Abre los ojos, Lucía y el sexo, Ágora, Los otros, Caníbal, Primos, Biutiful… Si, parlant de cine, mencionem algun d’estos títols, de seguida ens ve al cap el nom del seu director. Però cap d’estes pel·lícules hauria sigut possible sense la participació del nostre Premi Lluna de València d’enguany. S’anomena Fernando Bovaira i és productor. I què és això? Així ens ho explica este castellonenc la carrera del qual li va portar des de la seua terra natal a Hollywood per a, després de crear la seua pròpia productora, Mod Producciones, acabar marcant la senda del cine espanyol de les últimes dècades.

Perquè ho entenga qualsevol, què és un productor? I, sobretot, què és un bon productor?

 El treball de productor té moltes facetes. Hi ha un component creatiu on acompanyes el guionista, al director en tot el procés: a l’hora d’acoblar una pel·lícula en l’equip artístic, en l’equip tècnic, veure com obtindre el màxim benefici del finançament que tens. Després, tens una part financera que té a veure amb com s’aconseguixen els fons per a finançar eixe projecte i això implica una responsabilitat econòmica, amb la qual cosa hi ha una part de gestió també molt rellevant. I finalment has d’acompanyar la comercialització de la pel·lícula. O siga que és un treball que requerix d’una important versatilitat. Ara el títol de productor pareix que quasi es regale perquè veus gent que únicament participa en el finançament i s’arroga el títol de productor. Però bé, entre la gent de la indústria sabem qui ha produït què. I ací és molt important la complicitat amb el talent. I en eixa complicitat has de tindre un peu en el suport a eixe talent, però has de tindre un altre peu en el mercat i en la realitat econòmica dels projectes. Eixe és el treball del productor.

Què és per a tu el més important a l’hora de triar un projecte?

Bé, a vegades em reunisc amb directors i, més que el projecte, és com els veig quant a estat anímic, de capacitat creativa. I a partir d’ací comencem a veure què és el que vaig poder tindre sentit produir. En altres casos, simplement t’arriba un guió o has llegit una novel·la o un article en un periòdic on creus que pot haver-hi una pel·lícula que pot ser produïble. A vegades hi ha un projecte que et pot agradar molt, però que és irrealitzable perquè requerix d’unes condicions de finançament que no són assumibles. Però el motor és sempre la intuïció, allò que et porta a voler estar dos anys de la teua vida acompanyant un projecte que té un resultat incert. Cal tindre molta fe per a embarcar-se en això.

Pareix que el cine espanyol sempre està en crisi. Dis-nos una cosa dolenta de la situació… i una bona.

Jo trobe a faltar una certa estabilitat, suport, política cultural per part de les institucions en estos moments, sobretot de l’administració central. Em pareix que no hi ha un verdader compromís amb el cine en un moment en què el cine està molt amenaçat. Estem a la vora d’una disrupció tecnològica i fan falta suports. Així i tot, es van fent coses, però diguem que no tenim una estabilitat per a poder planificar les nostres produccions amb una certa antelació. A vegades, des que conceps un projecte, ho desenrotlles, fins que comença el dia de rodatge poden passar dos o tres anys i el no tindre eixa estabilitat fa que siga difícil el tindre una certa planificació. Això quant al pitjor. En lo bo és que fruit de tota eixa disrupció tecnològica, de tot el que està passant amb Internet, amb les plataformes, hi ha moltíssima demanda de continguts i això és bo per als creadors, no sols en producció de cine, sinó en tot el que és producció audiovisual.

No fa molt, un company teu de professió declarava en una altra entrevista que amb totes les seues pel·lícules sempre estava a la vora de hipotecar-se. És tan difícil produir cine a Espanya?

Bé, és que depén. Depén del projecte. Hi ha projectes que poden resultar relativament fàcils de finançar i hi ha altres que són dificilísims. En estos moments, pareix que el més senzill siga finançar comèdies d’un determinat pressupost, de dos milions i mig, tres milions d’euros. No obstant això, finançar drames o pel·lícules amb una certa complexitat narrativa, cada vegada és més complicat. Ja dic, depén del projecte. Si tens els elements creatius adequats i el cost adequat i estàs tocant el gènere adequat, que en este cas és la comèdia, ho tens molt més fàcil.

Números, xifres, finançament, diguem que la faceta del productor no és la més vistosa dins d’un treball creatiu. Què et va animar a triar esta professió?

