Ferit Karahan ambienta el seu segon llargmetratge, Brother’s Keeper, en un internat a l’est d’Anatòlia. En aqueix entorn aïllat, el director du a terme una reflexió sobre el creixent autoritarisme de la política turca i la repressió sobre la població kurda. Construït al voltant de la mirada dels seus dos protagonistes, el film combina la duresa del seu escenari amb la tendresa per a narrar aqueix vincle estret que naix a la calor de la infància.
Tant aquesta pel·lícula com la teua anterior, The Fall From Heaven, tracten sobre la por. Per què és important per a tu explorar aquesta emoció?
La por és contagiosa. En una atmosfera plena de temor, la gent vol badallar per a respirar. Si no badallen, s’esfonsen. En la seua majoria, ho fan amb mentides i xicotets trucs. La mentida derivada de la por crea un focus de resistència foucaultià. Però a vegades una xicoteta mentida aparentment innocent pot causar estralls. Construïm tota la pel·lícula a partir d’aquesta idea.
Brother’s Keeper s’inspira en les teues pròpies experiències personals als sis anys en un internat. Com has aconseguit mantindre una distància personal amb la història?
No hi ha molts recursos sobre internats. Els que existeixen, es basen per complet en l’odi a l’internat o tenen una visió compromesa amb la ideologia oficial, i valoren l’educació com un regal. Quan vaig escriure la primera versió en 2009, el meu odi als professors i a l’internat ho va envoltar tot. Després, de 2014 a 2017, vaig escriure moltes versions amb Gulistan (Acet). Encara que han passat quasi 20 anys de la meua experiència de sis en un internat, allí es van originar no sols alguns dels meus hàbits sinó també les meues arrels; però la meua memòria recorda un sol nebulós i esvarós, ingràvid. Volia abordar els meus traumes escolars, ja que em van deixar una profunda impressió. Vaig sentir la necessitat d’acostar-me el màxim possible a la realitat, però no volia fer un documental de la meua pròpia infància. En aquest punt, em vaig adonar que els professors són en realitat víctimes del sistema. Se’m van revelar detalls, aspectes humanitzats de la història i l’atmosfera. Ens vam adonar que podíem utilitzar els detalls d’aquesta atmosfera, de la qual tinc un coneixement ampli, tant per a acostar l’assumpte a la realitat com per a distraure’ns del format de documental.
Ha canviat el sistema educatiu respecte a la teua etapa formativa?
Pot semblar estrany per a qui no ho sàpia, però en aqueix moment les escoles semblaven llocs militars. Ens despertàvem al voltant de les 4.45 del matí. Al matí estudiàvem, menjàvem, féiem cua, anàvem a classe, tornàvem a menjar, a fer cua i a classe, i estudiàvem. Vam ser entrenats amb disciplina militar. No he sigut testimoni que es perdonara el més mínim error. Era una institució que demanava obediència total i criava els individus en conseqüència. Però és útil esmentar que estic entre els afortunats que van poder assistir a un internat. L’escola va ser com un lloc de descans per a mi, ja que vaig passar tots els meus estius treballant en el camp fins al final de la universitat. La vida amb les nostres famílies tampoc era tan fàcil. Quedar-se amb ells requeria ser pastor o agricultor en situacions de dificultat econòmica.
Estàvem atrapats entre un sistema opressiu d’una banda i la incertesa del nostre futur de l’altra. Una mica com la mosca atrapada en una teranyina. Si la mosca voleteja i deixa les seues ales en la teranyina, pot alliberar-se; però no pot volar. Si no, caurà presa de l’aranya.
Abans de localitzar, no em sentia mentalment preparat per a rodar. Constantment detenia l’equip. La nostra lluita per superar els desafiaments de la producció durant la cerca de les localitzacions va ser com portar l’amic de Yusuf a l’hospital, i les persones que trobàvem en el camí van ser quasi les mateixes. Mestres, director, oficial de carreteres, hospital… En aqueix moment les carreteres estaven tancades i l’equip ens quedàrem atrapats en un xicotet poble. Aqueixa nit vaig saber que estava en el bon camí i vaig decidir fer la pel·lícula.
