Dones. Dones a Àfrica. Dones en un entorn que els agredeix, però que no es deixen derrotar. És Muna, l’últim del realitzador madrileny Santiago A. Zannou.
Com arribes a terres d’Etiòpia per a rodar aquest llarg?
Bé, hi ha una connexió directa perquè sóc fill d’Àfrica per la mescla de races que tinc, espanyola i de Benín. El continent africà jo ho vaig descobrir, primer, quan vaig començar a conèixer les meues arrels, i després rodant i presentat La porta de no tornada. També vaig tenir la sort de participar amb Mans Unides en un projecte meravellós que es diu El teu punt de vista pot canviar el món. Cada any, el guanyador es va amb un director de cinema a conèixer un dels països on Mans Unides està treballant. Quan em va tocar anar-me amb un dels guanyadors, van decidir que anara a un país d’Àfrica i vaig aprofitar aqueix moment per a fer una xicoteta peça amb el guanyador del festival i fer-me jo una pel•lícula.
Solidaritat. Parlem d’açò a Occident, però ací és on es nota.
Sí, realment la solidaritat és fonamental per al dia a dia, i en situacions que són més complicades es pot veure directament. I aquesta paraula és alguna cosa que, si en algun moment es manté és entre les dones. Jo crec que la dona és solidària. Jo crec que la dona comparteix alguna cosa que jo cride sempre com el dolor ancestral per tantíssims segles de lluita de menyspreu, de cerca, de compartir aqueixa igualtat amb l’home. Ací hi ha un dolor ancestral que la dona sap compartir i sap ser solidària. I aquesta pel•lícula és de dones solidàries, sens dubte.
Una dona corrent, és la imatge icònica de la pel•lícula. Què significa?
Bé, no és qualsevol dona. De fet és la campiona del món de marató. És la imatge de la força, és la imatge de la persona que tira cap a davant, és la imatge del que vol arribar, del que vol lluitar, del que vol esforçar-se, del que no es va a parar. Jo crec que, agraciadament perquè el que fan ens omple a tots, però desgraciadament perquè la vida de moltes dones en el món sencer, però en el cas d’Àfrica, és molt dur. I llavors la metàfora d’aqueixa duresa, la metàfora de la marató, la metàfora de l’esforç màxim, de posar el cos al límit és la metàfora de moltes de les situacions que van a viure les nostres dones. Però, al seu torn, nosaltres veiem a aquesta dona corrent i la veiem ferma, amb força. Malgrat que és difícil i malgrat que és la prova més dura del món, ens mostra una vegada més el poder de la dona, la força de la dona.
Commou veure en aquest grup de dones que retrates que el que importa és realment essencial. Com veus aqueix xoc en comparació de la nostra cultura?
Bé, al meu m’encanta anar a Àfrica precisament per açò, perquè em posa els peus en el sòl. On realment hi ha una sèrie de coses que sembla que són bàsiques i que nosaltres les gaudim d’una manera normal, sense parar-li esment, i elles, per a tenir quatre coses bàsiques, el moltíssim que han de lluitar. Llavors, sens dubte, tens tota la raó.
Per a elles l’educació és important. Quin valor té en aqueixa societat?
Jo crec que educar-se no és solament per a aprendre. Educar-se és ser lliure. L’educació el que et dóna és llibertat. L’educació el que et dóna és personalitat. L’educació el que et dóna és opinió, maneres d’expressar-te, maneres de poder opinar lliurement. Hi ha un imatge que a mi m’agrada molt d’una dona que posa el seu nom en la pissarra i se sent molt orgullosa. Encara que siga un xicotet pas, aqueix pas serà després l’inici d’un camí on l’orgull per voler aprendre i l’orgull per voler educar-se és una de les bases importants perquè el continent africà es puga desenvolupar.
Per parlar dels homes: només serveixen per a la guerra?
Bé, és una mica injust el que dic. Evidentment els homes servim per a moltíssimes coses, però igual que jo demane que hi haja solidaritat per a les dones, nosaltres també hem de fer com a homes una crítica als milers de desastres que fem amb aquest planeta terra i que fem amb aquest continent africà i en altres països. Si l’altre també té una mare, per què vols matar-li, per què vols acabar amb ell, per què et vols aprofitar d’ell. La guerra és l’acte de l’home més salvatge, però hi ha moltes xicotetes guerres que vivim en el dia a dia entre els homes. I una d’aqueixes guerres es diu insolidaritat. Llavors, sí. La dona no és mai la que provoca la guerra. Som els homes els que creixem amb ella i després matem als fills d’altres mares.
Hi ha una altra imatge que em sembla molt potent: una dona cega camina pel carrer, va explicant anècdotes i riu. Quin valor té el riure en aqueixa societat?
Jo crec que el riure d’un mateix o riure’s de les situacions que ha viscut un mateix parla de dues coses. Una és de la intel•ligència i una altra parla de la capacitat d’anàlisi. També del perdó del que riu. Llavors la capacitat que té ella, malgrat que té una vida complicada, de mirar al món amb un somriure, amb aqueixa alegria i amb aqueix pas ferm, de com va al treball i de com cuida als seus fills em sembla que és un exemple perfecte. És una mare afectuosa, és una mare bella, una bona companya. Malgrat que tinga ceguesa, malgrat que tinga ombra en els ulls, és una persona que està plena de llum. I amb la seua manera de ser ens omple a nosaltres d’aqueixa llum que irradia aquest personatge, que em sembla que és una de les persones més belles que m’he trobat en la meua vida.
Tu diries que alguna cosa es mou a Àfrica cap a davant?
Sí, sí, no tinc cap dubte. Àfrica és un continent en constant moviment. Àfrica està viva, Àfrica és jove, Àfrica té força. A voltes nosaltres no ho volem veure i solament parlem de les coses negatives que té aqueix gran continent, però ni moltíssim menys. Àfrica està plena d’il•lusió. Àfrica està plena de joventut. Àfrica està plena de futur. Sí, Àfrica està en moviment.