El 2020 ha estat un any complicat per a la indústria cinematogràfica, tot un desafiament per als joves creadors que han intentat tant començar com completar pel·lícules en qualsevol format. Molts rodatges es van cancel·lar o posposar, afectats per les limitacions de mobilitat i seguretat. A més, la incertesa respecte a les possibilitats de estrena en sales ha deixat a molts projectes en terra de ningú. Reina el desconcert.
Tota aquesta dificultat es trasllada a la feina del nostre equip a l’hora de seleccionar obres per a la nostra 36 edició, que se celebrarà del 18 al 26 de juny. La situació planteja alguns interrogants pel que fa a la manera en què la crisi de la COVID-19 ha afectat la capacitat i la inspiració dels nous autors: s’està reduint l’oferta? Serà la pandèmia el tema recurrent?
Per posar en comú opinions hem reunit representants de les nostres diferents Seccions Oficials: María Albiñana, de Websèries, Carla Ayala, de Curtmetratges, Teresa Aguilar de la Trobada Audiovisual de Joves, Gerardo León de Llargmetratges i Carlos Madrid, programador i director de festival, intentant donar un poc de llum a l’assumpte.
Està afectant la crisi a l’oferta de propostes?
És interessant comprovar que la resposta dels creadors davant el bloqueig que ha suposat la pandèmia no ha sigut la mateixa en tots els sectors. El llargmetratge és un dels formats més afectats: “Són menys títols els que arriben, la qual cosa dificulta la tasca de conformar un programa que, com succeeix en la majoria de certàmens, reclama estrenes exclusives, però la qualitat dels mateixos no ha decaigut en absolut”, afirma Gerardo León.
Carlos Madrid incideix en el mateix punt: “si parlem de llargmetratges, si bé no hi va haver un descens notori en 2020 (ja que el límit de la nostra convocatòria finalitza precisament al març) sí que ho està havent aquest any i és de preveure que ho haja en el següent. Normalment, entre l’inici del rodatge d’una pel·lícula i la seua estrena a festivals o sales, passen entre un any i mig i dos anys, així que no seria estrany que el descens en el nombre de produccions tinguera lloc tant el 2021 com el 2022”.
El format del curtmetratge, d’altra banda, resisteix l’envit: “A hores d’ara de l’any, tot i haver retardat l’obertura de la convocatòria de curtmetratges, la quantitat de pel·lícules inscrites és similar a la d’altres anys i la qualitat es manté. Rebem molts curts d’estudiants de cinema que ja disposaven de recursos limitats abans de la pandèmia, de manera que, malauradament, són especialistes en contextos crítics”. ens conta Carla Ayala. Carlos Madrid coincideix: “Els curtmetratgistes, per qüestions de producció, pressupostos, localitzacions i temps de rodatge han pogut trobar racons, formes de dur a terme les seues obres de forma més íntima i reduïda”.
A més de les evidents conseqüències negatives d’aquesta crisi, hi ha casos en què les limitacions generen oportunitats. Les websèries, o sèries curtes, com matitza María Albiñana, ho han viscut així: “Les sèries curtes sempre han sigut lluitadores i camaleòniques. Estes qualitats els han ajudat a adaptar-se millor durant aquests temps estranys en comparació a altres formats. Això no vol dir que no li haja afectat, però al meu entendre els creadors de sèries curtes aconsegueixen fer del seu defecte o debilitat, virtut. A més, la pandèmia també ha sacsejat (una vegada més) la forma en què consumim sèries. Durant el temps que hem estat a casa, hem rebut centenars de vídeos per WhatsApp, fins i tot hem arribat a al punt que estàvem saturats per tant vídeo, zoom o classes en línia. I la gent s’ha inclinat més a reduir el seu temps de consum de sèries, el que ha fet que el consum de sèries curtes haja augmentat considerablement”.
En el cas de la Trobada Audiovisual de Joves, l’enviament de propostes ha corregut dos tipus de sort, segons Teresa Aguilar: “Donada l’actual situació d’alerta sanitària, és previsible que en les categories infantil i juvenil es produïsca un descens significatiu en la participació . L’esforç i l’adaptació de la comunitat educativa en el marc de la pandèmia ha sigut inqüestionable, però lamentablement passa per evitar al màxim tot el que supose contacte físic estret. La Trobada Audiovisual de Joves de Cinema Jove sempre ha sigut un festival que promou l’educació audiovisual dels xiquets i xiquetes, dels joves, a través dels professors i professores. Això suposa una limitació en aquest context, atès que tot el que supose tocar, manipular, estar en contacte estret, està absolutament limitat. Realitzar un curt, en totes les seues fases, sense aquesta possibilitat de tocar-se, de provar, d’experimentar, és extremadament complex. Més encara si tenim en compte que es tracta de xiquets i xiquetes. No obstant això, en la categoria ametur o semiprofessional sí que podem afirmar que, a hores d’ara, tenim un augment significatiu de participació respecte a anteriors edicions. L’edat, sens dubte, és el que marca aquesta diferència”.
