“Volia entendre com un esdeveniment esportiu de la magnitud dels Jocs Olímpics pot alterar la vida dels qui no estan directament involucrats”

Amb el París dels Jocs Olímpics com a teló de fons, Valentine Cadic construeix una insòlita aventura d’estiu en la qual la seua protagonista, perduda en la gran ciutat, ha de fer front als seus dubtes i anhels per a retrobar-se a si mateixa.

– – ‘Aquel verano en París’ és el teu primer llargmetratge. Sembla una continuació del teu curtmetratge ‘Les grandes vacances’, on el personatge interpretat per l’actriu Blandine Madec torna a arribar a un lloc desconegut i la seua soledat es veu enfrontada a la multitud i l’imprevist. Quin va ser el punt de partida?

– El punt de partida va ser el desig de fer una pel·lícula durant els Jocs Olímpics. És cert que hi ha similituds amb el curtmetratge, quasi com un efecte espill, perquè també volia tornar a treballar amb Blandine Madec. No obstant això, mentre escrivia, no vaig pensar en aquell curt, ni a desenvolupar una continuació. El personatge que interpreta Blandine és distint al de ‘Les grandes vacances’. Però sí que reapareix el mateix sentiment de soledat amb la mateixa actriu, la qual cosa permet que tots dos films dialoguen entre si.

-En quin moment vas decidir filmar durant aquest període tan particular i únic com els Jocs Olímpics a París? La idea va sorgir quan es va confirmar l’esdeveniment en la capital, en 2017?

-No, va ser bastant després. En els meus anteriors curtmetratges ja havia incorporat històries de ficció en espais que acollien esdeveniments reals. Per exemple, a ‘Omaha Beach’, que transcorria durant les recreacions del desembarcament a Normandia, o ‘Les grandes vacances’, rodat en un càmping en plena temporada. Em semblava interessant inscriure una ficció en un context extraordinari. Volia entendre com un esdeveniment esportiu de tal magnitud podia alterar la vida dels qui no estan directament involucrats. Primer vam iniciar una fase de documentació amb Mariette Désert, la meua coguionista, en la qual entrevistem esportistes que havien participat en els Jocs de Tòquio o Londres, perquè ens comptaren la seua experiència. Després, vaig començar a escriure anticipant el que podria succeir. Sabia que durant el rodatge caldria adaptar-se a molts imprevistos. Una de les meues referències va ser el fotògraf Martin Parr, per la seua mirada excèntrica sobre les multituds.

-Pots parlar-nos de la preparació i del dispositiu de rodatge que vau posar en marxa?

– Amb Mariette vam investigar totes les activitats previstes durant els Jocs. Va haver-hi un treball important de planificació per a integrar el rodatge en aquest esdeveniment fora del comú. Vam organitzar el pla de treball per a gravar totes les escenes relacionades amb els Jocs en la primera quinzena d’agost, i vam contemplar la possibilitat de filmar durant els Paralímpics al setembre si no arribàvem a temps. Va caldre preveure restriccions d’accés, permisos, desplaçaments. Vam formar un equip reduït per a mantindre flexibilitat i poder reaccionar davant el context. Així i tot, va haver-hi sorpreses: per exemple, una escena en la qual el personatge de Blandine es troba amb un periodista estava prevista durant la carrera de natació, que va ser cancel·lada per la mala qualitat de l’aigua. Però vam decidir rodar-la igualment; hi havia menys gent i vam poder fer diverses preses. Ens vam adaptar contínuament, i com estàvem ben preparades, vam aconseguir superar els obstacles. Cada seqüència requeria un enfocament distint: ja fora una escena dels Jocs o una més íntima en interiors. En el Club France, molts van pensar que érem un equip de televisió.

-Què t’interessa de situar-se entre el documental i la ficció i filmar amb totes les limitacions que això comporta?

