“Un dels aspectes més terribles del dolor és que cava una profunda clivella al voltant dels qui pateixen, aïllant-los”

Beatrice Baldacci, directora de La tana.

Beatrice Baldacci debuta en el llargmetratge amb una història de tints autobiogràfics. El final de l’adolescència, el descobriment de l’amor i els secrets difícils de confessar conviuen en un ambient carregat d’emocions. Els dos protagonistes es troben, juguen a desitjar-se i posen distància amb els seus sentiments. La pel·lícula, térbola, personal i delicada en la seua exploració emocional, fa de la intimitat aqueix cau en la qual buscar protecció.

“El dia que em vaig assabentar de la malaltia de la meua mare, no recorde haver parlat d’això durant molt de temps. Vaig tindre por i em vaig tancar. Compartir aqueixes emocions no va ser fàcil, així que em vaig obligar a reprimir-les i a allunyar-les de la meua vida. Per a mi, el cau era el lloc segur on podia amagar-me.

Fins molt després no em vaig adonar que el cau s’havia convertit en una cosa nociva i que només representava la meua por a no poder acceptar la desaparició de la meua mare. Quan vaig pensar en La tana per primera vegada, vaig veure la imatge d’una casa, d’un refugi entre les seues parets. Però sovint no ens adonem que les coses que més temem estan a l’aguait dins de nosaltres mateixos i no hi ha mur que puga protegir-nos.

La tana és una història d’amor entre dos joves dividits per un gran mur: aquest misteriós i complicat mur és la por de compartir les seues emocions, especialment el dolor. Un dels aspectes imperants i més terribles del dolor és el fet que cava una profunda clivella al voltant dels qui pateixen, aïllant-los. D’aquesta manera, el dolor els “tanca”. Per a bé o per a mal, en la llum i en l’ombra. La tana explora la foscor del dolor, la impotència, la por i el desig de soledat davant la mort; però també la forma en què la llum -la nostra necessitat d’esperança i amor- tracta feblement de penetrar en aqueixa foscor. Llum: la nostra necessitat dels altres davant el dolor.

Lia és el personatge que porta en el seu interior aqueix gran dolor que necessita ser desxifrat. Com a conseqüència, en escriure aquesta història, sentim la necessitat de revelar les seues emocions amb la mateixa dificultat que els personatges principals enfronten en tractar de comprendre-les.

Pas a pas, ens acostem lentament a ella i al seu misteri a través de Giulio. Més endavant l audiència es troba mirant els fets a través dels ulls de Lia i comprenent gradualment el seu punt de vista.

Ara li toca a Lia, a través de les emocions de Giulio, endinsar-se en el seu propi misteri: la irracionalitat del dolor, la relació entre l’amor i la mort.

Aquesta és la seua incògnita personal. El major repte al qual ens enfrontem és aconseguir comptar les dues ànimes d’aquesta pel·lícula a través dels ulls de Giulio: combinar el suspens amb el drama psicològic. En aquesta estructura particular, el desconegut ens sedueix i espanta, ens enganya fent-nos pensar que podem aconseguir la veritat silenciant les emocions. La incògnita en la qual se centra aquesta pel·lícula, en canvi, i la llum que guia la seua microscòpica ziga-zaga, són només emocions: com més creiem haver entés als personatges, més es contradiuen, fugen, s’amaguen. L’enigma emocional d’aquests personatges es torna més i més espés, més i més complex i el misteri que sembla resoldre’s es torna, en canvi, més complicat.

Darrere de cada pla sempre hi ha una cosa ambigua com les emocions, donant espai a la interpretació. Els matisos d’aquesta pel·lícula són foscos, subtils i fràgils, immersos en una naturalesa que a poc a poc es veu pertorbada per les emocions dels personatges. Dins d’aquesta naturalesa, el cau no és només un mas, sinó un lloc interior; així com Giulio entra en el dolor interior de Lía, així la naturalesa entrarà en el seu cau i la mort no serà un capvespre, sinó un renaixement, un acte d’amor.

El cau és com la base d’operacions a la qual tornem corrent per a salvar-nos quan juguem a l’amagatall. El cau és un animal espantat que s’amaga amb por.

El cau és un lloc segur però estret, tan estret que a vegades es torna inaccessible als altres.