El jove actor protagonista, Samet Yıldız, té una notable presència, com vas donar amb ell?
Vam estar fent audicions mentre localitzàvem. Fàcilment vaig veure més de 1.000 xiquets. Una vegada vam tindre clara la localització vam començar a rodar. Encara que teníem els permisos de les autoritats del comtat, el director provincial d’Educació Nacional no ens va donar el permís. Vam presentar els avals del Ministeri de Cultura i Turisme i d’Eurimages com a prova. Encara així, va seguir sense concedir-nos-el. No obstant això, disposàvem de localitzacions alternatives. A mesura que es va anar acurtant el temps, els meus col·legues van començar a preocupar-se pel repartiment i la localització. El personatge de Yusuf era molt important i havia de portar la pel·lícula. Sempre vaig pensar que no tenia sentit buscar Yusuf , ja que ens trobaria quan tinguérem clara la localització. Els xiquets de les meues altres pel·lícules van aparéixer així. Samet (Yusuf) va vindre durant el càsting i vam parlar durant quasi una hora. Quan no vam poder obtindre el permís per a filmar allí, em vaig mantindre ferm en la meua elecció de Samet. Vam enviar dos dels nostres amics a convéncer la seua família. Mentre vam estar buscant l’actor que interpretaria Yusuf o mentre ell va estar buscant-nos, vam donar amb la resta de xiquets actors que participarien en la pel·lícula.
En crear el personatge de Yusuf vaig tindre al cap l’aprenent de Marcel Proust. Un personatge no dominant, majoritàriament passiu, que generalment té un judici sobre cada situació i, sovint, resulta estar equivocat.
Quines van ser les dificultats de treballar amb 500 xiquets en un lloc aïllat en tals condicions climàtiques?
Ja havia treballat amb xiquets actors abans i els meus companys d’equip pensaven que tenia talent per a dirigir-los en una pel·lícula. Però en aquest cas no va ser tan fàcil. Potser hauria sigut relativament fàcil treballar amb un o dos; però controlar centenars de xiquets al mateix temps va ser qüestió de paciència. Cadascun havia de tindre una personalitat diferent, i el que havien anat veient en la televisió al llarg de les seues vides els havia condicionats.
Hi havia massa xiquets i la menor relaxació podia convertir-se en un munt de problemes que no podia abordar. El principal problema amb el qual vaig estar lluitant va ser la perspectiva sobre la interpretació establida a partir de sèries de televisió i pel·lícules d’herois. Els xavals semblaven membres de la màfia amb pistoles en la cintura, ja fora quan caminaven, parlaven o guardaven silenci. He de reconéixer que va ser difícil desprendre’s d’això. Perquè el que realment els demanava és que foren ells mateixos, la qual cosa no els semblava molt interessant. Una vegada i una altra vaig haver d’explicar-los que ací resideixen la virtut i l’al·licient més importants de la vida.
La pel·lícula mostra la disciplina i la violència com la forma habitual d’educar els xiquets, posant de manifest com ni se’ls escolta ni se’ls té en compte. Imagine que els vas dirigir de la manera oposada al tracte que reben en la vida real.
Treballar amb persones, especialment en pobles xicotets, té grans perills. En general, els equips de filmació interactuen d’una manera molt pròxima amb els xiquets durant el rodatge. Aquest comportament, que al principi sembla bo i innocent, pot afectar negativament els qui es queden arrere. Et fiques en les seues vides i els manipules constantment. Per això cal anar amb compte. Sovint vaig emfatitzar que el rodatge era una situació temporal i normal. Eventualment anàvem a anar-nos d’allí i es quedarien sols. Per això, el primer dia de rodatge, vaig prendre una actitud seriosa cap als xiquets i els vaig tractar com tracte altres persones. Sempre hi ha un moment en el qual es desenvolupa una forma de comunicació i la pel·lícula avança en la direcció correcta. Bé, si el càsting és correcte. El meu avantatge és que conec molt bé aquests xiquets. Perquè tots estaven passant pel que jo ja havia passat, així que vaig comprendre immediatament el seu estat d’ànim. Vaig sentir on necessitava ser suau i on ferri. Cal confiar en la seua intel·ligència. Els xiquets tenen caràcter i quan saben que les seues idees són importants i es tenen en compte, poden entendre tot el que es diu i retornar-ho amb escreix.
