Aclarir l’origen de la violència sexual

En el meu treball m’atrauen les imperfeccions humanes i les accions concretes i inconsistents de les persones. A vegades les conseqüències de tals accions són innocents, divertides. No obstant això, estic interessada en el comportament extrem i en les accions de les persones que són realment nocives. Vull entendre’ls. Vull captar els orígens d’aqueixes accions en les meues pel·lícules. Intente pensar i treballar a partir de les deficiències de les persones, de la seua impotència, de les seues incapacitats. Ho faig perquè puc identificar-me amb elles, almenys en part. Però també ho faig perquè vull creure que el mal causat per les accions de les persones també pot ser curat novament per les accions humanes.

Sovint la manifestació de la violència sembla incomprensible. M’espanta. En entendre d’on ve puc desfer-me d’aqueixa por. El que m’interessa, per tant, com a cineasta, no és la violència en si mateixa, sinó les circumstàncies que porten a les persones a infligir mal a uns altres.

La violència sexual és un tema delicat i això es reflecteix en la seua representació al cinema. Moltes pel·lícules es conten des de la perspectiva de la víctima. Això és comprensible perquè sentim simpatia per les víctimes. Però com a conseqüència, lamentablement, manquem de la informació necessària per a comprendre l’origen de la violència.

La majoria de les vegades, l’èmfasi està en les conseqüències de la violència sexual. Encara que això és important, aquestes conseqüències són sovint fàcils d’entendre. Són més clares que l’origen i el problema de la violència sexual.

La meua principal intenció és aclarir això amb la situació que es relata en Light as Feathers. La pel·lícula mostra com s’estableix un patró de violència dins d’una família i com es manté.

La història es desenvolupa en un poble rural no idíl·lic i segueix a dos xiquets durant diversos anys durant la seua pubertat: un xiquet de 15 anys i una xiqueta de 13. El xiquet, que és el personatge principal de la pel·lícula, abusa de la xiqueta en manipular-la i obligar-la a tindre relacions sexuals. És un xiquet normal, amb una habilitat empàtica que usa per a obtindre el que vol. Encara que el seu comportament es deu a les circumstàncies de la seua vida (ell és víctima de la ignorància del seu entorn directe), vull que siga responsable dels seus actes. Crec que només és possible trencar un patró de violència si i quan les persones es responsabilitzen d’això.

L’abús sexual és profundament tràgic. El que fa que siga tan tràgic és que al seu voltant, la vida continua com si res haguera succeït. I a causa d’això, fins i tot la situació abusiva es converteix en “normal”, ordinària. Aquesta discrepància és alienadora, estranya, absurda i, a vegades, també còmica. Per això en la pel·lícula també es poden trobar situacions còmiques. Per a mi, l’humor és una forma d’abraçar la vulnerabilitat de les persones en totes les seues imperfeccions i contradiccions. Moltes estaran presents en la pel·lícula.

Per a mi, l’humor no és interessant si es tracta de situacions en la vida que ens agraden o ens fan sentir bé, es torna interessant quan es tracta de situacions o persones insuportables. Situacions que preferiríem no haver de mirar perquè reconeixem una mica de nosaltres mateixos en elles. L’humor està ací en els detalls. És menys en la història en si mateixa que en la forma en què es compta.