Noticias 30 años de programa Erasmus, Festival,
Entrevista a Zheng Lu Xinyuan, directora de ‘Jet lag’

L’òpera prima de Zheng Dl. Xinyuan, Jet Lag, està articulada a partir de dos viatges, un quadern de bitàcola durant la quarantena i un altre familiar. El primer comença en Graz, a l’abril de 2020, mes en què la directora vola de retorn a la Xina enmig del confinament: connexions en la pantalla d’un telèfon trencat, vestits de protecció en el vol, cinta adhesiva per a segellar la porta de l’habitació de l’hotel. Però també s’entremescla amb una travessia anterior de la Xina a Myanmar on la seua família tracta de saber què va passar amb el besavi, que es va anar en la dècada de 1940 i mai va tornar. La cineasta filma ambdós viatges i també tot el que els envolta en aquesta sort de video assaig en blanc i negre.

– Fins a quin punt és el títol Jet Lag no sols una referència a la zona horària que abasta el viatge d’Europa a Àsia, sinó també una metàfora de la desconnexió de la teua família entre el seu passat i el seu present?

Jet Lag és una expressió que s’utilitza en aquesta pel·lícula per les raons que has esmentat. També es refereix a la meua sensació i estat de ser en el procés de creació. No obstant això, depén dels espectadors.

– D’on sorgeix la necessitat d’explorar la teua història familiar a través d’un assaig híbrid de documental i vídeo?

Vaig començar a filmar en 2013. El contingut em va anar mostrant la seua forma gradualment i no vaig poder trobar una altra manera de processar els meus pensaments i reaccions.

– Quins paral·lelismes has trobat entre el teu aïllament per la pandèmia i el rastreig que fa la teua família de les seues arrels?

La pel·lícula no sols situa les quarantenes durant la pandèmia en paral·lel amb la indagació familiar. Intentem fusionar dues experiències que s’entrellacen i es reflecteixen entre si com a dobles exposicions. El propòsit en adaptar aquesta estructura és donar un context contemporani i personal a la diàspora, els llaços familiars i la intimitat tractats en la pel·lícula.

– A l’inici de la pel·lícula, la teua núvia assenyala que no has determinat un personatge principal. Estàs d’acord amb la seua opinió que tu eres la protagonista encara que et resistisques a admetre-ho?

Ser un personatge de la pel·lícula em va suposar un conflicte. En deixar el comentari que apuntes al començament de la pel·lícula, suggerisc les qüestions que vam estar analitzant al llarg de Jet Lag. Quina diversió hi ha en la vida si no podem enfrontar, bregar o desafiar als nostres propis personatges?

– Què ens diu la figura del pare absent, violent i desinteressat com a connexió recurrent entre els personatges de la teua pel·lícula sobre l’enfocament de la paternitat tant en les societats antigues com en les contemporànies?

Els pares en la pel·lícula són persones retratades a través de la meua lent, investigació i edició. Els pares estan constituïts per les seues circumstàncies i criances, així com per les nostres pròpies i les expectatives que tenim d’ells. El patriarcat està tan arrelat que és responsabilitat de cadascun pensar quin pare volem cadascú i per què. El que hem creat en aquesta pel·lícula és una carta oberta en lloc d’una declaració.

– En un moment de la pel·lícula, la teua mirada es desplaça cap a la mateixa Myanmar, les seues guerres civils i la Revolució de Primavera que va seguir a l’últim colp militar. Per què vas decidir endinsar-te en la seua història recent?

La pel·lícula arranca des de diversos punts de partida i aconsegueix la realitat més actual. No puc parlar del passat ignorant el que està passant enfront de mi. I són les pèrdues i els adeus que es produeixen en el moment les que ens desperten i ens qüestionen novament sobre les nostres percepcions del passat.

– En quina mesura ha utilitzat les restriccions de distanciament social de la pandèmia en benefici de la pel·lícula?

És una part de la realitat que hem viscut i així consta en la pel·lícula.

-A què creu que es deu el sorgiment en aquest segle d’un nou jo autoral que ha trobat, tant en les arts plàstiques com en la literatura, el cinema o el teatre, un camp insòlit de desenvolupament artístic?

No estic segura que el jo *autoral resulte nou. Necessitem realitzar introspeccions i continuar examinant-les i actualitzant-les amb formes d’expressió i comunicació. Hui dia, tenim més accés al públic a través d’internet, ja siga de manera anònima o amb el propòsit d’establir-nos. Les reaccions dels mitjans de comunicació també repercutiran en les formes i continguts d’aqueixes expressions. Els artistes sempre treballem per a descobrir qui som sense importar el moment ni l’edat.

– Planeges continuar explorant-te a tu mateixa en futurs projectes?

Crec que la creació requereix una introspecció, encara que sovint es mostra de diverses maneres i formes. De manera que sí.