– Els imprevistos enriqueixen molt el film. Com quan demanes a transeünts que participen. La realitat, a vegades, supera qualsevol guió. Alguns turistes tenien abillaments tan sorprenents que mai hauríem imaginat. En el meu primer curtmetratge, usant les recreacions del desembarcament, comptava amb un immens decorat natural i milers de figurants.

– La pel·lícula s’inscriu en la tradició del cinema d’autor francés dels anys entorn de 2010, influït per cineastes com Rohmer o Rozier. Com et van marcar eixes influències?

– Va ser en eixa època quan vaig descobrir el cinema que m’agradava. Vaig començar com a actriu i vaig estudiar cinema en la Universitat Paris 8. Va ser ací on vaig descobrir les pel·lícules Justine Triet, Guillaume Brac o Claire Simon. Després vaig arribar a Rohmer, Rozier i Varda. que evidentment també em van influir.

– En el muntatge alternes entre seqüències d’immersió en les festivitats i altres íntimes, en les altures de la ciutat: el balcó de la germana, el parc de Buttes-Chaumont… Com vas construir eixe contrast?

– La idea era contraposar els grans esdeveniments dels Jocs amb moments més íntims: les xicotetes històries personals enfront de la gran història que viu la ciutat. Volia seqüències com a bambolles suspeses, instants abans de tornar a submergir-se en la multitud. Amb Mariette vam treballar molt eixa dualitat. M’agrada que hi haja humor, però també profunditat, i que els personatges puguen sorprendre’ns. Escriure a quatre mans ens permetia eixe intercanvi constant, una espècie de ping-pong creatiu. Mariette és una guionista excel·lent, i treballar amb ella va ser apassionant.

– Blandine Madec sembla un ‘alter ego’, una musa. Com us vau conéixer i què t’inspira d’ella?

-Ens vam conéixer fa huit anys en un curt on actuàvem juntes. Després la vaig veure en teatre i vaig voler proposar-li un projecte. Em vaig topar amb la convocatòria de La Residència de les 168 hores, que fa costat a cineastes emergents, i em vaig postular proposant-li el rol principal. Allí vaig descobrir la seua gran capacitat per a interpretar i improvisar. Quan vaig començar a escriure el llarg, li ho vaig proposar i va acceptar de seguida. És un personatge alguna cosa al marge, complex, difícil de definir. Blandine té una gran facilitat per a canviar de to, de l’humor a la serietat.

Comparteix el mateix nom que el seu personatge, però és un veritable treball de composició. Amb Mariette primer, i després amb ella, vam buscar el to just per a eixe caràcter lleugerament excèntric. La dificultat era no desconnectar-la de l’entorn mantenint el costat burlesc. És un personatge tendre i divertit alhora.

-Què t’interessava d’aquest personatge femení, complex, alguna cosa en fora de camp i no obstant això molt actual i fort?

– M’interessava molt la seua soledat: la seua mirada un poc perduda enmig de la multitud, la qual cosa genera descobriments, trobades, fins i tot situacions còmiques. Eixa mirada actua com a espill de la societat. Volia jugar amb la pressió de “viure el moment present”. Per això usem colors vius, una llum solar quasi violenta, per a mostrar la pressió que ella pateix sense creure realment en ella. També m’agradava que l’espectador no ho sabera tot des del principi, sinó que l’anara descobrint.

Al cinema, les joves solitàries solen anar associades al drama o al perill. M’interessa explorar eixa soledat com a espai de descobriment. Amb Blandine volia retratar a eixes dones que superen la trentena sense ajustar-se a les expectatives socials, sense reivindicar-ho necessàriament. Ella no tem la seua soledat. La seua força i comicitat naixen de les seues malapteses, la seua lucidesa, la seua manera d’observar el món des d’un lloc distint.

– l’India Hair va ser una elecció evident per al paper de la germana?

