“Els peus palmats són una metàfora del dolor de no poder adaptar-se al desenvolupament de les característiques sexuals secundaries”

Íntima i tendra, ‘Boy in the Pool’ descriu l’arribada del primer amor amb la seua plenitud i disgustos. Una història senzilla, construïda al voltant dels seus protagonistes adolescents, a partir d’eixes xicotetes emocions que la càmera desgrana amb la piscina com decorat per al seu despertar al món.

– ‘Boy in the Pool’ retrata la lluita universal dels adolescents amb la seua pròpia identitat, però afig una deformitat física poc comuna. En quina mesura et plantejaves abordar la dismòrfia en l’adolescència a través dels dits palmats del protagonista masculí?

– Els peus palmats són una espècie de metàfora dels dolors del creixement, de no poder adaptar-se als caràcters sexuals secundaris, la qual cosa condueix a la confusió i a la desorientació. Crec que la pubertat és un canvi important i inevitable que tots travessem. Encara recorde la vergonya i la confusió que vaig sentir quan vaig notar per primera vegada els canvis físics en els meus últims anys de primària. Al mateix temps, crec que també va començar a canviar la meua personalitat.

De fet, els patinadors artístics solen tindre dificultats per a realitzar els salts que abans dominaven en passar de la categoria júnior a la sènior, a causa dels canvis físics. He sentit que bastants fins i tot abandonen l’esport durant eixa etapa. En els esports, la pubertat i els canvis físics s’interpreten de forma més directa i tangible. A través dels peus palmats, vaig voler expressar metafòricament eixes lluites en un ‘coming of age’ que és un drama esportiu.

– Què sabies sobre els dits palmats abans de fer la pel·lícula?

-Era una cosa tan rara que vaig començar la meua investigació buscant si tan si més no existia un terme mèdic per a eixa deformitat. Una vegada vaig decidir usar els peus palmats com a metàfora, vaig optar per no retratar la condició com una malaltia en la pel·lícula. En canvi, volia que es vera com un superpoder ocult o un potencial latent—alguna cosa que havia de mantindre’s en secret, però que podia tindre conseqüències impredictibles si els altres ho descobrien.

Volia retratar-ho com un poder maleït.

– La xica i el xic protagonistes forgen un fort vincle consolidat en la promesa infantil de nadar sempre junts. Fins a quin punt les expectatives infantils es converteixen en remordiments i retrets en la vida adulta?

-Crec que créixer significa enfrontar-se constantment a moments en els quals entenem la realitat, fem concessions, i així i tot trobem gratitud en el que se’ns ha donat. Encara recorde tots els somnis que tenia en primària: un amic amable que se m’acostara, un veí amb un jardí i una mascota, i ja fantasiava amb un marit meravellós. Anava a ser cantautora. No, presidenta. O potser dissenyadora d’interiors. Tot sona molt fantasiós ara, però eixos somnis brillants i capritxosos d’aquella època continuen sent preciosos per a mi. Les amistats que no van resultar com esperava encara fan mal.

La ràbia que vaig sentir per la profunda traïció d’una amiga en la qual pensava que podia confiar encara perdura. Part d’eixes experiències queda com una espècie de trauma. Però perquè ho vaig viure, es va convertir en una història. I crec que això s’ha convertit en aliment per a una altra mena de creixement.

– La pel·lícula transcorre en 2007 i 2013. Com vas marcar les subtils diferències en moda, música, cultura, societat i política entre eixes línies temporals?

– Per limitacions de pressupost, molt no va poder incloure’s, però en realitat hi havia una escena eliminada que utilitzava un reproductor MP3 com a objecte específic d’època per a reflectir la soledat del protagonista. Un xicotet dispositiu que només podia reproduir música—sense YouTube, sense internet, sense telefonades. Reflectia l’atmosfera de 2007, quan usar un aparell així era totalment normal, just abans que els ‘telèfons intel·ligents’ es tornaren comuns en 2013.

Volia ressaltar el contrast entre una era en la qual mantindre el contacte amb algú no es donava per descomptat, i una altra en la qual es va tornar quasi massa fàcil.

– La pel·lícula emfatitza les emocions complexes durant la pubertat. Per què era important no desenvolupar el típic romanç adolescent?

– No volia fer un drama iniciàtic típic. Vaig voler agregar un toc de romanç adolescent dins dels moments quotidians d’un ‘coming of age’. El tema principal era retratar la tensió inestable i desbordant de l’adolescència—com l’aigua tremolant a punt de vessar-se.

– Què aporta l’actriu Hyo-woo a la seua actuació després de la seua experiència en el de nom grup de ball HOOK?

– Després de participar en el famós programa coreà de supervivència Street Woman Fighter, Hyo-woo ja havia experimentat tota la gamma d’emocions complexes que comporta la competència. Per això, encara que es tractara de la seua primera vegada actuant en pantalla, disposava d’una gran rang d’emocions per a expressar. Com les ballarines estan entrenades per a controlar la intensitat i els matisos a través del moviment, va poder transmetre exactament el nivell d’emoció que buscava.

– Com vas treballar la representació de l’aigua amb el teu director de fotografia Ryu Yeon-su?

– Pràcticament amb cap pressupost, necessitàvem amb urgència una solució intel·ligent per a filmar sota l’aigua. Així que des del principi vaig parlar amb el director de fotografia sobre com podíem abordar eixes escenes tenint en compte que es tractava d’una pel·lícula independent. Mentre jo desenvolupava el guió, ell ja investigava i explorava tècniques de filmació submarina. Després de molt pensar, va decidir que ell mateix les filmaria. Va explicar que, quan contractàrem un equip especialitzat, el cost i el temps es duplicarien—pel que es va comprometre a encarregar-se personalment.

Naturalment, això significava que les proves submarines eren essencials durant la preproducció. Vam demanar dues carcasses submarines de càmers a proveïdors internacionals, compatibles amb el model Cànon que teníem—com eren fetes a mida, el lliurament va tardar entre dues setmanes i un mes. No recorde els noms exactes dels productes… Una carcassa era d’Alemanya, l’altra dels Estats Units. L’alemanya era la més fàcil d’usar, però eixa facilitat ens va fer desconfiar de la seua impermeabilitat.

Quan vam col·locar per primera vegada la càmera Cànon patrocinada dins de la carcassa en una banyera plena d’aigua, el meu cor anava a mil. Estàvem molt nerviosos perquè temíem que poguera entrar aigua en la cambra que ens havien prestat, però la carcassa va respondre increïblement bé. Dues setmanes abans del rodatge, vam fer la prova final en una piscina amb els actors infantils—i tot va eixir perfecte. La visibilitat també va ser excel·lent. Almenys per a les escenes en piscina, no va haver-hi problemes. A partir d’ací, l’equip va deixar de ser una preocupació. L’única variable restant en la filmació submarina va ser la nostra resistència física.