La presència de la directora Kasia Rosłaniec en Cinema Jove és reincident. En 2010, va ser guanyadora de la Lluna de València per la seua òpera primera, ‘Galerianki (Mall Girls)’, un èxit de taquilla en el seu país. El seu retorn a Cinema Jove segueix la línia de fidelitat del festival amb els directors que ha descobert en el passat, com és el cas de Ruben Östlund, últim guanyador de la Palma d’Or a Cannes, reconegut amb la Lluna de València en 2015 i al que es va donar a conèixer en Cinema Jove amb ‘Involuntary’ en 2009.

La segona pel·lícula de Roslaniec, ’Baby Blues’, també va arrasar a Polònia, i es va alçar amb l’Ós de Cristall al millor film en la Secció Generació de la Berlinale 2013. El tercer títol de la seua filmografia torna a posar el focus en les xiques joves d’avui, la realitat de les quals gira entorn de les compres, el sexe de risc, l’alcohol, les drogues i la creació d’una imatge pròpia. ‘Satan Said Dance’ és una proposta caleidoscópica realitzada en Instagram, la protagonista de la qual, una jove i reconeguda escriptora de 20 anys, desplega la seua vida turbulenta en 54 retalls de dos minuts en el seu compte en aquesta xarxa social. Les festes, el consum i complexes relacions personals són les rajoles que cimenten el seu camí cap a l’autodestrucció. Aquest drama en els temps del selfie incideix en la solitud i en l’egoisme. Va estar seleccionada en la secció Global del festival d’Austin SXSW.

Aquesta és la segona vegada que participes en Cinema Jove. En 2010, vas guanyar el gran premi amb la teua òpera primera, ‘Galerianki (Mall Girls)’. Què recordes de llavors?

Grans xics els de el jurat. No vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ells, supose que perquè era massa tímida, però els vaig observar bevent cafè. Em vaig imaginar que eren guapos i que tenien bon gust, ja que van apreciar la meua pel·lícula (riures). Recorde passar-me el temps parlant i parlant amb persones fantàstiques i divertides, directors d’altres països. També vam estar uns veient les pel·lícules dels altres.

Quina importància tenen els premis en la teua carrera?

Els premis són importants per a tots, per als xiquets en la guarderia i per als amos de gossos durant els concursos canins. Ens motiven. Quan aconsegueixes un, vols tenir dos. Així que has de ser millor i millor cada vegada millor. És un treball dur.

La teua òpera primera, ‘Galerianki’, parlava de l’adolescència consumista de Polònia, i en l’última, els teus personatges tenen quasi 30 anys. Quin és la relació entre els personatges de tots dos films?

La resposta ràpida seria que no hi ha connexió. Karolina és una dona jove privilegiada de la classe més alta de la societat. Ella té una gran família i èxit. Les xiques de ‘Galerianki’, en canvi, procedien de llars trencades i eren molt més joves. Els punts de vista són absolutament diferents. Però, d’altra banda, tant Karolina com les xiques del centre comercial són producte del segle XXI, on la solitud està plena de narcisisme.

‘Satan Said Dance’ s’ha resumit com una pel·lícula de Instagram en els temps del selfie. Com va sorgir aqueixa idea?

De Instagram. I de les fotos Polaroid de Dash Snow. Quan he vist i veig el perfil d’algú en Instagram, puc observar la seua vida, els seus moments especials, conèixer gent i llocs. Pots crear la història d’algú sense un vincle temporal. I aquest “no temps” va ser el punt de partida. Em vaig adonar que en viure en moments com en les imatges de Instagram no pensem en les conseqüències del que estem fent. Tota la nostra concentració està en aquest precís moment, ni en el que haja passat abans ni en el que ocórrega després. Per açò no hi ha un gran pla de vida. Podem fer tot, podem conèixer i estimar a tothom. Al final, estem molt sols en aquesta enorme multitud de llocs que visitem i de persones que coneixem.

Generació després de generació, les formes canvien, però els problemes semblen els mateixos. Karolina gaudeix de certa fama com a escriptora, però açò no sembla omplir el buit que sent, veritat?

L’escriptura és l’ocupació més solitària del món.

Un dels assoliments més interessants de la pel·lícula és la seua estructura. ‘Satan Said Dance’ està muntada com un trencaclosques, no hi ha una trama convencional, sinó una sèrie de moments units per un fil conductor que és Karolina. Per què vas triar aqueixa estructura?

Mai m’és possible respondre a la pregunta “per què”. Només faig les coses com les sent. Aquesta pel·lícula és un mosaic de moments de la vida de Karolina. El major conflicte que té és amb si mateixa. I per aquest motiu es reprenda molt a si mateixa. Està malalta, i si no canvia el seu estil de vida, morirà. Però no vol limitar-se a viure una vida tranquil·la. És cobejosa. Vaig prendre com a exemple una biografia de Amy Winehouse. Però no volia fer una història convencional, de tipus biogràfic, perquè açò no és sorprenent. Tothom naix i mor. Per a mi, la qual cosa és interessant són els trencaclosques de les nostres vides.

Les seqüències es diferencien cromàticament, segons la relació de Karolina amb el context, els personatges i l’espectador. Què et va inspirar aqueixa idea?

Els colors del poal de Rubik. He imaginat ‘Satan Said Dance’ com un poal de Rubik de 54 peces. Cadascuna d’elles és una escena. Totes les escenes es poden reproduir simultàniament i cadascuna dura exactament 2 minuts, pots veure-les en l’ordre que vulgues. En el qual consideres. Com tothom sap, el poal de Rubik té sis colors. I el significat dels colors és quasi el mateix en totes les cultures. El roig té connexió amb la sang, el blanc, amb la mort… Però el que és especialment interessant és que els colors del poal són els mateixos dels chakras, punts d’energia dels nostres cos. Cada color del chakra parla d’un altre aspecte de la vida. El primer *chakra, que és roig, parla de la relació amb el nostre cos. Els problemes amb l’acceptació del cos, amb el menjar… El taronja parla de la sexualitat. El groc es refereix a l’ego. El verd es relaciona amb l’amor i amb la relació amb la família i les persones properes. El blau es relaciona amb la comunicació i la creativitat. En la pel·lícula aquestes escenes tracten sobre el personatge principal, sobre el seu treball com a escriptora. La comunicació que estableix amb el món a través del seu treball. L’últim, el chakra blanc és oposat al primer. Mentre que el roig es vincula al cos, el blanc es refereix a estar fóra del cos. A la nostra vida espiritual. I a la mort.