Què diu el cinema de la pandèmia?
Aquesta crisi global ha paralitzat i trastocat la nostra forma de vida. Com està reaccionant el cinema a això? Remarcant estos temps u oferint evasió? Gerardo León ens parla dels llargmetratges: “Pel que fa a les pel·lícules en si, la pandèmia no ha tingut, curiosament, un reflex directe en les ficcions que hem vist este any. Estic especulant, però la lògica ens pot donar alguna pista de les raons d’este fet. D’una banda, una producció cinematogràfica pot portar diversos anys de preparació i, encara que ja convivim amb el virus algun temps, resulta difícil que les pel·lícules reflectisquen la realitat social més immediata, de l’instant. Una de les excepcions ha sigut Bad Luck Banging or Loony Porn del director romanès Radu Jude, guanyadora de l’Ós d’Or de Berlín, tot i que la representació de la pandèmia en aquesta pel·lícula es limita al detall que els personatges porten mascaretes, però amb escassa incidència en la trama. D’altra banda, molts estem vivint la pandèmia amb l’esperança que siga un esdeveniment passatger. En conseqüència, sembla lògic que els directors no vulguen destacar en les seues obres un poc del que el dia de demà potser ens hajam oblidat. Tinc la impressió que molts creadors es pregunten, com es veurà la meua pel·lícula en el futur, quan tots ens hajam posat les vacunes i el virus siga una malaltia més?”
Carlos Madrid coincideix i amplia la reflexió als curtmetratges: “No ha arribat fins al moment cap llargmetratge que la tracte ni tan sols tangencialment. Quant als curtmetratges, sí trobem uns pocs, però la pandèmia es tracta més des del gènere documental. En general, sembla com que es volguera passar per sobre, com si el cansament sobre la pandèmia i el besllum d’un final proper portaren els cineastes a voler parlar de qualsevol cosa excepte d’ella”.
També en el terreny de les websèries es manté la tendència de la resta de formats. María Albiñana afirma: “És cert que molts creadors han acollit la pandèmia com un dels seus temes favorits, però en general crec que han sigut més els casos en què es contaven històries d’amor, d’identitat de gènere, intel·ligència artificial, relacions, etc., posats en situació de pandèmia. El que ha fet que totes les històries adquirisquen un calat i punt de vista diferent (en molts casos diria que fins més interessant)”.
Fins ara, la conclusió sembla clara: la pandèmia no serà el tema recurrent en el cinema en el curt termini. Teresa Aguilar, però, ens mostra un altre enfocament, el que es viu en els centres educatius: “En l’àmbit que ens ocupa, docents i estudiants tenen la necessitat de canalitzar aquesta situació a través de les imatges. La sensació d’alarma constant, la necessitat d’estar alerta tots i cadascun dels dies del calendari escolar ha de canalitzar-se d’alguna manera. La sacsejada a la qual s’ha vist sotmesa la dinàmica de l’entorn escolar és, potser, la que està passant més desapercebuda en la nostra societat. Ens hem acostumat a la capacitat d’adaptació dels xiquets i xiquetes, dels professors i les professores. Potser, quan tot això passe, serem capaços d’analitzar amb deteniment la grandíssima tasca que estan realitzant dia a dia en un marc tan hostil com una pandèmia amb un públic tan innocent i tan vulnerable com l’infantil. En aquest mateix sentit, l’entorn escolar és súper creatiu i amb molt pocs recursos són capaços d’aconseguir resultats sorprenents. De moment i en aquesta fase inicial, ja hem rebut diversos curts relacionats amb la pandèmia. Aquest any i les properes edicions segur que rebrem moltíssims més”.
Sobre el que no hi ha hagut debat és en la qualitat d’obres rebudes fins ara per a la nostra propera edició: “Se’ns estan trencant tots els esquemes; estem veient -i seleccionant- obres d’una qualitat sorprenent, i personalment estic impacient per que el públic puga veure les nostres Seleccions Oficials al juny“, diu Carlos Madrid, al que afegeix Gerardo León: “Això ens dóna, sense dubte, una idea clara que la creativitat no s’ha vist afectada per la pandèmia i que el cinema és un art viu que segueix bullint a tot el món malgrat els inconvenients que haja pogut imposar una situació com la que encara estem patint”. Esperem poder veure els resultats d’aquesta selecció del 18 al 26 de juny, quan se celebre la nostra 36 edició. En paraules de Carla Ayala, “la bobina del cinema no s’atura”.
FOTOS: ADA DÍEZ