La pel·lícula recorda els retrats de la infància al cinema d’Abbas Kiarostami, la molesta burocràcia de la literatura de Kafka i l’humor negre de la pel·lícula romanesa La mort del Sr. Lazarescu (Cristi Puiu, 2005). En quina mesura van influir les tres referències tant en el guió com en la pel·lícula?
Mentre escrivíem el guió, vam estar llegint molt els llibres d’Herta Müller. Müller va viure durant l’era Ceaucescu i va tindre sentiments similars als que jo tenia a l’escola. Potser per això ho compares amb la nova onada romanesa, perquè vivim en geografies similars; però no hi ha una pel·lícula que prenga com a referència. Preferisc no veure pel·lícules mentre escric un guió.
En crear el món visual de la pel·lícula vaig ser més meticulós. Vaig usar la ràtio de l’acadèmia no sols per la seua contribució a l’atmosfera claustrofòbica, sinó també perquè estava explorant a través d’un personatge del qual volia mantindre’m a prop i per a mostrar la mentalitat estreta del sistema.
En els meus primers curtmetratges, l’ús de la càmera al muscle va nàixer com una obligació. Mai vam tindre el pressupost per a llogar eines com una Dolly. Més endavant, la càmera al muscle es va convertir en el meu estil. En aquesta pel·lícula, vaig tractar d’usar una càmera en moviment per a seguir el meu personatge principal, que està constantment en moviment, i per la seua contribució als elements emocionants de la pel·lícula. Com vaig pensar que no tenia sentit acolorir una foscor que la blancor de la neu no podia il·luminar, vaig optar per una reduïda escala de color i com vaig sentir que en aquell lloc no hi hauria més música que el so d’una campana, i que una mera nota en l’exterior seria massa, no vaig usar música.
El joc de culpes entre el director, els professors, els conserges i els estudiants recorda els habituals en una pel·lícula de judicis. Tenies al cap algun film específic d’aquest gènere?
Vaig pensar més en una pel·lícula de detectius, on tots es converteixen en policies al seu torn. Aquest gènere transforma la narrativa, que també s’origina en el contingut, en una estructura tensa i fosca. No obstant això, el fet que entre els involucrats hi haja xiquets temorosos posa un límit a la trama. Volia submergir a l’audiència en aqueixa atmosfera des del primer fotograma i assegurar-me que foren allí fins al final de la pel·lícula. Per això, abans de començar el rodatge, havia dissenyat els plans i com rodar en cada escena. Quan estava en el set, tots sabien quins plans anava a rodar aqueix dia.
Tenies al cap de donar a entendre que l’opressió kurda comença a l’escola?
En quasi tot el mon, els sistemes educatius s’han establit per a criar corders obedients i complaents que fan el que se’ls diu. Tots els exàmens, els deures i les regles són una roda configurada per a triar l’obedient. Perquè has de superar-los per a passar al següent nivell, en cas contrari el sistema et considerarà fallit i t’eliminarà. Hi ha molt pocs sistemes educatius que promoguen la creativitat i la independència. Necessitem persones que qüestionen, i això no sembla probable amb el sistema educatiu actual. Ací sorgeix una contradicció. No es pot ser llibertari i independent i esperar que els individus siguen obedients al mateix temps. Perquè els individus obedients poden ser bons treballadors, però mai poden fer avançar la ciència. Majoritàriament, copien les idees d’altres persones.
Els internats són sistemes que imposen l’obediència als estudiants no sols en les classes sinó també com una forma de vida. Atés que es basen en la normalització de les persones, també funcionen com a centres d’assimilació a Turquia. El nombre d’internats supera els milers, especialment a les regions on hi ha una densa població kurda.