“En aquesta pel·lícula he volgut subratllar la bellesa que comparteix el llenguatge de signes amb els moviments de la boxa”

Un gimnàs de barri, el més antic de la ciutat. Una boxadora amb discapacitat auditiva. el Japó en temps de la COVID. Small, Slow, but Steady és una història de vides minúscules, compromesa amb la realitat i amb uns personatges als quals la director Shô Miyake filma amb energia, convicció i sensibilitat. Coherent amb el seu rerefons polític, tendre amb la seua mirada pel cap alt profund de les emocions humanes.

– La teua pel·lícula retrata a una boxadora amb discapacitat auditiva, quins van ser els reptes de fondre tots dos universos en un? En què va consistir el teu procés d’investigació referent a això?

– Les persones amb discapacitat auditiva desenvolupen molt el sentit de la vista; aqueix va ser el meu punt de partida. Observant atentament la pràctica de la boxa vaig descobrir el bells que eren els seus moviments. Jo mateixa vaig rebre unes classes de boxa amb l’actriu principal, Yukino Kishii, i amb Shinichiro Matsuura, l’actor que interpreta a l’entrenador en la pel·lícula. També vaig aprendre llenguatge de signes: en tots dos casos, dues persones han d’interactuar cara a cara.

– Encara que la major part del temps els signes de Keiko es tradueixen a l’audiència amb subtítols, hi ha vegades en les quals no tenim aquest tipus de traducció. Per què vas prendre aquesta decisió?

– Hi ha una escena en la pel·lícula en la qual diversos personatges amb discapacitat auditiva es comuniquen amb llenguatge de signes. Si haguérem afegit subtítols en aqueixa escena, estic segura que aqueixos bells moviments de mans s’hagueren perdut. Al no incloure subtítols, animem a l’espectador a parar atenció a les mans de les actrius més que al contingut de la conversa.

– Quina lectura social has volgut fer de les conseqüències de la pandèmia en situar la història en un antic gimnàs de Tòquio que es veu obligat a tancar?

-La pandèmia ha comportat la pèrdua de moltes vides, així com de molts espais comunitaris. Cinemes, sales de concerts i restaurants s’han vist molt afectats al Japó. Una vegada s’han perdut, és molt difícil que es reconstruïsquen. Una de les funcions de la càmera en la pel·lícula és registrar la pèrdua d’aqueixa mena d’espais.

-La pel·lícula va ser produïda i rodada durant la pandèmia. Com va afectar aqueixa circumstància als plans de rodatge?

-Vaig començar a treballar en aquest projecte una vegada que la pandèmia havia començat. Volia documentar amb una càmera aqueix període tan restrictiu i convertir-lo en part de l’escenari de la pel·lícula. Com ja comptava amb aqueix condicionament des del principi, el calendari de rodatge no es va veure molt afectat. De fet, vaig sentir alleujament en veure que les mesures anti-COVID funcionava; ningú en l’equip va emmalaltir.

– En temps digitals, has decidit utilitzar una Super 16. És un format que està caient en desús i ja només s’utilitza per a produccions molt concretes que requereixen aqueixa estètica granulada i l’habilitat per a expandir la imatge horitzontalment i generar plans més amplis. Què ha proporcionat aquest format a aquesta pel·lícula?   

-Principalment, vaig utilitzar aqueix format per a protegir els actors durant la filmació. Les pel·lícules de boxa són molt exigents físicament. Utilitzar una càmera digital hauria requerit fer moltes preses que els haurien extenuat més del necessari als actors. Treballar amb una quantitat limitada de pel·lícula m’obligava a editar per endavant cada escena amb molta precisió. D’aquesta manera vaig aconseguir que els actors mantingueren un bon estat de forma en tot moment. Des del punt de vista estètic, aquest format em va permetre crear una imatge, no exactament de documental, però sí més suau i nostàlgica. La història requeria aqueixa qualitat i aqueixa bellesa. Vaig estar encertada en triar treballar amb 16mm.

-Quina importància tenia per a tu subratllar la transmissió de coneixements entre el mestre i l’estudiant?

-He experimentat la bellesa d’una mena de comunicació que utilitza el moviment corporal i les expressions facials en lloc del llenguatge verbal. Entrenar en silenci és com un ball, molt cinematogràfic. Em va atraure molt la història de dues persones de dues generacions diferents que estableixen un vincle tan fort.

– Com et sents quan se’t compara amb el mestre Ozu?

Si aquesta comparació tan sols es deu al fet que els dos som japonesos, cereo que no té molt sentit, encara que és cert que és un dels directors que més admire. Estic fascinada per la seua manera de donar vida a les interpretacions dins d’uns paràmetres molt estrictes. Al Japó no sols destaca Ozu, hi ha altres mestres com Mikio Naruse i Sadao Yamanaka. Espere que les generacions esdevenidores continuen gaudint de les seues pel·lícules.