Mundo Grúa, Familia Rodante, El Bonaerense o el seu últim i guardonat treball, El Clan són alguns dels títols que formen la filmografia de l’argentí Pablo Trapero. Cinema poderós, pegat a la realitat, espill de les relacions humanes que mostren ací les seues contradiccions i esperances.

La teua primera pel·lícula, Mundo Grúa, la realitzes en eixir de la universitat. Com veus ara, amb el temps, aquella aventura?
Doncs, mirá. Es van a complir vint anys des que es va estrenar. Es va estrenar l’any noranta-nou, i ja fa vint anys que vaig començar a filmar perquè la pel·lícula es va filmar durant un any i mitjà. O siga que enguany es van a complir vint anys des que vaig començar a rodar Mundo Grúa. Va ser un rodatge molt llarg de molts mesos perquè es filmava els caps de setmana o en vacances, així que la veritat que va ser una experiència que recorde amb molt afecte. Recorde també molt íntimament les ganes que tenia de filmar en eixe moment, la necessitat que tenia de passar per eixa experiència, de deixar de ser un director que “volia” fer una pel·lícula per a ser un director que “estava” fent una pel·lícula.

Tu segona pel·lícula arranca en un moment complicat del teu país, quan esclata el que es va conèixer com el Corralito. Fins que punt la realitat social i política ha marcat el teu caràcter com a creador?

Bé, crec que ho ha fet abans que com a creador, com a persona. I naturalment aquestes pel·lícules van anar naixent en un context. En realitat crec que és bastant general. Qualsevol realitzador que observe la realitat es va a veure mobilitzat per la realitat que veu, més enllà que no necessàriament les pel·lícules han de ser contemporànies i narra el que succeeix en la teua casa. Crec que la realitat en la qual un realitzador estiga immers necessàriament va a travessar la història, l’obra o la pel·lícula. No és alguna cosa que jo haja fet deliberadament, però sí sóc sensible a les coses que passen al meu al voltant i moltes d’elles m’incentiven o són disparadores per a començar a escriure, per a projectar idees de ficció en una pel·lícula.

 Has tractat moltes qüestions, el món laboral (Mundo Grúa), carcerari (Leonera), la corrupció policial (El bonaerense), etc. Quin paper creus que juga el cinema enfront d’eixa realitat?

El cinema té un paper fonamental. És una eina de comunicació extraordinària des dels seus orígens. M’agrada donar aquest exemple: quan un estudia les primeres pel·lícules dels germans Lumière i veu el tren venint cap a la pantalla, la qual cosa un llig i recorda és que la gent eixia espantada, mobilitzada, sorpresa. La seua vida es veia commoguda pel que veia en aqueixa pantalla. El cinema té eixa possibilitat d’emocionar-nos, de commoure’ns, de fer-nos descobrir històries, mons. Crec que la realitat també és un punt de partida per a explicar aquestes històries i després retornar-les en forma de ficció en una pantalla. Entenc que per al públic a voltes és molt difícil mirar certs temes de la realitat de front, en les notícies, al carrer, i a voltes la ficció semblara ajudar perquè la reflexió d’eixa realitat faça més atractiu l’acostament. No em referisc solament al fet que aquesta comunicació ha de donar amb temes socials o que comuniquen a molta gent, sinó que d’una manera molt silenciosa una pel·lícula té la possibilitat de dialogar amb la nostra pròpia intimitat.

Un altre dels temes que està especialment encarnat en totes les teues pel·lícules, des de Mundo Grúa fins a, per descomptat, El clan, és la família. A què es deu eixe interès teu per eixa qüestió?

Supose que és alguna cosa que va estar molt present sempre en la meua vida. Des de xiquet la meua família va estar a prop, però també hi ha diferents maneres de família. No solament la família que un té de sang, sinó la família que un consolida, construeix, la gent amb la qual vol conviure, la família que després quan eres més gran construeixes i tries. No necessàriament es refereix a la família de pare, fills i germans, sinó als nuclis de gent amb els quals ens sentim a gust i segurs. I justament la falta d’aquests vincles provoca el contrari. L’angoixa de la solitud, així com també vincles massa malaltissos provoquen altres coses. Crec que aquest tipus de vincles ens travessen des que naixem fins que morim. Des dels clàssics grecs fins a ací, aquests vincles familiars sempre estan molt presents en el bon drama.

El teu cinema és molt descriptiu. No hi ha exactament un relat, sinó que els personatges són una excusa per a fer una descripció d’un món. En cada pel·lícula és diferent, però sempre hi ha un. Ho veus així?

