“Vull abordar els estereotips que han enfrontat els alemanys orientals després de la caiguda del Mur”
La protagonista de l’òpera preval de Annika Pinske, Talking About the Weather, ha tractat d’emancipar-se de les expectatives socials com a dona i com a mare, i al mateix temps de les seues arrels provincianes. Ha deixat arrere el seu poble a Alemanya Oriental i està fent el seu doctorat en Filosofia i buscant el seu lloc a Berlín entre la classe mitjana erudita. No obstant això, sempre l’assetja la vergonya i un complex d’inferioritat, perquè el seu origen no és una cosa que simplement puga deixar arrere. Al mateix temps, el seu “ascens” social significa també la separació del seu mitjà d’origen, un lloc al qual simplement no pot tornar. La seua identitat està condicionada per la demarcació, i la seua vida quotidiana està marcada per contradiccions, dividides entre la família, l’origen i l’ambició professional. En últim acabe, Pinske planteja una pregunta a la qual ha de donar resposta la pròpia audiència de la pel·lícula: Quin és el preu que paguen les dones per una vida més autodeterminada i qui es beneficia d’això?
– De què tracta la pel·lícula en les teues pròpies paraules?
– La pel·lícula tracta sobre la llar i els orígens i pregunta quina has de deixar arrere per a una vida autosuficient, especialment com a dona. També tracta sobre mares i filles i les seues relacions, sobre dones en professions dominades per homes i la seua lluita pel reconeixement. La pel·lícula observa les jerarquies de gènere en les interaccions quotidianes molt senzilles dels personatges i mostra que fortament estem assignats a rols específics en la societat i que difícil és deixar aquest lloc assignat, trencar i trobar una cosa nova. Aquest anhel té a veure amb la separació i els límits, i hi ha tant dolor com promesa. M’encanten aquestes contradiccions de la vida. Són el meu motor creatiu.
– Què pots explicar-nos sobre els personatges principals de la pel·lícula?
– Tot gira entorn de Clara, la protagonista. Ella ens guia a través de la pel·lícula i, com en un caleidoscopio, comprenem gradualment quantes relacions, rols i demandes afronta. Volia un personatge femení contemporani i complex que també fora contradictori i imperfecte, i que no sempre haguera de somriure per a ser simpàtic. Hi ha tantes demandes, desitjos i interessos amb els quals bregar… El seu assoliment educatiu també implica la separació del seu entorn familiar. Clara no pot tornar a casa simplement i ser part d’aqueixa llar. En paral·lel, Clara també lluita per trobar el seu lloc en la classe mitjana educada, perquè els orígens no són una cosa que es puga rebutjar sense més. Trobada particularment interessant la seua relació amb la seua supervisora del doctorat en Filosofia, Margot, perquè no es tracta d’una sororitat, és més com dues persones que es troben, se secunden i es critiquen mútuament. Com a dona crec que és molt important orientar-se cap a altres dones d’una manera honesta i no buscar la germanor o l’aprovació dels homes.
– Has esmentat els antecedents de Clara a Alemanya Oriental de províncies. De quina manera influeix el període posterior a la reunificació en els teus protagonistes?
– Hi ha una sensació d’inseguretat en Clara relacionada amb el seu estatus social, el seu gènere i el seu origen. Pot ser que en aquest punt haja de parlar de mi mateixa, perquè aquesta és una experiència que compartisc amb el meu protagonista. Diria que em vaig convertir en alemany oriental a través del contacte amb alemanys occidentals. Abans d’això, no m’importava en absolut, però tan prompte com vaig eixir de Frankfurt Oder, la meua ciutat natal a la frontera germànic-polonesa, vaig haver de començar a explicar constantment d’on venia. De sobte em vaig enfrontar a tota mena d’estereotips sobre els alemanys orientals, a vegades presentats com a compliments, perquè no em consideraven alemanya oriental en absolut. En resposta a això, em vaig preguntar com s’imaginen els alemanys occidentals que són els orientals, alguna cosa que pot fer-te sentir insegura i absorbir-te. A més, també hi ha prejudicis sobre la classe treballadora, i ni tan sols puc dir exactament quins prejudicis pertanyen a quina categoria, però afecten la confiança en tu mateixa. També crec que les ambicions professionals de Clara són una espècie de reparació per a la seua mare. Quan va caure el Muro, Inge va perdre el seu treball i va haver de suportar els procediments humiliants en l’oficina d’ocupació. La seua vida fins a aqueix moment va ser vista sobtadament com a inútil de moltes formes, sovint degradants. Crec que molts xiquets posteriors a la reunificació coneixen i comparteixen aquesta experiència. M’agradaria anar més enllà dels estereotips i abordar les experiències dels alemanys orientals que van viure aquesta ruptura en la seua biografia. Crec que això és alguna cosa estranyíssim per a la gent d’Alemanya Occidental. I, realment, ací hi ha alguna cosa a descobrir dels alemanys orientals. Crec que la narrativa comuna sempre ha sigut la contrària.
