Christine Repond: “Use el VIH com a metàfora d’una raresa que es cola en una relació de llarga durada”

La segona pel·lícula de la suïssa Christine Repond, Vacuum, arranca amb una desagradable sorpresa a càrrec de la seu protagonista: durant els preparatius del 35 aniversari de les seues noces, descobreix que és seropositiva. El seu marit és l’únic que pot haver-la contagiat.

“M’interessa el que hi ha darrere de la façana. Tots tenen el seu abisme. I açò és la qual cosa m’interessa. El que un no sospitaria a primera vista. L’esquerda en l’idil·li”, resumeix la directora.

La protagonista de la seua pel·lícula és la veterana actriu alemanya Barbara Auer, que aguanta amb fermesa els plànols curts pels quals ha optat la directora per a sondejar les seues emocions. La seua interpretació va ser reconeguda en el Festival Black Nights de Tallinn.

Repond va acumular un nodrit nombre de pel·lícules experimentals i treballs fotogràfics abans de debutar en el gènere de la ficció en 2010 amb la seua aclamada òpera prima, Silver Forest. La directora suïssa ha necessitat set anys per a realitzar Vacuum, on desplega els estralls causats per una malaltia que encara està molt present en la societat.

Per què t’ha portat set anys dirigir el teu segon llargmetratge?

Quan estava escrivint el guió vaig començar amb una història real que va acabar tràgicament, però volia escriure una pel·lícula que oferira algun tipus d’esperança. Així que per a escriure la meua, primer vaig haver d’oblidar-me de la vertadera història. Una altra raó és que Vacuum és el meu segon llargmetratge. Es diu que la segona pel·lícula és la més difícil. No abordes una història tan ingènuament com ho vas fer amb la primera, i vols millorar tot. El finançament va resultar difícil i va tardar molts anys a completar-se. Primer vaig voler produir la pel·lícula a Alemanya, però no trobarem una cadena de televisió que tinguera el coratge suficient per a tocar aquest tema. A Alemanya, desafortunadament, sempre necessites una cadena de televisió, fins i tot si fas pel·lícules per a cinema. Després ens centrarem a Suïssa, on la meua productora suïssa Karin Koch va aconseguir recaptar tots els diners per a poder filmar la pel·lícula.

Per què vas triar el VIH com el desencadenant d’una crisi de la mitja edat?

Encara es creu que el VIH és propi de les classes marginals, i la gent pensa que no existeix en la classe mitjana alta. Els meus personatges principals viuen en un entorn de classe mitjana, i en realitat tenen tot el que la gent sol somiar. Quan li diagnostiquen VIH, la superfície de la seua vida, de sobte, s’esquerda. La meua pel·lícula també aborda la vergonya. El meu personatge principal està avergonyida de la seua vida fallida i del que el seu espòs li ha fet. No pot acceptar la doble vida del seu espòs, la vivència de les seues fantasies sexuals, en la seua pròpia vida. Ja no ho reconeix. En la meua pel·lícula, el VIH és, en cert sentit, una metàfora d’una raresa que es cola en una relació de llarga durada. I és alguna cosa que no es pot desfer. La protagonista té una malaltia amenaçadora, i el medicament li’l recorda tots els dies.

A mesura que la sida s’ha convertit en una malaltia crònica, les persones estan usant menys precaucions anticonceptives. Ha obert aquesta pel·lícula algun debat en els festivals on s’ha projectat?

Una infecció per VIH, com apareix en la meua pel·lícula, es pot controlar avui durant dècades amb medicaments. Però la sida encara no és curable. En els festivals va haver-hi menys discussió sobre la malaltia que sobre la violació de la confiança i les conseqüències psicològiques. Encara que la pel·lícula és, en certa manera, una espècie d’amonestació, els efectes psicològics del VIH m’han interessat més que els físics.

Com vas desenvolupar la recerca en els grups de teràpia?

Vaig parlar amb metges i psicòlegs que tracten pacients amb VIH. El segon doctor en la meua pel·lícula, el doctor Seidenberg, per exemple, és un vertader metge que ha tractat a pacients amb VIH a Zuric durant anys. És una lluminària en aquest camp. A través d’ell, he après molt sobre el que la malaltia fa a les persones i el seu entorn immediat, i quins problemes enfronten les persones infectades pel VIH en els seus entorns familiars i professionals. Deliberadament vaig evitar parlar amb els pacients perquè no volia que les destinacions individuals m’influïren massa.

