“Estar tancat a un centre de detenció crea un sentit de família entre marginats, un vincle que és més profund que les seues diferències externes”

Entrades i més info de ‘The Lost Boys’ ací.

La pel·lícula franc belga ‘The Lost Boys’ és una història d’amor ‘extravagant i antiautoritària’ entre dos xics que es coneixen mentre compleixen sentència en un correccional de menors. En lloc de centrar la trama en la violència o la incomprensió dels seus companys i tutors, el director Zano Graton va voler posar el focus en la normalització de l’homosexualitat i els aspectes positius que la tolerància dissemina en l’entorn social.

Va ser important per a tu evitar la violència en explorar l’amor i el desig entre dos adolescents en un centre de detenció juvenil?

La majoria de les pel·lícules sobre amor ‘queer’ giren entorn de la violència, per això per a mi era una qüestió política mostrar que un grup de xics pot acceptar un amor homosexual i reaccionar prestant el seu suport. Estar tancat en un centre de detenció crea un sentit de família entre marginats, un vincle que és més profund que les seues diferències externes. Comparteixen un mateix enemic, que és la institució, i pateixen la mateixa falta d’amor, la mateixa falta de tendresa humana. Quan Joe i William s’estimen enmig d’aquesta presó, la seua tendresa irradia a tots els altres i inspira llibertat a tots.

Quin ha sigut la influència del curt ‘Una cançó d’amor’, de Jean Genet, en la pel·lícula?

El treball de Jean Genet va ser una gran font d’inspiració per a aquesta pel·lícula. Els seus llibres i aqueixa pel·lícula que comentes em van donar força per a atrevir-me a proposar una història d’amor extravagant i antiautoritària com la que propose en ‘The Lost Boys’. És una pel·lícula dels anys 50, molt avantguardista per a l’època, i una obra mestra en edició i cinematografia. L’amor del personatge viatja a través del gruixut mur, i el seu desig els crema fins a la medul·la.

Durant el procés d’investigació previ, vas visitar alguns centres de detenció juvenil, llocs molt tancats i invisibles. Senties la necessitat de mostrar i representar aqueixa realitat oculta?

Sí, era una necessitat. Al meu cosí el van ingressar en un centre de menors i mai vaig tindre l’oportunitat de visitar-li. Aquests llocs em perseguien i volia donar-los un rostre, una veu. Vaig descobrir moltes coses en aquestes visites que s’allunyen dels clixés que sovint veiem o escoltem. Vaig trobar un lloc on els educadors s’entreguen al 100% pels xiquets, però troben molts obstacles en el seu treball degut a un sistema que ja no funciona. Estar tancat en el camp, separat dels teus afins, separat de tot, no és una bona manera de reintegrar-se en la societat. Diversos països han deixat d’utilitzar aquest tipus d’instal·lacions i han repensat aquest sistema amb l’objectiu de mantindre als xiquets connectats a la societat.

La pel·lícula incideix en la preparació d’aquests joves per a la seua reinserció en la societat. Penses que l’actitud enfront de la rehabilitació de joves és substancialment diferent de la que s’aplica als adults?

Sens dubte, els programes de reinserció dels joves tenen un major seguiment per part d’educadors, mestres i psicòlegs que el que s’aplica als presos adults. Al mateix temps estan més vigilats, cada minut de cada dia. Les estadístiques de reinsercions reeixides no són bones. El sistema falla.

Quant tenen a veure els teus estudis de cinematografia amb el lirisme de la imatge de la teua pel·lícula, que sembla allunyada dels codis del cinema social?

Tant el meu director de fotografia, Olivier Boonjing, com jo volíem utilitzar els codis habituals d’una història d’amor. Era important retratar la passió. Per a això, vam utilitzar lents anamòrfiques, format cinemascope i colors vius, amb els quals vam crear una atmosfera de somni.

La música està molt present en la pel·lícula, no sols a través de l’omnipresència de la ràdio, sinó també en les classes de rap. Quina és la rellevància de la música tant per a crear emocions com per a informar sobre les arrels del personatge principal?

Era una altra manera de parlar de l’orgull. Joe, un dels protagonistes, és un àrab ‘queer’, que sent com a propi el desig pels homes. No té cap problema amb això, ni tampoc William. Jo soc mig tunisià, i volia ampliar els límits que sovint veiem en les pel·lícules pel que fa als personatges àrabs, als quals se’ls representa sistemàticament com a persones atrapades en l’odi a si mateixos o exotitzats. La música de Bachar Mar Khalifé és ací per a crear una sensació de poder i orgull entorn del personatge.