– Les relacions de gènere juguen un paper important en la pel·lícula, però s’aborden quasi exclusivament a través dels personatges femenins. Com caracteritzaries el paper dels homes i el concepte de masculinitat en la vida de Clara?
– No crec que hi haja un sol rol masculí en la meua pel·lícula perquè mostre molts i molt diferents tipus d’homes. Almenys espere haver aconseguit escapar dels estereotips habituals. Es podria dir que la majoria (no tots) dels homes de l’entorn de Clara la tracten amb una certa desimboltura del qual ella manca o que qüestiona una vegada i una altra. Necessitava això perquè senzillament crec que els patrons patriarcals encara es repeteixen i les dones han de desenvolupar una confiança en si mateixes. Però vaig tractar de no usar als personatges masculins simplement com a antagonistes. Tenen múltiples capes i els seus comportaments resulten comprensibles, però estan en papers secundaris perquè aquesta pel·lícula pertany a les seues dones.
– Què ha tingut d’especial la producció?
– Vaig decidir rodar la pel·lícula amb els recursos de l’escola de cinema, amb pocs diners, sense una productora externa, juntament amb la meua companya d’estudis i productora Luise Hauschild. I això ens va donar tota la llibertat per a decidir com volíem treballar. Només existia la pressió sota la qual ens posàvem a nosaltres mateixes per a crear la millor pel·lícula possible, però poques restriccions exteriors. Crec que aquesta experiència d’establir els paràmetres nosaltres mateixes és única en aquesta indústria i molt important per a tot el que està per vindre.
– Talking About the Weather depén molt de les seues interpretacions. Com vas triar als teus protagonistes?
– Per sort comptem amb el suport de l’agent de castin Simone Bär, qui va entendre profundament la pel·lícula des del principi. En la part del procés de castin que vam fer en persona ens centrem principalment en Clara i Inge, ja que els nostres recursos eren limitats. En les audicions vam tindre a grans actrius, i és molt divertit pensar en les diferents direccions que podria prendre la teua història en funció de la teua decisió a favor o en contra d’una actriu en particular. Vaig fer un castin coral i Anne Schäfer va ser la que més em va convéncer. Va ser una de les poques actrius que, en relació amb la seua mare, no es va comportar com la filla xicoteta, sinó que es va enfrontar a la seua mare com una dona adulta. Això va ser extremadament important per a la pel·lícula. Un dels anhels de Clara és trobar-se a si mateixa d’una manera nova i diferent i deixar d’estar atrapada en vells patrons. Anne també té d’alguna manera aquesta qualitat molt recalcitrant. Havia la sensació de de percebre les diferències significa tant per a ella com per a Clara, i treballar amb això em va atraure. El paper que em va prendre més temps triar va ser el de Inge, i estic increïblement feliç amb Anne-Kathrin Gummich. Realment no va ser fàcil trobar a algú que interpretara a aquesta dona “simple” tan hàbilment i amb un tremend sentit de si mateixa. M’encanta veure-la en aquesta pel·lícula. Vaig rodar tots els meus curtmetratges amb Emma Frieda Brüggler. La vaig descobrir quan tenia 10 anys, i encara em sorprén la seua manera viva d’actuar i la seua sincronització. Emma mai ha pres un curs d’actuació. Té un talent natural i m’encanta treballar amb ella. Podria seguir i continuar parlant dels meus actors. Els adore a tots i estic molt agraïda d’haver fet la meua primera pel·lícula amb un elenc tan increïble.