“Una pel·lícula consisteix abans de res a sintonitzar-nos amb un lloc del món”

Entrades i més info de ‘Sons of ramses’ ací.

Entrevista per Claire Vassé

‘Sons of Ramses’ és profundament apassionant. Tant un retrat autèntic d’una comunitat com una versió seriosa i melancòlica d’un drama criminal parisenc que s’endinsa en un territori desconegut a un ritme vertiginós. El seu protagonista és Ramsès, un hàbil manipulador, un xicotet poeta en els marges, que ha muntat un sòlid negoci de consolació com a mèdium, un gabinet de vidència en el barri Goutte d’Or de París. Un convincent Karim Leklou acapara l’atenció de la nova pel·lícula del director francés Clément Cogitore en la pell d’un antiheroi contradictori.

– Com va arrancar ‘Sons of Ramses’?

– En primer lloc, volia allunyar-me de filmar grans extensions, com en ‘The Wakhan Front’ i ‘Braguino’, i centrar-me en un entorn urbà, com el que està just fora de la meua casa. Durant anys vaig viure en el districte de Barbès/Goutte d’Or en el nord de París. La pel·lícula es basa en la meua experiència i afecte pel barri i la forma en què es va convertir en part de la meua vida. Rodem des de Barbès fins a la Plaine Saint-Denis, seguint l’eix que passa per la Porte de la Chapelle, on es veu un moviment bastant monstruós de la ciutat expulsant a les classes mitjanes i populars com una piconadora. Amb solars en construcció i patis posteriors en els marges.

Per a mí, una pel·lícula consisteix abans de res a sintonitzar-nos amb un lloc del món i preguntar-nos quin tipus d’energia rebem d’ell en aqueix moment. Durant el rodatge vaig tindre una forta sensació d’estar dient alguna cosa sobre la ciutat que pertany només al present.

– I per què vas decidir ambientar ‘Sons of Ramses’ en el context dels vidents morabits?

– Perquè són una característica del barri que m’interessa molt: quina és la història consoladora d’aquests mèdiums amb les seues regles i estafes, que al mateix temps plasma el dolor real de la gent? Explorar aquest àmbit també va ser per a mí una manera d’examinar el que està en joc en el meu propi art, que també es deriva de la narració d’històries i qüestiona la necessitat de contar històries, així com també el vincle d’aquesta necessitat amb la mort i la desaparició, o en tot cas, amb misteris no acceptats i sense resoldre.

– Mai menysprees ni et burles de les accions de Ramsès. La segona escena en el seu consultori es filma de manera bastant similar a la primera, malgrat el que hem descobert. L’energia continua sent la mateixa, no condemnes la seua estafa.

– El meu objectiu no era mostrar a un manipulador o a un estafador, sinó fer que fora difícil de jutjar. Moralment parlant, la nostra única opció és condemnar a Ramsés, però les seues ficcions són tan consoladores i guaridores com a nocives. Sentim que ell mateix no comprén completament l’abast i la complexitat del que fa. En el consultori sembla un xaman i al mateix temps quasi pervers, juga en el registre tant de l’empatia com de l’estafa.

Tracte de no jutjar mai als meus personatges, més encara quan es tracta d’aquesta comunitat precària i marginada. El món dels mèdiums i psíquics de Goutte d’Or és una explotació a petita escala de la pobresa i la desgràcia per part de persones que estan en el mateix vaixell. A un parell d’ells els va bé, però principalment és una economia de supervivència. No volia menysprear-los, només prendre’ls tal com són i explorar com funcionen.

– Vas investigar el món dels mèdiums?

– Vaig investigar molt de sobre els mèdiums, però sovint em decebia perquè, en general, són bastant mediocres! Les seues estratagemes són tan evidents que és difícil inspirar-se en elles o interessar-se en les persones que les utilitzen. En realitat, els millors amics d’un escriptor i director són la imaginació i el sentit comú, molt més que la investigació, que pot ser limitant i restrictiva.

Així que em vaig preguntar: si haguera d’estafar a algú hui dia, com ho faria? Sobretot amb internet i les xarxes socials. El que s’uneix a una àrea de reflexió que m’interessa molt: la qüestió de la identitat digital, el personatge que creem en les xarxes socials. Tot el que Ramsés ha de fer és aprofundir en aquesta ficció i retroalimentar-la en el seu client des d’una perspectiva diferent. I de sobte la persona ho veu com una història, quan en realitat la va escriure ella mateixa en el seu mur!

