Noticias Festival, Largometrajes,
(S.O. Llargs) Entrevista amb Árpad Bogdán, director de ‘Gènesi’

El xiquet protagonista d’un dels tres segments que componen la pel·lícula Genezis es dóna de cara amb el món adult amb sort tràgica. La pel·lícula de Bogdán Árpád té el seu origen en un documental que el director hongarés va realitzar per a la BBC sobre l’atac neonazi a un campament de gitanos romanesos en 2009 amb gossos, rifles i còctels molotov.

La ficció que ha trenat té ressons de les primeres pel·lícules d’Alejandro González Iñárritu. Com el director mexicà en Amores perros, 21 gramos i Babel, Árpád divideix la trama en tres episodis interconnectats, amb una gran manyaga en la fotografia i el disseny de so.

El realitzador se serveix de la poesia visual i de la simbologia bíblica per a tractar assumptes polítics de gran gravetat, com la justícia enfront de la barbàrie i la florida de grups de supremacistes blancs que exerceixen la violència contra les minories a Occident.

L’origen de la pel·lícula és un documental de la BBC, com et va ajudar la recerca prèvia per a aquest encàrrec a l’hora de preparar el llargmetratge?

Quan vam produir el documental per a la BBC en 2009 sobre els assassinats racistes de gitanos a Hongria, va ser una trobada impactant amb el mal (amb majúscules) en sentit bíblic. En un país europeu on la democràcia, l’acceptació i la tolerància han de ser obligatòries després dels horrors de la II Guerra Mundial, aquest intent de protecció va ser destruït d’un moment a un altre. Em va resultar impactant que açò poguera haver succeït enmig d’Europa. Aquest succés és un indicatiu que alguna cosa ha de ser reconsiderada i interpretada, perquè els fonaments més bàsics de la humanitat van ser atacats.

Dic tot açò perquè el treball de fons va ser similar a un treball post-mortem. Una societat responsable hauria de diagnosticar el fenomen i trobar-li solucions. Aquells als qui vaig conèixer en aqueix moment, sociòlegs, policies, polítics, professionals judicials…, solament podien informar de l’aspecte tècnic del fenomen. però estaven tan desconcertats per aquest odi incomprensible com jo. Sensació que no s’acosta ni des de lluny a la por dels espantats gitanos. En una nit fosca, es va llançar un còctel molotov a la seua família i una sèrie de trets es van dirigir contra ells quan salvaven als seus fills de la casa en flames. Açò va succeir. Els ulls d’aquesta gent eren profunds, pous trencats. Per a ells, el món ha perit per sempre. Aquesta va anar potser l’experiència que més va significar una recerca real per a mi. Mirar aquests pous i avergonyir-me de mi mateix, en lloc de la societat, que va permetre que açò els succeïra.

Has comentat que necessitaves trobar una resposta al que hi havia darrere de tot aquest odi en l’incident neonazi de 2009. L’has aconseguit?

No. No obstant açò, crec que he pogut respondre’m. La meua resposta és la meua creença i la meua confiança en l’home. Molts de nosaltres podem prendre decisions difícils i bones en aquesta vida on les tempestes conviuen amb els vents tranquils. El fet que entre les dues vies possibles, triem l’afirmació de la vida, juntament amb els valors ètic-morals que caracteritzen a l’home. Vull creure en l’home com una força creativa, fins i tot si açò sona tremendament ingenu.

Per què era personalment important per a tu parlar sobre la família?

La família és la unitat més xicoteta de la societat, la seua cèl·lula. Si aquestes cèl·lules perden la seua funció és com el començament d’una malaltia. Si no li prestem, eventualment es convertirà en un tumor. Açò sona a Doctor House, però és un fet que la família és la socialització primària i l’espai emocional per a tots. És terriblement important. El meu objectiu en la pel·lícula era mostrar que aquestes tragèdies trenquen aquestes unitats. La gent necessita entendre que açò no és un esdeveniment social independent de la nostra existència. El seu impacte no es limita al xiquet xicotet al que li van matar a la seua mare i la família de la qual va ser destruïda en el foc de la boca d’un rifle.

La pel·lícula porta a comparacions amb el cinema de Iñárritu. Vas tenir en ment algun dels seus primers títols quan vas planificar la divisió de la teua història en tres segments?

Les pel·lícules d’Iñárritu van tenir i tenen un gran impacte en mi. També estan triplement estructurades. No ho amague. No obstant açò, procedisc del món del cinema, on les tríades no són una merla blanca. Et donen l’oportunitat de desenvolupar una història amb major cobertura, encara que també implica dificultats.

Per què vas decidir donar-li a la història un valor bíblic? Què tan significativa és la religió en aquesta pel·lícula?

