“Les famílies poden convertir-se en mecanismes molt perillosos quan es veuen amenaçades”

Amb una posada en escena elaborada, secundada per unes imatges càlides, Çağıl Bocut ens submergeix en Geranium en la problemàtica situació familiar de la jove Defne. La fràgil relació amb el seu pare dependent, les dificultats que comporta el retorn a la llar i els vincles sentimentals que establim són els principals temes abordats en aquest drama familiar turc que coqueteja amb el thriller. Geranium rastreja les xicotetes emocions dels seus personatges, les seues virtuts i febleses, per a dibuixar amb elles una bella reflexió sobre la pèrdua de la innocència.

– Has declarat que en 2009 vas travessar un període difícil pel fet que molts membres de la teua família es van enfrontar a malalties greus. En quina mesura és autobiogràfica la teua pel·lícula?

– En 2009 vaig viure un període en el qual diversos membres de la meua família van estar mal. Tràngols com la malaltia i la pèrdua creen diferents dinàmiques i equilibris de poder més visibles en una família. Quan el meu pare va tindre un vessament cerebral, vam tindre l’oportunitat de conéixer un costat més humà i diferent d’ell. En aqueix moment, per descomptat, no tenia un punt de vista com per a fer una pel·lícula. No obstant això, tenia sentiments intensos i estava pensant que en algun moment havia d’expressar-los d’alguna manera. Uns anys després, vaig decidir comptar aqueix període, pensant que el viscut podria tindre un equivalent social.

– En la vida de les persones hi ha diversos rituals de transició com la graduació, la incorporació al treball i la vida en parella, per què creus que no existeix un similar perquè quan un pare o una mare envellisca li passe el relleu generacional al seu fill?

– Perquè crec que aquesta transició és bastant tranquil·la i trista. En l’etapa juvenil, per al xiquet, la presa de poder només ocorre com a resultat d’un assoliment important. Vull mostrar aquest procés d’experiències paternes que té trets distintius en cada família, simbolitzant una transició de pare a sènior, reflectida com una cerimònia tranquil·la.

– L’estudi de la relació pare-fill és comú al cinema turc, però la dinàmica pare-filla no ho és. Què et va portar a incorporar aquest enfocament més original?

– Al principi, la nostra història també discorria sobre un eix pare-fill. No obstant això, d’alguna manera, no vaig poder simpatitzar ni amb els personatges ni amb els seus diàlegs. No m’interessava de què parlaven i no volia contar una altra història sobre la mateixa dinàmica de relació. Vaig decidir llavors construir la història sobre l’eix pare-filla, ja que vaig pensar que seria més original i volia explorar més el meu costat femení. Durant aquest procés de transformació, em vaig assessorar amb consultores de guió i com İlayda Elhih, que interpreta al personatge principal. Estic bastant content amb la meua decisió.

– La pel·lícula parteix d’un dilema moral i evoluciona cap a una història policíaca, com vas mantindre l’equilibri entre els dos gèneres?

– Atés que presenciem la naturalesa més real dels personatges en moments de crisis, els elements del crim van ser només una eina per a visibilitzar els conflictes familiars i la relació de pare i filla. En radicalitzar la meua història amb aquests elements, vaig buscar fer més clars els conflictes entre jove i vell, madur i ingenu, mort i vida. Però, per descomptat, i una mica fora de la meua intenció, és bastant normal que en la pel·lícula es perceba com un canvi de gènere.

– Per què era important obrir un debat sobre la noció de justícia?

– Crec que les famílies són les biòpsies de la societat i poden convertir-se en mecanismes molt perillosos quan es veuen amenaçades. També és possible que els individus facen tot el possible per a protegir els seus propis interessos. D’aquí ve que primer volguera qüestionar el concepte de justícia de les famílies, considerat sagrat. En aquest concepte vaig incloure automàticament altres temes com la burocràcia en la sanitat, els conflictes intergeneracionals i les dinàmiques de poder familiar. He triat la malaltia i la mort com a subtema per a reforçar el conflicte d’autoritat i les lluites de poder entre pare i filla. Perquè no crec en la idea que esperar la mort ens allibere de les nostres responsabilitats morals. Només ens dona excuses per a creure que el que succeeix és el resultat d’un procés natural en lloc d’avergonyir-nos per les conseqüències de les nostres eleccions. També crec que això és una desesperació comuna a tota la societat; per això vull il·lustrar la història aprofundint en això.

– Pots explicar-nos l’estat d’ànim visual de la pel·lícula, l’ús, per exemple, dels contrallums en contrast amb l’exterior assolellat i exuberant?

– He creat l’estat d’ànim visual de Geranium juntament amb Orçun Özkılınç, director de fotografia de la pel·lícula i amic pròxim. Per a descriure aquesta família distanciada hem preferit plans més simètrics i fixos. Al llarg de la pel·lícula, utilitzem un llenguatge de càmera que cada vegada se centra més en Defne amb plans amplis. El nostre objectiu era crear una sensació de viatge des de la bella naturalesa d’aquesta ciutat mediterrània fins al món interior del personatge.

– La música té una presència important a través dels auriculars de Defne. Quin és el paper que juga en l’alienació dels seus problemes i preocupacions i com vas planificar el seu ús tant diegético com extradiegético?

– Palmiyeler és una banda a la qual vull molt, formada per uns amics pròxims. La protagonista de la pel·lícula, Defne, és un jove de Izmir de 19 anys. Vaig pensar que Palmiyeler li seria pròxima i també a l’univers de la pel·lícula. Crec fermament que els sons diegéticos poden tindre un fort efecte tant en l’audiència com en els personatges de la pel·lícula. A més d’això, els sons extradiegéticos que usem en la pel·lícula no són música, són paisatges sonors amb alguns efectes que triem usar per a subratllar una tensió.

– El teu primer treball va ser un documental centrat en un músic britànic, Terry St.Clair. En quina mesura t’interessen el gènere documental i la música com a projectes de futur?

– Actualment tinc pensat rodar un curtmetratge al juny i muntar una obra de teatre que vaig escriure amb Ca Merdan. Tots dos m’entusiasmen. Tinc algunes idees a llarg termini, però és una mica d’hora per a parlar d’elles encara.