“Els sons dels bombardejos contra el paisatge dels Alts del Golán han creat una estranya sensació de vida”
La tensió política d’un territori històric com els Alts del Golán. El retrat d’un personatge que és un estrany en la seua pròpia comunitat. La guerra interior d’un home que desitja una altra vida. Amb aquests elements, Ameer Fakher Eldin duu a terme en ‘The Stranger’ una poderosa actualització de l’obra d’Albert Camus, en la qual la cambra captura de manera preciosista un entorn familiar mentre descriu les seqüeles de mig segle d’ocupació.
-Què estaves tractant d’evocar mitjançant l’ús de boira i fum al llarg de tota la pel·lícula?
No m’agrada donar explicacions ni oferir les meues pròpies interpretacions sobre la pel·lícula. Però puc dir que la boira i el fum es van usar per a motivar als
personatges i exposar les seues ànimes tempestuoses.
-El color ocre predomina entre el cromatisme de la pel·lícula. És així com perceps els Alts del Golán?
Aquesta elecció es va fer per a realçar visualment els aspectes emocionals de la pel·lícula. Cada color té una longitud d’ona específica d’energia que pot representar o simbolitzar una emoció en particular. No exigisc necessàriament a l’audiència que entenga els significats d’aquests colors, sinó que els senta. Crec que els significats dels colors són universals, encara que procedim de diferentes cultures.
-La fotografia és d’una gran bellesa, amb moltes referències pictòriques. Com vas treballar amb el director de fotografia Niklas Lindschau?
Abans de res, Niklas és un gran artista, que sap molt bé com reflectir les emocions a través de la llum. Això és essencial. D’altra banda, volia que les imatges de la pel·lícula fluïren amb un ritme visual estàtic. Els patrons visuals, l’estètica i les composicions són elements clau en la meua creació. Per exemple, passava dos dies preparant-me per a filmar una sola presa llarga i, gràcies a la preparació, generalment només necessitàvem una sola presa.
-Quan el teu personatge principal decideix acollir al soldat ferit en la guerra de Síria, no té en compte a quin bàndol del conflicte pertany. Què ens diu la teua pel·lícula sobre el respecte per la vida i la dignitat humanes independentment de credos, ideologies i fins i tot actes?
El meu protagonista és un compendi de moltes reflexions. Tots aquests actes provenen d’un ésser humà que sembla desesperat, però en realitat està ple d’esperança, i la seua relació amb aquest home ferit i la seua insistència a tractar-lo sense si més no preguntar-li el seu nom pretenen reflectir el món que hem de somiar, sobretot en els últims temps. Quan hi ha una forta tempesta fora de la teua casa, truquen a la teua porta, obris i et trobes amb algú xopat pel
vendaval, li dones manta abans de preguntar-li el seu nom o d’on va vindre.
-En quina mesura va ser important subratllar el contrast entre els bells paisatges dels Alts del *Golán i el so de la guerra pròxima?
Desde el estallido de la revolución siria en 2011 solo hemos estado oyendo los sonidos de la guerra sin verla. Los sonidos de los constantes bombardeos contra el
impresionante paisaje de los Altos del Golán han creado una extraña sensación de vida. Sin embargo, en esta película mi objetivo era encarnar la naturaleza de un
lugar sin copiarlo tal como es, he buscado darle dimensiones diagnósticas para simular el mundo que estoy tratando de crear alrededor de una figura humana.
-Quin és el paper del concepte de nostàlgia en la teua pel·lícula?
Moltes vegades, quan la nostàlgia s’orienta cap al passat, com és el cas de Adnan, la nostàlgia es dirigeix cap al futur. Anhela una llar que mai va existir.
Aquest és l’estat d’aïllament, alienació i la pèrdua més profunda per la qual pot passar una persona. És la mateixa situació en la qual viuen els Alts del Golán, amb les seues dimensions geopolítiques, però en l’estat d’un somni, un somni d’una pàtria màgica. Així vaig voler encarnar l’esperança, perquè dins de la realitat en la qual vivim, encara tenim l’esperança d’una realitat o pàtria màgica.
-El títol de la pel·lícula fa referència tant al soldat caigut com al protagonista, que no se sent a gust en el seu propi poble. És una metàfora del lloc mateix: ocupat, perdut i desplaçat?
Hi ha una cosa en la qual dius, una vegada més, em negue a imposar la meua interpretació a ningú, l’espectador ha de ser lliure d’interpretar una cosa així o no.
-La teua pel·lícula retrata el conflicte interior d’un home que desitja una vida diferent de la que el seu pare va tractar d’imposar-li. Quin és el pes de la tradició, l’herència i les expectatives en la societat àrab contemporània?
Generalment, preferisc no inspirar-me en la meua experiència personal. És una cosa que no m’atrau tant com fer una pel·lícula sobre les meues pors futures, d’ací trac inspiració o idees, i m’abstinc de pensar en les meues vivències passades. El món que vaig crear en la pel·lícula no reflexa únicament la naturalesa del lloc o els seus problemes polítics, sinó que utilitza aquesta naturalesa per a donar-li dimensions diagnòstiques i dotar-lo de característiques espacials que imiten l’esperit incandescent del personatge principal. Es pot pensar en la pel·lícula com un collage de sentiments al qual he tractat de posar el focus per a ressaltar-los tots, i amb això vull dir que fins i tot el meu ús del que era personal, va ser un ús de sentiments, no d’experiències. Per exemple, per diverses raons alienes al cinema, el meu pare no va treballar en el camp de la medicina malgrat els seus estudis, i passar set anys aprenent alguna cosa i no poder practicar-ho crea un fort sentiment de frustració, sobretot en societats patriarcals que són castigades amb base a les seues expectatives. Aqueixa frustració em va atraure com a observador, i aqueixa frustració és present en la pel·lícula només com un sentiment, no com una experiència idèntica entre Adnan i el meu pare. Tenia clar que no volia fer una biografia, sinó estudiar al personatge a través de la pel·lícula i seguir el seu desenvolupament. Això significa que no conec completament al meu personatge, no sé quines raons van impedir que Adnan completara els seus estudis. No m’agrada l’enfocament literari o cinematogràfic que depén de la trama causal, sinó que preferisc la literatura que s’ocupa de l’efecte més que de la causa, i en la qual la narració és un estudi de la personalitat. Això és el que trobes en la novel·la Metamorfosi (1915) de Kafka, per exemple. Kafka no explica per què Gregor Samsa, el personatge principal, de sobte es converteix en una panerola, sinó que segueix al personatge i estudia el seu desenvolupament. Això també es basa en principis, és a dir, l’estudi del desenvolupament de la personalitat a través de l’acció en lloc del coneixement complet. Potser es tracta d’una tendència existencial. Pot ser que no sàpia què motiva a Adnan a fer o no fer alguna cosa, i em reconcilie amb el fet que hi ha unes certes coses que no entenc d’ell, així que ho expose a unes certes situacions per a entendre el seu comportament i estudiar-ho.
– A Adnan sent una forta inclinació per l’hort de pomeres de la seua família i el soldat ferit que troba sempre li acompanya una foto d’un arbre. Quin és el simbolisme de les arrels i les plantes en la teua pel·lícula?