La Bíblia és una de les nostres herències literàries més antigues. L’he estat llegint des de xiquet i estic agraït per les seues històries i ensenyaments. Però no sóc particularment religiós. La Bíblia té una història molt bona sobre la filla del faraó. És la que explica com, en baixar al Nil, troba una fràgil canastra amb un xiquet dins. En aqueix moment decideix que ella serà la mare d’aqueix xiquet. Sota el meu semblar, aqueixa és la història més bella de desinterès, amor i humanitat. La filla del faraó va trobar resposta a l’odi. Em vaig aferrar a aquesta història quan vaig començar a escriure el guió, a la puresa de la filla del Faraó.

El foc i l’aigua estan molt presents en tota la pel·lícula. Quin és el significat d’aquests elements de la naturalesa?

La meua primera història es desenvolupa en un entorn arcaic on aquests elements antics marquen l’existència dels quals viuen allí. Foc, aigua, proximitat intacta a la naturalesa. En els temps moderns aquests elements s’han convertit en símbols. Tenen un efecte diferent en nosaltres, però estan presents en les nostres penes, en la nostra solitud, en els nostres odis. Quan l’aigua ens envolta pot ser tan destructiva com donadora de vida, pensa si no en l’úter matern.

Per a presentar als teus tres personatges principals et serveixes de la càmera enfocada sobres les seues esquenes. Aqueix recurs em va recordar a la pel·lícula de László Nemes Son of Saul. Ha sigut una influència?

En la meua primera pel·lícula, Happy New Life, vaig utilitzar solucions visuals similars, es va presentar en la *Berlinale en 2007. No obstant açò, òbviament, he pres la idea d’algun costat. Igual que Aronofsky, que sovint segueix al seu personatge principal en la seua pel·lícula de 2010 The Fighter. Referent a açò, existeix un terme en sociologia: l’observador participant. Açò significa que seguim a la persona observada constantment i registrem els seus hàbits, gestos, oracions, sentiments. Compartim tant temps amb ell que passem desapercebuts. La càmera mira, segueix.

Com gitano, quina és la rellevància de retratar els problemes de la teua pròpia gent, normalment ignorats en els principals mitjans?

Sóc un vertader gitano, un gitano del bosc, i la bruixeria i la màgia negra estan en la meua sang. Per exemple, la meua mare era cega i, abans de les seues visions, menjava terra arreplegada de la base de les creus. El meu pare era un famós narrador. Em van separar a una edat molt primerenca dels meus pares, vaig créixer en un orfenat, però aqueix poc temps va ser suficient per a desenvolupar la meua atracció per la naturalesa, per les arrels de la meua gent, pel seu món fabulós i supersticiós. No obstant açò, sóc un cineasta, la qual cosa significa que encara que no fóra gitano, també tractaria de fer una representació autèntica de la realitat.

Et serveixes de la poesia visual per a abordar assumptes polítics. És la teua manera de fer que el dolor siga suportable?

En aquest cas, la poesia visual té una doble funció. D’una banda, convida a l’empatia de l’espectador, doncs no revela l’estrat social dels gitanos com alguna cosa oculta i exclosa, sinó que ajuda a l’espectador que desitja el mateix, desig i amor, a identificar-se. A tots ens dol perdre a una mare, a un germà. El segon objectiu era transmetre que aquests problemes no són un problema d’un país: l’odi i l’exclusió no són un fenomen local, sinó universal.

Com vas desenvolupar el disseny de so per a cada història?

Aquestes necessitats es van indicar de manera molt específica en el guió, i van ser possibles en el procés de postproducció gràcies al disseny de so del gran Gábor Császár. La música va jugar un paper molt important en la pel·lícula i estic molt orgullós de la banda sonora. Involucrem al compositor de capçalera de Béla Tarr, Mihály Víg. M’he passat la vida escoltant amb admiració les seues composicions per al cinema. Mai vaig pensar que treballaria un dia amb ell. És increïble el miracle de quant sensiblement acompanya la transformació dels meus personatges.

La cooperació ha sigut tan reeixida que va compondre música per al meu documental Ghetto Balboa, i també va a compondre la música del meu tercer llargmetratge.

La pel·lícula és molt rica visualment. Per què et va interessar treballar amb Tamás Dobos? Com vas treballar amb ell cadascuna de les seqüències? Tenies algun fotògraf o artista visual en ment?

Sóc molt visual. A molts dels directors de fotografia els alegra, però a uns altres, no. Tamás, gràcies a Déu, pertany a aquells que requereixen específicament la visió del director. Vaig fer la preproducció de la pel·lícula durant més d’un any i vaig prendre milers de fotos perquè les històries es desenvoluparen en l’entorn més autèntic. Després, Tamás es va involucrar i ja vam ser dos els que somiem sobre l’aparença de Genezis.