Ramsès sembla estar improvisant, però darrere de la seua suposada intuïció brillant, utilitza un canal psicològic específic per a arribar a les persones i eines tècniques per a proporcionar la informació que ofereix en el moment just a fi de guanyar-se la confiança del seu client. Després aprofita l’oportunitat per a manipular-los encara més, fent que les generalitzacions sonen com a informació valuosa que només els concerneix a ells. Amb aquesta pel·lícula em vaig adonar que necessite que els meus personatges facen molt bé el seu treball per a escriure’ls i després filmar-los. Sens dubte perquè fan el que fan amb intensitat i un fort sentit de compromís.

– Com se’t va ocórrer la idea de les sessions col·lectives de Ramsès? El que fa és bastant sorprenent, però evites caure en el melodrama.

– Ací també vaig especular a partir del coneixement que tenia d’aquest àmbit i de la seua naturalesa. Des del principi, no volia un evangelista cridant i agitant els braços en un gran escenari. Una pel·lícula estatunidenca ho hauria interpretat d’aqueixa manera, però la cultura europea, i especialment la francesa, té una relació emocional diferent quan es tracta d’un grup. En aquestes sessions hi ha quasi un element de teràpia de grup però es queda en l’àmbit privat i afig una aura al que Ramsès estableix en el tú a tú. Hi ha una mica d’il·lusionista en ell, però sense intimidar ni espantar a la gent. Més encara tenint en compte que Ramsès realitza aquestes sessions en un centre de barri. En districtes com la Goutte d’Or, sempre hi ha una relació molt local.

El pare de Ramsès té una relació molt més decisiva amb la fe que el seu fill. Sentim que Ramsès va créixer amb un pare deficient que tenia una relació excessiva amb la fe. Si haguera de descriure la infància de Ramsès, m’imagine a un xiquet bastant racional i intel·ligent que es preguntava com podia traure profit d’un món governat per creences tan irracionals. I va desenvolupar un xicotet sistema que es beneficia enormement d’aquestes creences, però des d’un punt de vista pragmàtic i capitalista. D’ací la trobada amb els altres mèdiums que li retrauen el seu reclam de diners.

– La pel·lícula no explora la religió, sinó un desig més primitiu de creure.

– De fet, volia allunyar-me de la religió i concentrar-me en la creença pura, la veu dels morts i l’economia de la veu dels morts, perquè així és com Ramsès gana més diners: a diferència de la majoria dels vidents del nord d’Àfrica i mèdiums, no es dirigeix només als musulmans, no està únicament en el mercat de la superstició marroquina. El fet que no recórrega a la religió significa que persones de qualsevol origen poden acudir a ell. La seua manera universal de considerar als morts sense passar per una porta religiosa o cultural li permet captar més mercat.

– I el teu desig de relatar la violència de la colla de xics de Tànger?

– Al principi no estaven en el guió. Es van inspirar en la realitat, quan grups de xiquets de Tànger van començar a aparéixer en el barri de Goutte d’Or al voltant de 2016. Els veies donant voltes i, com en la pel·lícula, a vegades es pujaven a les bastides per a entrar a les cases. En un moment, van terroritzar al veïnat, ningú sabia què fer amb ells. Fins i tot els traficants van posar el crit en el cel, ja que eren tan rebels que pertorbaven el tràfic local de drogues. Quan vaig escoltar totes les coses horribles sobre ells, vaig saber que havia trobat l’element antagònic que podria desestabilitzar a Ramsès: l’inconsolable enfront del gran consolador.

– L’obra en construcció juga un paper central en la pel·lícula.

– Quan vaig començar a escriure, les principals zones en obres estaven situades principalment en Port de Clichy. Però quan ens preparàvem per a filmar, es van traslladar a Port de la Chapelle, on s’estava construint una universitat i un nou tramvia, el Grand Paris Express, en preparació per als Jocs Olímpics. Exactament on ho vaig escriure en el guió. La zona d’obres conta una història poderosa, amb la façana d’edificis nous que protegeixen el castell de París com un mur. I davant, tots els enderrocs, la circumval·lació i la resta del món.

La primera part de la pel·lícula és bastant introductòria; anem d’un lloc a un altre per deducció, seguim a Ramsès en el seu treball i en les interaccions amb els seus clients. La violència del carrer és el seu terreny i reacciona pragmàticament, entenem la seua lògica. Tenim un personatge que fa les preguntes correctes i, en teoria, troba les respostes correctes. Però quan apareix el cos, la seua relació mercantil amb el món s’ix de control, Ramsès se submergeix en un pantà que no és tan racional i controlable com ell pensava, i perd la relació entre causa i efecte. Les escenes reboten, les transicions són menys lògiques i entrem en un regne de pura emoció. Volia que el cor de la pel·lícula fora aqueix nucli on la intuïció i l’inconscient estan treballant i derrocant el fum i els espills.

