“El món seria més habitable i tolerant si intentàrem comprendre l’ambigüitat humana”

En Rehana, la cambra d’Abdullah Mohammad Saad és testimoni de la cerca de justícia per part d’una professora adjunta en un hospital universitari. La segona pel·lícula del director de Bangladesh és una reflexió sobre l’ètica, la masculinitat tòxica i la conciliació familiar en la línia del cinema urgent d’autors com els germans Dardenne. Política, compromesa i tibant, Rehana dispara contra una societat conservadora, permanentment aguaitada pel masclisme, en la qual el canvi mai sembla arribar.

Per Wang Muyan

– Des de la teua òpera preval, Live from Dhaka, les teues pel·lícules s’han centrat en els viatges vitals dels teus protagonistes i també en els dilemes morals i existencials que experimenten. Quin desperta el teu interés en aquesta mena d’històries?

– No puc dir-t’ho amb certesa, potser sorgeix perquè sempre he sentit una connexió profunda amb gent complexa a la qual sovint es jutja per les decisions difícils que prenen en les seues vides.

– Són aqueixes decisions difícils les que conformen la complexitat dels teus personatges?

– Sí, definitivament, el que volem en la vida i com ho volem és un dilema immemorial. Sempre m’ha atret la possibilitat d’observar l’existència des del punt de vista d’una altra persona. Mentre que les novel·les poden funcionar millor pel que fa a descobrir i proveir un coneixement dels mecanismes de la naturalesa humana, amb les pel·lícules pots fer que la gent l’experimente des dels budells.

– No tens una formació formal en realització cinematogràfica, com et vas convertir llavors en director?

– El cinema no va formar part de la meua vida durant la meua infància. No he sigut algú que estiguera molt posat en cinema des d’una edat primerenca i en la meua família tampoc se’ns animava a veure pel·lícules. Hi ha hagut altres coses en la meua vida que he intentat i en les quals he fracassat estrepitosament. Podríem dir que l’ofici del cinema va ser una cosa que va créixer lentament en mi.

– Quines van ser aqueixes altres coses que esmentes? La sensació de fracàs que vas experimentar potser va ser la que et va espentar a trobar un camí a través de la realització.

– La música, per exemple. Vaig voler ser músic durant un temps, però no em va ser massa bé. Ara que ho pense, potser tens raó: imagine que com a cineasta puc sentir que estic fent una cosa digna amb la meua vida. No és que tinga una urgència incontrolable per compartir, passa més per dedicar-me a una professió que pot donar-li a un la sensació d’un cert control sobre la seua vida, fins i tot encara que aqueixa sensació no siga sempre real.

– Quins directors han sigut una influència per a tu?

– Hi ha punts! En aquest precís moment, et nomenaria a Michael Haneke, Edward Yang i els germans Dardenne.

– Què et va inspirar Rehana? Com va ser el teu procés d’escriptura?

– La meua inspiració fonamental han sigut les meues tres germanes majors, però també veure créixer als meus joves nebots i nebodes. A més, sempre m’han interessat les dinàmiques de les relacions entre homes i dones, i com es tracten. Al principi del projecte no tenia idees tan estimulants, tan sols la imatge d’una dona testarruda. Em va costar molt escriure el guió i em va prendre uns quants esborradors per a entendre per complet la vertadera naturalesa del meu interés en Rehana i la seua història.

– I quina va ser aqueixa vertadera naturalesa del teu interés que et va conduir de la imatge d’una dona testarruda a la vívida Rehana? Es basa en alguna persona real?

– Estava intentat esbrinar qui era Rehana. Tot arranca amb ella com a testimoni d’un acte terrible, després, lentament, deriva cap a una certa mena de perpetradora, fins i tot en última instància, convertir-se en víctima. Aquest viatge triangular de ser testimoni a convertir-se en autora i després en víctima, al mateix temps que tracta de criar a la seua filla de la manera que considera correcta, és el que em va atraure d’aquesta història i el que em va portar a continuar escrivint el guió. En un cert sentit, Rehana està inspirada en la realitat, però com una amalgama de figures de les meues experiències personals.

– Un dels aspectes més interessants d’aquesta pel·lícula és l’ambigüitat de Rehana com a personatge, malgrat aparentar una mentalitat dicotòmica, de blanc o negre que aparenta. Consideres que aquesta ambigüitat revela l’essència de la humanitat?

– No puc estar més d’acord amb tu. L’ambigüitat de la naturalesa humana sempre em resulta fascinant. La nostra necessitat constant de jutjar ho complica tot. El món potser seria una mica més habitable i tolerant si intentàrem comprendre aquesta ambigüitat

– Si bé la difícil situació de Rehana és un microcosmos de la societat de Bangladesh, com pot encaixar el teu protagonista en un sistema corrupte?

No estic intentant retratar un sistema corrupte de manera activa. La corrupció no m’interessa, preferisc deixar-li-la als periodistes. No sé si algú com Rehana pot trobar un lloc en aquest món. Encara que no soc una persona terriblement optimista, la veritat és que pots trobar Rehanas a tot arreu, lluitant per a trobar el seu lloc i sovint fracassant.

– Els personatges de les teues pel·lícules solen estar sovint en moviment, plens de tensió i urgència. Com treballes amb el teu equip per a plasmar aqueix estat?

