La maduresa del drama sec i contingut de Julieta Ledesma ‘Vigília’ poc fa presagiar que estiguem davant una òpera primera. Per al seu debut en l’adreça, la realitzadora ha desenvolupat un film enlluernador en la seua posada en escena, hereva de les avantguardes històriques argentines dels seixanta.

No en va, la realitzadora i guionista cita a Leopoldo Torre Nilsson com una de les seues referències. També al·ludeix al cinema de Leonardo Favio, o als treballs més recents de Lucrecia Martel i Diego Lerman. La pel·lícula es va rodar a Santiago del Estero, una província al nord d’Argentina els paisatges del qual es presten per a abrigallar una història de malson en un paisatge de sequera, on les imatges cobren un fort significat simbòlic.

En síntesi, ‘Vigília’ és la història d’un duel entre un pare i un fill. Les tensions que els han portat fins a aquest cisma violent són l’homosexualitat, la violència de gènere, les relacions de poder en la família i les seqüeles d’una guerra recent, que podria ser la de les Malvines. La pel·lícula va guanyar el Premi Òpera Primera de l’Institut Nacional de Cinema i Arts Audiovisuals d’Argentina i el Llatinoamèrica Primera Còpia del Festival de l’Havana.

‘Vigília’ té diverses accepcions en el diccionari. Fa referència tant a l’estat de qui es troba despert o en vela, com a l’ofici de difunt que es resa en vespres d’algunes festivitats. Amb quin de les dues et quedes?

Em quede amb les dues perquè la vigília en relació a l’estat té a veure amb l’estructura de la pel·lícula i el seu tint més oníric, i la segona accepció té un caràcter ritual que relacione directament amb la temàtica.

Què et va impulsar a explicar aquesta història?

Vaig estar molts anys per a escriure el guió. No hi havia una idea a priori, la història va ser apareixent a mesura que anava avançant en el relat. Una de les primeres imatges que va sorgir del guió era la del sacrifici del gos en la muntanya. Vaig començar a indagar en aqueixa imatge i vaig descobrir que l’amo havia de sacrificar al seu gos per a protegir a la resta dels seus animals i família. El seu gos de confiança i qui ho protegia s’havien convertit en una amenaça. Després vaig descobrir que aqueixa imatge condensava tota la història. Vaig escriure sense cronologia, escenes soltes que corresponien al mateix univers. Escenes que apareixien amb un alt nivell simbòlic. M’interessa treballar amb imatges internes sense saber ben on vaig. Quan vaig escriure aquesta història venien forts records de la meua infància, de les meues vacances a Santiago del Estero (una provincial de l’interior d’argentina) i de molts relats màgics que ens explicaven en nits de vigília o a l’hora de la migdiada. Treball a partir d’imatges generadores. No escric la història d’una manera lineal, ni amb una lògica a priori. Realment estic bussejant en la foscor a l’hora de narrar. No m’interessa saber què vaig a explicar. Simplement vull traure les històries que porte dins.

‘Vigília’ és una pel·lícula molt física, en la qual la terra, la pols, tenen una presència significativa, que quasi es pot palpar. Quin paper juguen per a tu en la construcció del que comptes?

La dimensió física i sensorial van estar molt presents en tot el rodatge. Volíem que aqueixos cos adonen d’un munt de coses que no s’anaven a explicar però que havien d’estar presents en la imatge. L’atmosfera de la pel·lícula, la sequera, la pols, la calor, eren per al meu elements narratius fonamentals i dels quals estava molt pendent en cadascuna de les preses. Moltes de les sensacions estan treballades també en un plànol sonor de moltíssim detall, com les cigales, els vents, l’aigua, el ressec, els silencis i altres. La casa i l’espai eren tan importants a nivell narratiu com els personatges. Cuidem cada detall perquè en aquest univers cada xicotet element explicava.

En ‘Vigília’ el màgic es barreja amb el real, trencant la frontera que hi ha entre aqueixos dos universos. Què aportava aqueixa dimensió màgica a la teua història?

Vinc d’una família de poble i de camp, aqueix límit difús entre el màgic i el real està present en qualsevol conversa de passadís. Sorprèn, però estan en la mateixa línia de narració, no són dues superposades. L’extraordinari es torna quotidià. Per açò em vaig interessar en aqueixa dimensió màgica com a part d’una realitat per a aquests personatges.

La pel·lícula mostra dos mons enfrontats davant un mateix drama. Un, el masculí, el del pare, marcat per la violència. Un altre femení, el de la mare, segellat per la bogeria. Què sorgeix d’aqueixa col·lisió?

El patriarcat no els deixa molta opció, la forma de rebel·lió d’aqueixes dones és a partir de la negació i la bogeria. Els sentiments de culpa i penediment existeixen però hi ha una impossibilitat d’escapar-se i revertir-los. El masclisme patriarcal és un atemptat a la vida i el seny. La col·lisió és la tragèdia.

Després de ‘Vigília’, crec que tens en ment altres treballs. Pots avançar-nos alguna cosa?

La meua segona pel·lícula, treballa sobre universos completament femenins, els vincles familiars estan presents però des de la perspectiva de les dones. Vaig sentir la necessitat després d’aquesta peli de bolcar-me en aqueixa adreça.