Va ser l’única actriu amb la qual em vaig reunir per a aquest personatge. En escriure-ho, temíem que sonara a clixé parisenc, fins i tot antipàtic. Els meus productors ja havien treballat amb l’Índia i em van parlar d’ella. Quan va llegir el guió i ens vam reunir per a llegir algunes escenes, vaig saber que era la persona indicada.

Amb ella, el personatge cobrava una simpatia inesperada. Treballar amb l’India va ser un plaer: és generosa, escolta, proposa i va tindre una gran química amb Blandine.

– Com maneges l’escriptura i improvisació en el rodatge? Com treballes els diàlegs amb els actors?

– Abans de rodar vam fer improvisacions a partir del guió amb els actors. Era un espai per a ajustar els personatges, enriquir-los i dialogar sobre els seus conflictes. En el set podien modificar paraules si el sentien més natural. Algunes escenes deixaven marge a la improvisació, sobretot amb personatges secundaris o amb la xiqueta, Alma. Si les improvisacions es desviaven molt, tornàvem al text. Durant el càsting amb Laure Cochner, vam deixar improvisar per a veure si els actors eren capaços d’adaptar-se a un rodatge en un esdeveniment real.

– També eres actriu. Com conceps la direcció d’actors?

– He viscut diversos rodatges i observat mètodes distints. Em va marcar ‘Nos batailles’ de Guillaume Senez, on no teníem diàlegs escrits: tot era improvisat, però dirigit amb enorme precisió. Em vaig nodrir d’eixes experiències, com si haguera fet una gran passantia d’observació. Sempre he tingut curiositat pel treball de direcció.

També vaig treballar en producció i en regidoria, la qual cosa em va donar una altra perspectiva. Tot això em va ajudar a organitzar millor els meus curtmetratges.

– El so té un paper essencial en la pel·lícula. Què pots explicar-nos d’això?

– Vaig tindre la sort d’estar molt ben acompanyada en eixe aspecte. Els tècnics de so eixien a gravar ambients fora dels estadis. I després treballem el muntatge i el disseny amb Olivier Goinard. El so era una matèria amb la qual jugar: des de la dificultat de la bullícia de la gent —que vam reelaborar en postproducció— fins a l’atmosfera de l’estiu a la ciutat buida. El silenci nocturn, el brunzit de l’escúter en l’escena amb l’electricista… tot això ens va ajudar a comptar l’estat emocional de Blandine.

– La música del film va ser composta per Saint DX. Com va ser aquesta col·laboració?

– Admirava molt la seua música, ho havia vist en concert, i un dels meus productors ho coneixia. Aurélien (Saint DX) mai havia fet música per a cinema, però li interessava. Va llegir el guió, li va agradar i es va implicar des del principi, fins i tot durant el rodatge. Vam treballar junts des de la primera versió de muntatge. Ens va proposar diferents idees i vam anar construint un univers musical que s’ajustara al personatge de Blandine, sempre en un estat intermedi, en suspensió.

– Hi ha un personatge particular que encara no hem esmentat: la nadadora Béryl Gastaldello apareix com un ‘leitmotiv’ per a Blandine i puntua la narració del film. Com es va integrar en el projecte?

– Va aparéixer des de les primeres fases d’escriptura. Volia que Blandine seguira la trajectòria d’una atleta. Investigant, Mariette em va parlar de Béryl. La vaig contactar per Instagram, va acceptar reunir-se i es va mostrar molt generosa. Em va parlar de la seua història, la seua carrera, i es va interessar pel projecte. Va ser molt inspirador, sobretot perquè és una de les poques nadadores que ha parlat obertament de salut mental en l’esport. Va parlar de la seua por a l’aigua, dels seus tics. Blandine se sent atreta no per les seues medalles, sinó pel seu coratge i resiliència.

També ens semblava interessant com el personatge accedeix a figures públiques a través de les xarxes socials, sentint-se pròxima a elles sense conéixer-les realment. Béryl ens enviava vídeos des del seu mòbil, abans i després de les proves. Adaptem el rodatge segons la seua disponibilitat i el seu calendari de competicions.