Noticias Festival
Entrevista a Askar Uzabayev, director de ‘Happiness’

Denúncia de la violència masclista i l’estructura social que la consent al Kazakhstan actual. Amb un ritme pausat, sostingut per una posada en escena mil·limètrica i un ambient asfixiant, la pel·lícula de Askar Uzabayev, Happiness, compon un duro, a estones angoixant, retrat en femení d’una societat patriarcal en procés de descomposició.

– Malgrat els rics recursos naturals i la vasta extensió territorial, l’estatus social i econòmic dels habitants de Kazakhstan és bastant baix, especialment quan es tracta de dones i xiquets. Per què creus que succeeix?

Desafortunadament, hi ha una gran corrupció al país i, com a conseqüència, a pesar que tenim molt bons recursos naturals i gent formada, el país s’està desenvolupant molt malament.

– Ha empitjorat encara més la crisi del COVID amb les seues restriccions la situació de les dones?

Sí, la pandèmia va augmentar les estadístiques de violència domèstica, perquè quan les persones estan ocupades amb treball o en algun assumpte, no coincideixen en un espai tancat on bregar amb la seua relació personal, com així va succeir durant el confinament.

– Fins a quin punt està basada aquesta pel·lícula en fets reals?

La pel·lícula està basada en fets reals. Happiness és una imatge col·lectiva de tot el que ha passat i està passant. Hem intentat fer una història així perquè cada dona puga veure’s a si mateixa en aquesta història i en aquesta situació.

– En quina mesura és una pel·lícula personal?

La trama és personal, perquè amb freqüència em trobe amb aquesta mena de situacions en les xarxes socials, on aquesta o aqueixa dona s’ha convertit en víctima
de violència domèstica. A més, la productora, que és una de les meues millors amigues, l’ha patida. Quan ella va passar per aquesta tràgica situació estàvem preparant-nos per a rodar una altra pel·lícula que era una comèdia. Aquestes circumstàncies li van impedir participar en la pel·lícula, perquè es trobava en un estat crític a l’hospital, sota reanimació. Va ser un període molt difícil i el vaig estar passant al costat d’ella.

– Les teues últimes 16 pel·lícules han sigut en la seua majoria comèdies, quins van ser els desafiaments de retratar un drama que l’audiència experimenta com una pel·lícula de terror?

Sí, aquesta és la meua primera experiència al cinema d’autor, encara que quan vaig estudiar per a ser director, vaig saber que arribaria el dia en què faria una pel·lícula autoral. En desenvolupar la imatge, vam entendre el gènere i la història, i al costat del director de fotografia Maxim Zadarnovskiy, triem l’acostament fotogràfic i intentem acostar-nos el més possible a la il·luminació natural. Transmetre les sensacions que es viuen en una pel·lícula de terror i els sentiments d’irreversibilitat i impossibilitat també van ser alguns dels objectius de la pel·lícula.

– Per què vas decidir recórrer al micromecenatge per a finançar la pel·lícula en lloc de demanar suport al Govern o a les empreses?

Perquè pensem que hi ha moltes persones que es preocupen per aquest problema. En realitat, volíem que les persones pogueren entendre que d’alguna manera poden influir en la situació. Al nostre Govern no li demanem ajuda perquè en aqueix moment pensaven que al nostre país no existia tal problema i perquè sempre els ha resultat difícil fer pel·lícules honestes i reals. Quan comencem a planejar aquesta pel·lícula, ens vam adonar immediatament que si l’Estat participava no faríem la nostra pel·lícula, sinó una pel·lícula amb la qual l’Estat haguera pensat que estava resolent aquest problema.

– El problema de la violència domèstica a Kazakhstan continua sent invisible i incommensurable, perquè les víctimes rares vegades denuncien els seus casos a la policia. Està ajudant la teua pel·lícula a denunciar la situació?

L’estrena de la pel·lícula encara no ha tingut lloc, volem celebrar-lo a l’octubre, però l’Estat ja està adoptant una sèrie de lleis per a protegir les dones, i creiem que per a Any Nou hi haurà alguna situació clara.

– Hasta siete actrices rechazaron el papel de la protagonista, ¿alguna vez temiste no dar con la intérprete que le daría vida?

Arribem fins i tot a pensar a no rodar la pel·lícula. La nostra productora va dir llavors que tal vegada estàvem fent alguna cosa mal i que era millor retirar-nos, però jo li vaig demanar un dia. La nostra actriu, Laura Myrzakhmetova, era la nostra segona opció. Després de contar-li el que seria la pel·lícula i després de rebre el seu consentiment, em vaig adonar que ella era la persona idònia i literalment decidim fer Happiness en un dia.

– Els espills s’usen molt per a filmar als personatges principals, els estaves utilitzant a manera de metàfora?

En aquesta pel·lícula volia que una dona que es mira a si mateixa o al seu reflex pensara que és capaç d’influir en el que li succeeix. Perquè, després de veure la pel·lícula, ens despertem al matí, ens mirem en l’espill i a més, comparant-nos amb l’heroïna, entenem que en aquesta situació també podem influir nosaltres mateixos i ningú més.

– Per què vas triar donar-li al personatge principal un treball com a venedora de cosmètics?

La idea em va semblar encertada perquè ella està constantment en contacte amb dones les històries de les quals no es conten, i per a mi era important que a través d’aquesta heroïna contàrem no la seua història, sinó la de centenars d’unes altres. dones.