Noticias Futuro de cine
Elena Martín, Premio Un futuro de cine: “la interpretación acabó siendo algo que necesitaba y sigo necesitando”

Amb una carrera encara breu, Elena Martín és sinònim, sí, de futur. Dos projectes porten el seu rostre: Les amigues d’Àgata, on faria el paper protagonista, i el seu primer llarg com a directora, Júlia Ist. Dos treballs que la llancen com un dels noms a seguir.

Comencem pel principi. D’on ve la teua vocació pel cinema?

Doncs la part d’interpretació ve més que jo, des de molt xicoteta, vaig a escola de teatre a la qual em va apuntar la meua mare bàsicament perquè la resta d’activitats extraescolars no m’agradaven. I a partir d’ací, cada vegada em vaig ser aficionant més i va acabar sent alguna cosa que necessitava i que seguisc necessitant. El tema d’actuar per al meu té molt a veure amb entrar en contacte amb un mateix i és una eina molt bonica per a treballar les teues emocions i les teues coses. Amb el cinema sí que va ser diferent perquè és alguna cosa que no sé dir on va començar, però en la meua casa els meus pares són molt cinèfils i m’agradava moltíssim.

Tant Les amigues d’Àgata com Julia *Ist són dos projectes de finalització de carrera de la Universitat Pompeu Fabra. Què us donaven de menjar allí perquè isquera tant talent?

(riures) Doncs jo crec que, en ser una carrera en una universitat pública, no és una escola de cinema, amb la qual cosa no hi ha una forma de fer les coses, sinó que cada professor et deixa entrar en el seu món i t’ensenya la seua forma de veure les coses. Es tracta de desenvolupar un sentit crític. I després està que el treball final de carrera té un plantejament molt interessant. Jo vaig tenir de tutors a Elias León *Siminiani, a Mar Coll, a *Isaki *Lacuesta o Javier *Rebollo. Tu tènies la llibertat per a desenvolupar el teu projecte amb la teua proposta però, damunt, amb gent com aquesta que et donava la seua opinió.

Mentre estudies entres en el càsting de les Amigues d’Àgata, en la qual eres co-protagonista. Què ha significat per a tu aquest llargmetratge?

Doncs era la primera vegada que feia un paper llarg en cinema, amb la qual cosa era la primera vegada que tenia l’oportunitat de desenvolupar un personatge a llarg termini i amb un arc també llarg i més complex. Jo vaig aprendre molt perquè la càmera és acostumar-se al mitjà i guanyar consciència del que tu dónes. Aconseguir mesurar-te per a després tu poder descontrolarte. I com en Les Amigues d’Àgata rodem tant i tantes hores, va ser molt guay per a perdre-li la por a la màquina en si, tenir-la a prop, ser gravada durant molta estona i oblidar-me una mica i poder ser natural. He après moltíssim d’açò.

I d’ací a l’adreça del teu primer llarg: Júlia ist. Com sorgeix aqueix projecte?

Quan estàvem gravant Les Amigues d’Àgata els meus companys i jo ja teníem idea de fer un llarg sobre la nostra experiència d’Erasmus. I llavors, quan acabem de rodar Les Amigues d’Àgata va ser quan ens vam posar pròpiament a escriure el guió de Júlia ist. Vam estar un any dins del marc de la carrera, amb aquests tutors que t’he dit abans, i rodem bastant parteix de la pel·lícula. Lliurem en la universitat un tall de 50 minuts, i després seguim rodant, replantejant el guió i hem estat al final tres anys.

En Júlia ist eres directora, guionista i protagonista. Com s’entenen en tu totes aquestes facetes? Què es diuen a la nit? O no es parlaven entre si?

Doncs s’han pegat bastant, la veritat. (riures) Durant bona part del procés, la part d’adreça i d’interpretació tenien molts problemes perquè jo veia part del material gravat i m’enfadava amb mi mateixa perquè tenia la sensació de que no ho estava fent suficientment bé. També m’enfadava amb com estava dirigint perquè no estava tenint temps de mirar bé els plànols per a poder corregir el que passava dins. I, després, durant el muntatge, quan revisàvem el material, també va haver-hi baralles amb la part de guió. Vam haver de construir molt a posteriori perquè el guió ho vam fer en sis mesos i no havia donat temps al fet que fóra un guió sòlid en aqueix sentit. Així que totes les parts van estar una mica barallades, en aqueix sentit.

Algunes cròniques diuen de Júlia ist que és una mirada agridulce de la generació Erasmus. Assegues que la teua pel·lícula s’ajusta a aqueixa descripció? Què té de particular la teua generació?

