua implicació en la pel.li ha sigut total. Ella és capaç de fer un monòleg llarguíssim com d’improvisar una escena i aportar detalls nous que sent en el moment. En la sèrie ‘Hierro’ o en la pel·lícula ‘El hoyo’ també es va eixir d’eixe registre més conegut i ens va semblar molt interessant per al personatge de la nostra perdonavides, on pot incomodar, reaccionar visceralment o mostrar tendresa amb els seus gestos.

– Pots avançar alguna cosa del teu segon llargmetratge?

– Sí, de moment rodaré un curt a la fi d’any que és la llavor d’aquest llargmetratge que estic començant a desenvolupar. El que puc dir ara com ara, és que en comptes d’una ‘road movie’ ací l’eix central del projecte serà un local a la cantonada d’un barri i seran els personatges de la zona els que acudeixen al lloc. A més estarà ambientada a principis dels 2000 i hauré de rescatar els àlbums de fotos i les cintes de Mini DV per a refrescar la memoria.