Noticias Festival
Entrevista a Sanjeewa Pushpakumara, director de ‘Burning Birds’ (S.O. Llargmetratges)

La segona pel·lícula de Sanal Kumar Sasidharan, Sexy Durga, va ser la guanyadora de l’última edició del Festival de Róterdam. Aquesta road movie, a mig camí entre el documental antropològic i el thriller de terror psicològic, és un vibrant retrat de la societat índia actual. En la seua revàlida, el director porta a l’extrem la improvisació que va caracteritzar el seu primer film, An Off-Day Game (2015). Per a aquesta ocasió, ni tan sols ha comptat amb guió i la totalitat del film es va rodar en una nit. La pel·lícula està protagonitzada per una parella que, presumiblement, fuig de la ira de la seua família. En la seua escapada a una estació de tren, decideixen fer autoestop i són arreplegats per quatre joves en una furgoneta que els procuren un viatge sinistre, punteado amb música trash-metall i llums de neó. La trama transcorre en paral·lel a escenes del ritu tradicional anual de Garudan Thookkam en Kerala, durant el qual els homes mostren la seua fe a la deessa Durga suspenent els seus cossos travessats per grans ganxos.

Què pretenies denunciar en forçar al públic a presenciar situacions opresives i de gran duresa psicològica en la teua pel·lícula?
En realitat no estic mostrant res nou o que la gent no conega. El que es veu en Sexy Durga és l’es pot veure en la meua societat dia a dia. El que succeeix és que la població no experimenta aqueix horror, a causa que la seua implicació és directa. La meua intenció era, simplement, mostrar-los la situació en la qual ells, inclòs jo, es veuen embolicats. Pretenia que es reflectiren en un espill. No planegem ni vam mostrar cap exageració. Crec que la realitat és molt pitjor del que es pot veure en la pel·lícula. Només si observem les coses des d’un angle diferent, serem capaços d’entendre aqueixa realitat. Vaig tractar de mostrar-ho amb cert distanciament, per horrible que puga resultar.

Ja vas provar a treballar sobre la improvisació amb la teua segona pel·lícula, An Off-Day Game (2015). Quins avantatges i desavantatges has descobert durant aquest nou procés?
No és improvisació en sentit real. Es tracta de descobrir el drama en un espai i temps donats, amb un procés de pensament concret. No és només donar-los als artistes alguna cosa i demanar-los que improvisen, sinó també utilitzar als artistes per a explorar el context. En la meua primera pel·lícula, Oraalppokkam, hi havia un guió concret, però m’avorria cada vegada que ho llegia i ho vaig sotmetre a constants canvis. En el set de rodatge també vaig sentir el guió com un factor limitador. Els actors també es van sentir limitats amb els diàlegs i el tipus de moviments que jo havia dissenyat. Volia explorar les possibilitats que brinda la llibertat entre els artistes. I va funcionar bé. Per tant, en la segona pel·lícula, An Off-Day Game, vaig decidir anar sense un guió i amb la ment perillosament oberta. Per a mi va ser una experiència i un experiment. Quasi tots els actors eren amateurs, i tenien por del meu enfocament. Però estic content amb els resultats. Pense que el poder del cinema resideix en la seua naturalesa orgànica. El principal desavantatge és la imprevisibilitat. Però açò ho encaixe com a sorpreses que sorgeixen en el camí.

Sexy Durga és fins i tot més arriscada que la teua pel·lícula anterior, perquè no tenia guió, ni tan sols una narrativa preestablida. Tens intenció de seguir explorant amb la improvisació en les teues pròximes pel·lícules?
Açò espere, però tampoc estic segur. El que realment necessite és un flux de pensament, que no necessàriament haja de constituir una història. És suficient si puc atraure’t emocionalment i ser capaç de detenir el teu temps per un lapse considerable. Però prendre una decisió en el sentit de si fer pel·lícules d’aquesta manera o en aquest estil, seria també una conclusió prematura i restrictiva.

En paral·lel al viatge de Durga, hi ha imatges d’un documental d’art ritual intercalat en la pel·lícula. Què tractes de ressaltar contrastant ambdues?
El documental tracta d’un ritual que mostra a un grup d’homes adorant a la deessa *Durga a força d’infligir-se dolor i sofriment en els seus propis cossos. Ho fan com un sacrifici, amb tots els respectes i amb el major dels compromisos. Però en el cos principal de la pel·lícula veiem a una altra dona que també es diu Durga, i la forma en la qual els homes es manegen en situacions que li afecten a ella. Ho deixem tan obert a la interpretació de l’espectador com ens va anar possible.

Tens alguna experiència personal en el Garudan Thookkam que se celebra cada any?
Precisament viu en el lloc on se celebra aqueix ritual cada any. Físicament no he passat per aquesta experiència de pírcing, però el simple fet de veure la processó passant per l’autopista va ser una experiència més que horrible.