La pel·lícula està vagament inspirada en l’experiència d’una pacient d’un metge amic teu. En quina mesura està basada en fets reals?

Vaig haver d’allunyar-me de la història original. En la història real, la dona quasi mor perquè ja tenia sida. Per açò estava en teràpia intensiva amb una pneumònia aparentment incurable. Va resultar que la pneumònia va ser l’esclat de la sida. Després d’aqueixa experiència, la dona va haver d’examinar tota la seua vida. Més tard, va informar a la seua família que el seu espòs l’havia enganyat durant anys amb prostitutes i que tots dos tenien sida. Com a resultat, els seus fills es van allunyar per complet d’ell, i d’alguna manera també d’ella, per la qual cosa la dona va caure en una depressió severa, es va emborratxar fins a morir.

Vacuum em recorda a la pel·lícula d’Andrew Haigh 45 anys. La tenies en ment en escriure el guió?

El meu guió ja estava llest quan es va estrenar 45 anys. Però, per descomptat, vaig veure la pel·lícula, sóc una gran admiradora de Charlotte Rampling.

Què has après de l’exploració de la confiança, la traïció i la capacitat de recuperació de l’amor a llarg termini?

Els sentiments i les dependències en les relacions a llarg termini són molt complexos. D’una banda, el meu personatge està terriblement ferit, i vol deixar-ho tot arrere, però encara estima al seu marit i anhela la vida passada. Probablement perquè mai va experimentar res més. Per a mi va ser important explicar aquest estat amb precisió. La lluita per alguna cosa que es va perdre fa molt temps. També era important per a mi mostrar algun tipus de perdó i gràcia en la pel·lícula. Solament si un pot perdonar, pot seguir vivint. L’escena en la qual la parella li explica a les seues filles el diagnòstic de VIH, i el meu personatge principal protegeix al seu espòs per amor, és una escena d’amor. Ella escuda al seu espòs, protegint-li tant com a ella mateixa.

Vas escriure el paper femení amb l’actriu de teatre alemanya Barbara Auer en ment?

Barbara Auer va ser part del projecte des del principi, perquè estava segura que era perfecta per al paper. Ella va estar llegint versions de guió diferents durant anys. Sempre ho hem parlat detingudament, i m’ha ajudat a abordar els problemes que afecten als 60 anys d’edat. Barbara sempre va creure en el projecte, fins i tot quan es va demorar per anys. Açò em va donar molta força.

Els teus actors ofereixen interpretacions molt naturalistes. Com vas treballar en la seua espontaneïtat?

Volia que oblidaren totes les seues tècniques d’interpretació i que no “actuaren”, sinó que “foren”. Pot sonar fàcil, però per als actors, el més difícil és no actuar. Els volia sense vernís, física i mentalment. Algunes escenes de la pel·lícula són improvisades. Sovint he treballat amb preses molt llargues. Açò els va ajudar a anar perdent les seues màscares i a lliurar veracitat. També va ser important la gran confiança que m’han demostrat. Abans del rodatge, vaig tenir una setmana de prova en la qual ens vam conèixer. Els vaig mostrar pel·lícules que s’expliquen de manera molt realista. Els vaig explicar exactament quin punt de vista m’interessava. I ho van trobar molt emocionant i van estar 100% d’acord amb la meua visió.

Com vas treballar amb la teua directora de fotografia, Aline Laszlo, l’estil de càmera de docudrama?

Aline Laszlo havia filmat alguns documentals abans. Per a mi era important tenir un director de fotografia que treballara amb llum natural i poguera reaccionar espontàniament. Per a mi, els actors són el focus, i la càmera ha d’alinear-se amb ells, no a l’inrevés. Com també improvisem algunes escenes, el concepte de càmera documental va ser el correcte. Per cert, ha sigut la primera vegada que he treballat amb una directora de fotografia i ha sigut perfecte. La majoria dels caps de departament en Vacuum són dones. Estic convençuda que açò va ajudar als actors a interpretar fins i tot les escenes més íntimes. Açò és el que m’agradaria fer sempre, treballar amb un equip harmoniós, amb un objectiu comú: fer la millor pel·lícula possible.