Noticias Festival
Entrevista Dovile Sarutyte, directora de ‘A Feature Film About Life’

“L’actitud davant la mort canvia la perspectiva sobre la vida”

La vida, la mort i la família són els eixos temàtics principals del debut de Dovile Sarutyte, A Feature Film About Life. Una pel·lícula senzilla, a cavall entre la tragicomèdia i la reflexió biogràfica, que posa en escena, entre records i cintes de VHS, algunes de les preocupacions milenial: la idealització del passat, l’ansietat per una maduresa que irromp sense avisar i la bretxa quasi insalvable entre generacions.

 

– Com vas ajudar a l’actriu Agnė Misiūnaitė a abordar un paper en el qual anava a interpretar a un alter ego teu? 

– El personatge principal de la pel·lícula té el mateix nom que jo, però aqueixa no és raó per a identificar-la com el meu alter ego. Estic usant el meu arxiu de vídeos familiars per a ajudar a expressar les emocions suspeses del personatge principal. Necessitava una connexió entre la protagonista i els arxius, i aqueixa connexió ha sigut el nom. Agnė és una actriu no professional. A Feature Film About Life ha sigut la seua primera experiència interpretativa, encara que no va haver d’inventar les circumstàncies de la trama, perquè també havia perdut al seu pare recentment, així que el que veus en el personatge és una experiència combinada.

– Quins són els desafiaments de convertir una experiència personal en un guió?

– Cal ser valent per a despullar-se, però crec que si eres sincer, l’audiència empatitza. I està funcionant. M’alegra escoltar comentaris de l’audiència com que no em van veure en la pel·lícula, sinó que es van veure a si mateixos. Si bé aquest projecte és molt personal per a mi, els temes que va explorar són, sens dubte, universals.

– Has utilitzat el teu propi metratge personal intercalat en la pel·lícula, vas dubtar a utilitzar una cosa tan íntima? Com enriqueix la pel·lícula? 

– Per descomptat que ho vaig dubtar. Personalment va ser difícil. D’altra banda, com a directora vaig entendre que era un material potent i no usar-lo haguera sigut una pèrdua.

– Per què creus que les noves generacions senten una nostàlgia immediata associada al vídeo casolà? 

– En el procés de duel, la gent tendeix a repassar els seus records. Volen reviure moments preciosos amb els seus sers estimats, revaloritzar el temps passat. En la pel·lícula es mesclen l’acció present i els records del passat. Xicotets detalls com a sons, accions o entorns porten de tornada uns certs records al personatge principal. Els vídeos casolans de la meua infància, filmats pel meu pare, serveixen en la pel·lícula com a records del passat de Dovile.

– Quan Dovilė descobreix que el seu pare ha mort, es dirigeix al terrat del seu treball. On molts directors podien haver triat un primer pla plorós, tu has optat per plasmar l’alienació. Què estaves tractant de transmetre? 

– Volia empetitir-la amb el seu problema en aquest gran món. Així oferim una perspectiva més àmplia de la situació. Estem relatant una de les històries d’una persona en aquest enorme món. A més d’això, sovint, hi ha moments determinats en els quals la ment humana presa distancia en situacions complexes quan és massa difícil fer front als sentiments.

– La seqüència del funeral inclou la cançó de Top Drawer Song of a Sinner. En quina mesura és especial per a tu aquesta cançó? 

Crec que tant la part instrumental com la lletra són adequades per a la trama de la pel·lícula.

– Les antigues generacions solien plorar als seus sers estimats a casa, però les coses han canviat des de llavors i els funerals ara tenen tanta burocràcia com podem percebre en la teua pel·lícula. Com ha canviat l’organització dels funerals el nostre procés de comiat i de duel? 

– Al final de la pel·lícula hi ha un xoc de diferents generacions, ja que veiem a l’àvia plorant per la incineració del seu fill, mentre que Dovile va pensar que seria més convenient i efectiu. Ningú té raó ni està equivocat en aquesta situació. Simplement són diferents actituds. A Lituània hi havia una tradició funerària de tres dies de comiat. Tres dies de plor i adeu per a assimilar la pèrdua. En aquests temps de consum accelerat, els comiats s’han acurtat. La mort s’aparta. No volem pensar en ella. És un tema difícil, no resulta divertit. Però sempre és rellevant. Crec que és important no apartar el tema. No som eterns. Necessitem adonar-nos i acceptar la temporalitat. L’actitud davant la mort canvia la perspectiva sobre la vida. La comprensió i l’acceptació de la mort pot influir en la filosofia i en la forma de vida.

– Penses continuar dirigint pel·lícules de metaficció profundament personals?

– Es necessita molta energia per a fer-ho. Però sembla que és la meua manera de crear. No sembla que puga ser molt productiva d’aquesta manera, perquè necessite regenerar-me, reposar les existències.