La nostra intenció va ser explicar com va anar realment el nostre Erasmus en comparació de com ens ho havíem imaginat. Perquè sí que vam tenir la sensació de que nostra generació, que és una generació que sembla que està molt preparada perquè parlem molts idiomes, estem molt formats, en el moment de la veritat teníem unes expectatives de menjar-nos l’Erasmus que després no van anar així. I no solament nosaltres, sinó molta gent del nostre al voltant es va enfrontar a aqueixa realitat, amb 21 anys, de no ser la persona madura que pensaves que eres, sinó un adolescent trobant el seu lloc. I, en aqueix sentit, sí que la nostra ambició va ser fer un retrat d’aquesta generació a la qual pertanyem.

Fins ara has interpretat a personatges que estan molt units a la teua edat i potser a la teua pròpia experiència. Quins avantatges té açò a l’hora de passar-ho a la pantalla?

Doncs té l’avantatge que t’assegues legitimat a explicar aquesta història perquè estàs parlant de tu d’alguna forma, amb la qual cosa també pots prendre el risc de ser crític. Per l’altre costat, el fet que estigues parlant de tu, d’alguna cosa tan proper, no et dóna tant espai a analitzar i també és difícil aquesta part d’autocrítica. Però té de bo que tens moltes eines per a explicar-ho i hi ha riquesa en el punt de vista perquè ho has viscut.

Tant a tu com a les teues companyes de les amigues d’Àgata, us reconeixen en molts mitjans com el nou cinema indie espanyol. Et reconeixes en aqueixa etiqueta?

Jo em sent que estic començant a conèixer el món aquest amb la qual cosa qualsevol etiqueta em sembla un afalac. Ja només el fet que es considere que és una pel·lícula, que se’m puga cridar directora (riures) al meu ja em sembla molt divertit. L’única cosa és que no sé molt bé com catalogar-ho perquè no sé com quedaria Julio Médem, per exemple, en aquest tipus d’etiquetes. No sé, com a nou *indie espanyol?… Si és com les noves pel·lícules que estan eixint que estan en un recorregut més d’autor independent, llavors sí. Sí pertany a aquest grup de pelis.

Últimament està més present que mai el debat sobre la falta d’oportunitats que tenen les dones a l’hora de dirigir cinema a Espanya. Assegues que, amb la teua generació, s’estan trencant alguns dics?

Doncs no ho sé, la veritat. M’agradaria pensar que sí. En el meu cas, per exemple, i el de les amigues d’Àgata, és una mica parany perquè nosaltres no hem hagut de passar per la indústria per a començar. No hem hagut de passar un filtre. Llavors no és una victòria en aqueix sentit. Si que demostra que tenim coses que dir i que les diem amb rigor, però no ens han donat una oportunitat. Ho hem fet i després s’ha vist, però ningú ha confiat a cegues, com si diguérem. Però sí que s’estan estrenant moltes operes cosines dirigides per dones que estan tenint bones crítiques, que tenen una mirada interessant, amb la qual cosa jo confie que la gent té ganes de veure aquest tipus de pel·lícules, aquest tipus de sensibilitat, si és que hi ha una altra sensibilitat. Jo crec que sí, forçosament ha de passar.

Cinema Jove et dedica enguany el premi a Un futur de cinema. Els reconeixements li arriben a un al final de la carrera. Tu estàs començant. Què significa per a tu?

(riures) Doncs a mi quan em va cridar Carlos em va fer molta il·lusió, i encara em costa molt creure-ho. Pense que en qualsevol moment m’ho retiren o alguna cosa. Em motiva moltíssim que açò puga passar i que a algú li puga interessar el que he fet, encara que siga poc. I també, alhora, em dóna una mica de por perquè com l’estic descobrint d’alguna forma pense, “i si després ja no és així?” Però no, jolín, em fa molta il·lusió.

Parlem del teu futur, com et veus d’ací a alguns anys? Sense posar una data, quines metes t’agradaria complir?

Doncs la veritat és que no ho sé. A mi m’agrada molt explicar històries, m’agrada molt la creativitat que pots desenvolupar en equip. La veritat és que metes preferisc no posar-me-les perquè a mi em distrauen una mica del que estic fent en el moment. Jo tinc moltes ganes de viatjar, moltíssimes. En teatre tinc moltes ganes de fer teatre fora, de fer residències i moure les obres i anar a festivals. En cinema em ve de gust molt el mateix. Actuant m’agradaria actuar en altres idiomes. M’agrada parlar idiomes. Dirigint m’agradaria trobar una bona història que explicar. Em plantege moltes coses. No sé, tinc ganes de seguir fent el que estic fent, però exigint-me cada vegada més.