– Generalment no presente totes les complexitats i la precisió de la meua posada en escena al meu director de fotografia i als meus actors a l’arrancada de les escenes. Només quan han interioritzat els elements i els components essencials de la seqüència és quan comence a afegir més capes a poc a poc, presa a presa. Físicament parlant resulta molt exigent per a ells, però és l’única manera que em permet capturar les intensitats, emocions i la composició que necessite.

– Quantes preses vas fer en general de cada escena? Com vas afegir les capes que comentes?

– De mitjana vaig fer entre 25 i 50 preses, però per descomptat hi ha excepcions. Per exemple, en l’escena en la qual Rehana estava plorant en el bany només vam fer una presa, però vam estar preparant-nos llarg temps. En el moment en què filmem aquest tipus d’escenes, l’actriu Azmeri era pura electricitat. Si els done als meus actors de cinc a sis marques cada vegada, definitivament, resulta difícil memoritzar els passos i actuar amb naturalitat. Així que he d’anar fent-ho a poc a poc. En les primeres dues preses no hi havia més de dues marques. Després, vaig començar a introduir nous elements o capes a l’escena. A vegades era un personatge de pas que força als nostres personatges principals a actuar o moure’s de manera diferent, altres vegades podia ser un diàleg curt nou o una actitud que canvia per complet la dinàmica de l’escena.

– Com vas dirigir la impressionant actuació de Azmeri Haque Badhon? Practicares molt?

– Sí, va haver-hi molts assajos. Vam estar practicant més de nou mesos mentre manteníem constants discussions sobre el personatge de Rehana. Badhon va estar absolutament compromesa amb la pel·lícula des del primer dia. Va posar quasi literalment de costat tot el que no tinguera a veure amb la pel·lícula i va confiar en mi a cegues. Va obrir el seu cor i la seua ànima a aquest personatge i ací crec que resideix la raó per la qual va actuar d’una manera tan brillant. Només vaig haver de mantindre una atmosfera adequada perquè se sentira segura i donara el millor de si mateixa. Va ser vibrant veure la seua transformació i em sent afortunadíssim d’haver treballat amb ella.

– De l’aspra monocromia de Live From Dhaka a la fredor de Rehana, què s’amaga després de la teua elecció del to i la textura de les teues imatges?

– En el cas de Rehana és bastant difícil d’explicar. Imagine que vaig sentir que el to blavós és el que millor encaixava per a capturar la sensació de claustrofòbia i suprimir la fúria que palpita sota la pell de Rehana. Aquesta vegada ha sigut molt diferent de Live From Dhaka, on de fet va ser una decisió molt fàcil, ja que Dhaka sempre havia sigut en blanc i negre al meu cap, encara que no pot dir-te exactament per quina raó. La decisió va ser també en certa manera pràctica perquè resulta més barat i suposava menys tensió per als recursos limitats amb els quals estava treballant amb el meu equip.

– Representa el blau la tensió i la fúria?

– El blau és un dels molts elements que em van ajudar a crear la incertesa en l’aire que precipita la tensió i a vegades, l’enuig. Hi ha altres elements, com aqueixos llargs, interminables corredors que contribueixen a l’atmosfera intensa.

– Com ha sigut l’experiència de treballar amb Tuhin Tamijul, director de fotografia de les teues dues pel·lícules? A més de capturar als personatges de prop cambra en mà, la fotografia en les teues propostes també dona una sensació d’inestabilitat que reflecteix la psique dels personatges.

– Som molt amics en la vida real, i tendim a discutir el moviment i el ritme de la pel·lícula des de les primeres etapes de l’escriptura del guió. Per a Rehana, Tuhin va haver de preparar-se físicament i mentalment durant més d’un any a fi d’enfrontar aquesta producció desafiadora. Encara que estic obsessionat amb la precisió en la composició i en el bloqueig de cambra, Tuhin entén que en acabar el dia, el més important per a ell és estar genuïnament present en el moment i capturar les interpretacions tal com es despleguen enfront de la cambra.

– El tremolor de la cambra acompanyant als personatges va ser a propòsit?

– Sí, volia que l’experiència del meu públic fora el més visceral possible.

– El teu estil d’edició és sovint dur, fins i tot brutal, especialment entre transicions i al final de les escenes. Consideres que la narrativa en si mateixa serveix al relat o al ritme?

– El ritme sempre em provoca molta ansietat. En les meues decisions d’edició el més rellevant és no caure en el sentimental ni en la sobre explicació, que pot ser la raó per la qual sovint el meu estil resulta dur. Una altra raó resideix en què l’estil d’edició reflecteix la realitat exacta en la qual els meus personatges viuen les seues vides, que en aquest cas és animosa, intransigent i crua.

– Però amb tanta duresa i brutalitat, els sentiments de la teua pel·lícula es tornen fins i tot més intensos…

– Això espere. He fet un gran esforç per a tractar a la meua audiència amb respecte i donar-los el just perquè puguen sentir i interpretar la nostra pel·lícula de la forma que vulguen. Naturalment, és una línia molt prima i mai puc estar segur de la mena de reaccions que s’obtenen.

– Quin és l’estat actual del cinema a Bangladesh, especialment, per a la producció independent?

– Tenim un nombre creixent de cineastes independents que continuen fent pel·lícules malgrat tots els obstacles i l’assistència limitada d’organismes estatals. És important assenyalar que encara que Rehana és la primera pel·lícula de Bangladesh en la Secció Oficial de Cannes, en l’última dècada hem sigut presents regularment en el panorama internacional. Jo preferisc fer pel·lícules amb amics pròxims i col·legues. No necessite molt, la seua dedicació i sacrificis són suficients per a mi.