“Iemen va entrar en una guerra molt complexa en 2015 que va destruir els fonaments que quedaven d’una vida digna”

Més informació de ‘The burdened” i entrades.

Les condicions econòmiques de les famílies de classe mitjana iemenites van començar a decaure gradualment amb la revolució de la Primavera Àrab en 2011, quan Iemen va entrar en un estat de caos polític i una situació de seguretat inestable que va conduir al col·lapse econòmic.

Un dels meus amics pròxims i la seua esposa treballaven com a empleats en l’emissora de ràdio de la ciutat de Aden, amb un salari molt modest. Tenien dos fills i a penes podien cobrir les seues despeses.

En 2014, l’esposa del meu amic es va quedar embarassada del seu tercer fill i va ser un xoc per a ells, perquè aquest nou naixement anava a sacsejar el pressupost familiar i a causar una disminució en el seu nivell de vida. En aqueix moment va aparéixer en l’horitzó la idea de desfer-se del fetus, però la dificultat de trobar un metge que els fera la intervenció, així com la por a la reacció de la societat i els escrúpols religiosos, els va fer descartar la idea.

L’esposa del meu amic va donar a llum al seu tercer fill, però el meu amic no el va rebre amb amor i solia referir-se a ell com una càrrega. Li retraiem el seu dur tracte, però va passar molt de temps abans que començara a acceptar la presència del seu tercer fill.

En 2015, Iemen va entrar en una guerra molt complexa que va destruir els fonaments que quedaven d’una vida digna, i la majoria de les famílies mitjanes van descendir per davall del llindar de la pobresa. Aden City Radio and Television es va tancar i centenars d’empleats es van quedar sense treball. Malgrat totes les protestes que van realitzar els empleats per a reobrir l’emissora, el Govern no va respondre a les seues demandes.

El meu amic i la seua esposa es van quedar sense treball, i els seus ingressos es van reduir a una xicoteta quantitat, com un salari simbòlic de l’Estat, que ni enriqueix ni et lleva la gana. El meu amic també es va negar a treballar en canals privats, ja que la majoria d’ells estan polititzats i atenen les agendes dels seus amos, la qual cosa contradiu els seus principis.

La seua família, que representa a la majoria de les famílies iemenites, vivia a la vora de la pobresa, conduint la seua vida diària per un camí de sots, amb l’esperança de sobreviure dia a dia.

A principis d’octubre de 2019, el meu amic es va sorprendre amb la notícia que la seua esposa estava embarassada del seu quart fill, malgrat tots els anticonceptius que van usar per a evitar aquest embaràs.

Aquesta vegada, la seua decisió va ser decisiva, perquè el fetus havia de ser eliminat com fora, en cas contrari la família s’afonaria en la pobresa i el futur dels seus tres fills s’arruïnaria.

El meu amic i la seua esposa van començar a buscar una fissura religiosa per a evitar el remordiment. En la seua cerca, van trobar una divisió entre sectes religioses islàmiques, xeics i fàtues (una decisió sobre un aspecte de la llei islàmica donada per una autoritat reconeguda). Alguns d’ells prohibeixen categòricament l’avortament, fins i tot si l’edat del fetus en el ventre de la seua mare és d’un dia, i hi ha els qui permeten l’avortament si es realitza abans de l’expiració dels 40 dies. Uns altres ho permetien si es realitzava en un termini inferior a 120 dies.

El meu amic i la seua esposa es van adherir a la fàtua dels 120 dies, deixant suficient espai per a buscar un mètode d’avortament durant aquest període.

Un altre viatge amarg que vaig presenciar, i crec que mai oblidaré, va ser contemplar les faccions del meu amic i la seua esposa, i la quantitat de por, frustració i dolor que es va dibuixar en els seus rostres. Per a mí, aquestes expressions facials són les dibuixades en el rostre de la majoria dels iemenites en aquest dur període.

Encara recorde les paraules del meu amic, que patia la dificultat i les complicacions del camí de l’avortament, quan em va dir: “Si no fora per aquesta guerra i les seues conseqüències, no hauríem pres aquest camí humiliant per a aconseguir desfer-nos del fetus, tal vegada estaria vivint hui entre els seus germans”.

Aquesta història, que habitava en mi i no eixia de la meua imaginació, em va fer demanar-li al meu amic i a la seua esposa que l’escrigueren com una pel·lícula, i els vaig usar com a font en cada etapa de l’escriptura del guió amb el meu coescriptor, Mazen Refaat.

En la literatura àrab, el terme avortament sempre s’ha associat amb l’expressió dels somnis incomplets o la pèrdua del futur i l’ambició per raons alienes a la persona, per la qual cosa diem: El meu somni va ser avortat, la meua ambició va ser avortada, o el meu futur va ser avortat. Aquest simbolisme, per a mí, representa a la majoria dels iemenites els somnis dels quals, aspiracions i present van ser avortats per la guerra i les seues conseqüències, i espere que no avorte el seu futur.

La família iemenita és molt similar als personatges principals de la nostra pel·lícula, Ahmed i Isra’a, fins i tot si estan atabalats, no es donen per vençuts i tracten diàriament de sobreviure de totes les formes possibles i impossibles.