La pel·lícula és més un ‘thriller’ urbà i místic en el sentit que és la història d’un misteri. Però no una història d’un altre món o contemplativa. Per a mí el místic no és una mirada a l’esperit, té a veure amb la matèria. Quan Ramsès fica al llit el cos per a després mostrar-li’l als xiquets, el fa amb summa cura, el cos és pesat, cadascun dels seus moviments és un moment vibrant que tracte de captar en una sort de naturalisme il·lusori. Tot és extremadament real i físic, però també podria ser una gran al·lucinació.

– ‘Sons of Ramses’ té tant la urgència d’una pel·lícula rodada càmera en mà com un sentiment pictòric molt seré.

– Això ve de la sinergia extrema entre el meu director de fotografia Sylvain Vernet i jo. Un de nosaltres sempre està tractant de crear ordre, i l’altre, caos! Establim la dramatúrgia del pla i, una vegada fet això, busquem immediatament desbaratar-la, essencialment a través de la intuïció i el do de Sylvain per a la composició.

En ‘Sons of Ramses’, em va fascinar comprovar com Sylvain i Karim Leklou feien una cosa real i molt precisa enfront de la càmera a partir del mapa de moviments que els havia donat, l’escala de plans que volia i el que havíem discutit sobre el paper. Això és el més bonic del cinema: posar les regles del joc i després deixar que els actors s’apoderen d’elles. Karim es mou com una espècie de criatura meravellosa: la rapidesa de les seues accions, la forma en què arrossega als xiquets amb ell… Realment marca el ritme en els plans més llargs.

– Karim Leklou aporta una ambigüitat al personatge que ens obliga a reavaluar constantment la nostra opinió sobre ell.

– Karim té un do rar i inestimable per a arribar als detalls de la veu, el gest i la mirada. El ventall de la seua actuació és molt ampli. Pot ser violent i sorollós en un instant i igualment encantador i gentil al següent. Les modulacions de la seua veu i expressions facials són molt variades i intenses. Pot evocar tan fàcilment a un pinxo local com al fill d’una bona família o a un dels Cristos de Rublev amb la seua barba abundant. Aporta complexitat a Ramès, una empatia poderosa i una circulació única d’emocions.

– La resta de l’elenc es compon principalment d’actors desconeguts i no professionals.

– M’encanta filmar rostres que mai, o rares vegades, són filmats i confrontar a professionals amb no professionals, ja que les seues diferents energies s’enriqueixen mútuament. Els xiquets havien de parlar molt bé darija (àrab marroquí). Necessitàvem creure que havien viscut als carrers de Tànger i que havien travessat Europa, no que foren xavals dels suburbis rondant pel barri. La majoria són debutants que van acudir al càsting organitzat per Mohamed Belhamar. Sobretot, necessitàvem retratar-los tal qual són, sentir on se sentien còmodes i on podíem dependre d’ells. Després vaig guiar la seua actuació. En lloc de demanar-los que llegiren el guió, els expliquem la situació i els vam donar algunes paraules perquè les digueren.

– A Tatiana Vialle, la teua directora de càsting, també se li atribueix la direcció dels actors. Com treballeu junts?

– Afortunadament, ella ja estava en ‘The Wakhan Front’, on el rodatge va ser tan caòtic que a penes vaig tindre temps de parlar amb els actors. Per a ‘Sons of Ramses’, tenia molta més confiança, però encara em sent verd en termes de direcció d’actors, i Tatiana m’ajuda a escoltar-los i cuidar-los. I em dona una segona opinió sobre l’actuació, fins a on podem portar-los, com treballar amb no professionals.

Amb ‘Sons of Ramses’, volia fer una pel·lícula amb més guió i més personatges escrits. Vaig passar molt de temps amb el guió, cada paraula que arribava al set estava pensada i vaig gaudir molt treballant amb els actors, assajant amb ells, reescrivint línies junts. Sent que he començat a dirigir actors en aquesta pel·lícula.

– El nom de la pel·lícula en francés fa referència al barri de París però també té una dimensió metafòrica…

– No pretenia representar el barri de la Goutte d’Or com a tal, sinó mirar-lo a través d’un xicotet prisma i convertir-lo en l’escenari d’un conte sobre la majoria d’edat, amb unes paraules finals que funcionen com una espècie de baptisme: “Goutte d’Or [Gota d’Or], aqueix és el teu nom”. Buscava un aspecte molt contemporani i urbà amb un filtre alquímic.