Bé, diria que és una combinació o que el primer és una conseqüència del que no es veu. Quan estudiava cinema, moltes vegades em passava que veia pel·lícules que no entenia para que anaven. Jo sentia que moltes d’aquestes pel·lícules on el director estava molt com per sobre de les històries dels personatges. Aleshores, ja en l’escola de cinema volia provar el contrari, que un vera un curt de gent que un sentira que podien ser veïns. I en relació al que preguntes de la història, és a l’inrevés. Per a poder tenir eixa sensació de proximitat o de familiaritat, la trama ha de ser molt atractiva per al públic. Si vos pensás els girs narratius dins del Mundo Grúa o els de El clan, un podria pensar que la ficció en realitat és conseqüència d’aquests vincles quotidians. És la sensació que el públic pot tenir de sentir-se descobrint un món i açò és possible quan tens una història que t’intriga i que tens ganes de seguir veient i que t’interpel·la, perquè si no tens aqueixa curiositat, és molt difícil que interesse el món que t’estan explicant.

L’espai físic també és molt important en el teu cinema, quasi com un personatge que ens parla. Quin paper juga per a tu?

És una mica el complement del que parlàvem abans, la història d’una banda, els personatges i l’espai on açò succeeix. M’agrada eixa experiència, si es pot definir, una mica més física, que m’ha passat també amb les meues primeres pel·lícules que la gent eixia i em deia que, més enllà d’entendre als personatges, sentia que estava en el lloc. Com que físicament s’havia traslladat i estigueren en l’obra de “El rulo” o en les avingudes nocturnes de Carancho. I també és un desafiament molt gran i m’agrada molt. Imagina’t que totes aquestes històries no tenen res a veure amb la meua vida quotidiana. La presó de Leonera o les situacions de l’advocat de Carancho, o el món d’Elefante Blanco o Mundo Grúa. Llavors, el fet de conèixer i investigar sobre aquests llocs i sobre aquests espais físics concrets és una manera de fer més proper universos sobre els quals he d’aprendre abans de començar la pel·lícula.

Hitchcock tractava als actors com a maniquís al servei de la trama. En el teu cinema, no obstant açò, són molt importants. Com és la teua relació amb ells?

Bé, jo em vaig formar com a actor, també. Sent adolescent estudiava teatre, vaig actuar, després vaig començar a dirigir teatre i així va ser com, lentament, em vaig acostar a fer pel·lícules. Tinc una gran admiració pel treball dels actors. Visc amb una actriu. La mare dels meus fills és actriu, la meua companya i la meua sòcia. I tinc grans amics actors i amb quasi tots els actors amb els quals he treballat he enfortit una amistat. Crec que és un treball de molta complicitat, de molt risc, per a tots dos per a un director i per a un actor. Els millors resultats solen eixir en aqueixa zona més de risc. Gaudisc d’aquest vincle. M’agrada sentir que els meus actors confien en el meu, que es poden anar una miqueta més lluny i provar alguna cosa i trobar zones que no s’han explorat encara.

Amb el temps, encara que mantens certes premisses constants, el teu cinema s’ha anat estilitzant. Com ha sigut la teua evolució?

Bé, la veritat és que, com parlàvem al principi, si bé han passat vint anys, que són molts anys, jo em sent que treball amb la mateixa energia, curiositat i ganes que quan vaig fer Mundo Grúa. D’altra banda tampoc vaig fer ni faig una anàlisi retrospectiva del meu treball. Jo mai més tornaré a veure Mundo Grúa, mai més tornaré a veure cap pel·lícula. Potser si ara a València em conviden a presentar a alguna de les meues pel·lícules, veja una estona. Però gens més. Sí et puc dir que, amb els anys, així com amb la meua primera pel·lícula volia passar per certes coses, el fet d’haver fet nou pel·lícules ja fa que moltes coses que volia provar abans, ja les vaig provar en les pel·lícules que vaig ser fent. Hi ha unes altres que  intentaré en les futures pel·lícules que vaig a fer. Fer una pel·lícula és un desafiament molt gran, de molta energia; em trau molt temps per a estar amb la meua família i els meus amics, es consumeix molt temps d’una altra gent, de molts diners que es podria utilitzar per a moltes altres coses. Aleshores és molt important tenir la certesa que la pròxima pel·lícula o la pel·lícula que estiga fent mereix la pena ser feta.

Tens família, dos fills. Si el teu fill vinguera i et diguera, “papà vull ser director”, li diries “no, dedica’t a una altra cosa” o li animaries?

(riures) Mirá, m’agrada molt el cinema. El meu fill també veu moltes pel·lícules des de xic. Tenim una xicoteta sala a casa, una gran col·lecció de pel·lícules meues i del meu fill. Si em ve i em diu açò, li diria, per descomptat, que millor faça una altra cosa (riures)… perquè sabem l’intens que és el treball de fer pel·lícules. Però també és molt fascinant i emocionant. Té un munt d’altres coses que vénen després de l’esforç que demanda fer una pel·lícula. O siga que d’una banda li diria que no; un als fills els vol cuidar, no vol que patisquen. D’altra banda també sé que el cinema dóna molts moments molt bons i sorprenents. O siga que, res, veurem que serà de les seues eleccions en el futur.