Un esment a l’inici de la pel·lícula suggereix una preocupació particular per l’abús que pateixen les dones en les societats patriarcals i tradicionals. Era la teua intenció denunciar la degradació de la dona en el teu país?
Nosaltres, els indis, considerem que som molt generosos amb la població femenina i ens vanagloriamos del nostre respecte per la figura de la dona com a deessa. És una hipocresia. L’altra cara d’aquesta generositat és que no tractem a les dones com a éssers humans iguals. El pensament bàsic en la mentalitat de la societat és que les dones són vulnerables i necessiten protecció, orientació i ajuda. Les emocions bàsiques que qualsevol ésser viu experimenta, també se li neguen a la dona en la nostra societat. Si una dona expressa obertament el seu amor, afecte o desig sexual o es mou de forma lliure, és etiquetada com una “dona incorrecta”. En la nostra societat, una dona es converteix sobtadament en “incorrecta” solament per ser fidel als seus sentiments. I qualsevol home de sobte adquireix el dret de corregir-la o fins i tot de castigar-la. Volia assenyalar la hipocresia, profundament arrelada, que nia en una societat tan religiosa.

Era la teua intenció provocar un sentiment de repulsa en l’espectador?
La trama bàsica de la pel·lícula em va venir al capdavant després de la infame violació perpetrada per unes colles a Delhi. Em va fer pensar en tota aqueixa crueltat sense sentit. No entenc com un grup d’homes pot ser tan cruel i la societat, tan insensible. No hi ha marxa arrere. És alguna cosa que es repeteix una vegada i una altra. Pots llegir històries tan horribles com aqueixa tots els dies. No sé si té sentit mantenir l’esperança, llevat que hi haja un sentiment de total desil·lusió i la societat s’adone que no pot avançar més llevat que prenga cartes en l’assumpte, de forma seriosa. No li veig cap sentit al fet de donar falses esperances, si no veig cap solució factible.

L’intent dels amants per escapar es converteix en un viatge a l’infern, sense escapatòria possible. Tenies alguna pel·lícula de terror en ment mentre desenvolupaves la història?
No… simplement volia relatar una escapada nocturna de dues persones que estan confoses i no tenen autoritat sobre el temps i l’espai en el qual estan immerses. La confusió i la sospita són suficient perquè la gent senta tot l’horror. De fet, havia planejat alguns incidents terribles abans de gravar, però els vaig suprimir durant el procés de creació de la pel·lícula.

Sexy Durga és una road movie sobre dos amants a la carrera, una temàtica molt pròpia del cinema, que han desenvolupat pel·lícules com Bonnie and Clyde i La huida. En aquest estil, quins són les teues pel·lícules favorites?
Per sort o per desgràcia, no he vist aqueixes pel·lícules. I em tem que si les haguera vist, no m’haguera atrevit a fer Sexy Durga. Bàsicament, crec que si hi ha una pel·lícula ja feta sobre alguna cosa, no hi ha necessitat de fer una altra nova. No sé què pel·lícules em poden haver inspirat, encara que puc dir-te que la forma de fer cinema de Krzysztof Kieślowski i Michael Haneke em resulten molt inspiradores.

La pel·lícula està acompanyada d’una banda sonora de tall thrash-metall. Eres fan d’aquest gènere musical?
No sóc fan de la música que sona a tants decibels. Però en tots els rituals i processons que se celebren en temples, sempre hi ha música així de forta. Em va fer l’efecte que aquesta música tan fort s’utilitza per a fer que la gent ensordisca durant algun temps i així s’oblide de tot la resta, que es desfacen de les seues emocions i sentiments i se centren totalment en l’experiència. Ho vaig discutir amb el meu supervisor musical, Basil CJ, i li vaig demanar alguna cosa que fóra modern, fort i que fins a cert punt quadrara amb la música de la processó del temple.

Contra els clixés que circulen a Occident, la indústria cinematogràfica índia és una de les més poderoses en el món, per volum de producció. Aqueixa gran indústria està molt associada al que s’ha donat a cridar el cinema de Bollywood. On situaries el teu cinema dins d’aqueixa indústria?
És veritat que l’Índia produeix un volum enorme de pel·lícules per any. La majoria de la gent només coneix les pel·lícules de Bollywood (Hindi Films). Però hi ha milers de pel·lícules, fetes en altres llengües. Solament en el meu idioma (Malayalam), que és d’un àmbit molt reduït, tenim al voltant de 150 pel·lícules produïdes cada any. I hi ha una indústria cinematogràfica comercial similar en Tamil, Kannada, Telugu, Maratta, Punjabi i en bengalí. Però el tipus de pel·lícules que jo faig no pertany a cap d’aqueixes indústries. M’agradaria pensar en la meua pel·lícula com un film independent. És molt difícil per a cineastes com nosaltres aconseguir productors, distribuïdors i fins i tot espais per a projectar-ho. El cinema independent està a tot arreu a Índia, lluitant per existir. Hi ha públic per a veure aquestes pel·lícules a tot el món, però no tenim els mecanismes adequats per a fer-li-les arribar.

La teua pel·lícula trenca amb els estereotips de la cultura de l’Índia. Per a l’espectador *ocidental, Índia és un lloc místic, quasi màgic. En la teua pel·lícula s’ofereix una visió oposada Era la teua intenció que així fóra o és solament una conseqüència de la història que comptes?
Fins i tot per a mi, l’Índia és mística i màgica. Amaga sorpreses pertot arreu. Però no té sentit projectar solament la part colorista. Hi ha parts fosques; cantonades en les quals la llum també s’oculta. Com a artista no cree a entonar cançons que recolzen l’imaginari popular. Vivim tots en un món fals, compost de construccions d’imatges falses. I açò és alguna cosa que pot ajudar-nos a ser feliços durant algun temps, de la mateixa forma en la qual una persona pot prendre drogues per a mantenir viva la il·lusió.