Bueno, a mi sempre m’ha agradat el cine des que era xiquet. Intuïtivament sabia que em volia dedicar a açò, però també era conscient de les meues limitacions. Jo veia que tenia un cap més apropiada per a la decisió que per al que és la creació. Llavors, jo mateix em vaig tallar eixe camí. Sempre m’he volgut dedicar a la producció, a la que per cert vaig arribar després d’haver treballat en adquisició de pel·lícules per a Canal Plus i en distribució. O siga que jo sabia que el meu camí havia de ser el de la producció. Però això no saps molt ben com explicar-ho. Són coses que vas madurant inconscientment.

De Castelló fins a Hollywood, on vas estar treballant, i amb una carrera molt feta, com veus este recorregut amb perspectiva?

Jo vaig estudiar a València i als Estats Units, i vaig arribar a Espanya a finals dels 80 quan començava a revitalitzar-se l’audiovisual. Fins a eixe moment només hi havia dos canals públics, però van començar a sorgir les televisions privades i pareixia que hi havia una certa necessitat de “renovar el vestuari”. Doncs això, que generacionalment vaig arribar en el moment adequat. I després, potser per haver viscut als Estats Units, he tingut l’oportunitat de col·laborar en determinades pel·lícules amb Hollywood. A mitjan anys 90 vaig treballar amb una productora important que era New Regency i això també t’obri un poc la mentalitat.

Sempre veiem el cine de Hollywood com eixe ideal a què s’aspira. Què te vas portar d’eixe aprenentatge americà?

Moltes vegades l’experiència es pot resumir en un punt de vista, et dóna un punt de vista totalment distint. Veus les coses a una escala més global en un negoci que s’està fent cada dia més global, igual que en altres sectors de l’economia. Vaig estar amb ells tres anys i la veritat és que vaig aprendre moltíssim. Jo treballava en distribució i ací aprens el que són els mercats i, indirectament, el que són els mètodes de producció de Hollywood i del que són les relacions de poder allí dins. En fi, que és un bagatge que et portes, sí.

Has fet pel·lícules de distinta grandària quant a producció, des d’Ágora d’Amenábar, a Caníbal de Manuel Martín Cuenca. Com abordes ambdós tipus de projectes?

Bé, doncs el treball al final és molt paregut, el que canvia és l’escala. Evidentment una pel·lícula com a Caníbal no podia tindre el pressupost d’Ágora, però el que és el treball en si no cregues que canvia molt. Al final el que tens és un guió que has de produir en les condicions adequades i que ha de trobar el mercat suficient perquè els inversors puguen recuperar els diners invertit. En uns casos la involucració del productor pel tipus de projecte és major, en altres potser és una pel·lícula més autoral on ho fies tot a les decisions creatives del director. Cada projecte és un món, però és un món que s’assembla prou als altres. Simplement que pot haver-hi planetes més grans o planetes més xicotets. Tenint en compte que no hi ha pel·lícula xicoteta, és a dir, que pot haver-hi una pel·lícula d’un cost molt davall que pot ser molt més gran que una d’un pressupost major quant a ambició artística i resultat.

Has treballat amb directors tan dispars com Amenábar, Martín Cuenca, González Iñárritu, Julio Medem, Imanol Uribe… Quina diferència hi ha a treballar amb uns o amb altres?

Inevitablement has de generar una certa tensió creativa, però eixa tensió creativa no es pot trencar, perquè si hi ha alguna cosa que deus de mantindre durant tot el procés, que és un procés llarg, de convivència, al cap i a la fi, és la complicitat. Però la complicitat no significa que ho recolzes tot absolutament, sinó que també has de qüestionar i a través d’eixe qüestionament intentar entendre què és el que hi ha en el cap de l’altre. De nou, cada director és un món, té unes inseguretats, unes necessitats completament distintes i tu has de gestionar açò, també. El resum d’açò és que has de gestionar el talent.

Estant a València sempre s’ha parlat de Cifesa com un exemple històric d’un Hollywood a l’espanyola. És possible açò a Espanya o el nostre és un altre model i cal acceptar-ho com és?

Doncs en estos moments s’està parlant molt d’industrialitzar la creació. Industrialitzar la creació, industrialitzar la creació… És el que feia Hollywood amb l’antic sistema d’estudis, el que està fent Hollywood amb totes estes pel·lícules de superherois, el que solia fer Cifesa, jo això ho veig molt complicat. Jo crec que la creació no es pot industrialitzar. Una altra cosa és que es puga generar una factoria que fa pel·lícules molt semblants, doncs això, com les pel·lícules de superherois, que s’assemblen molt unes a altres. Però no veig jo les condicions a Espanya perquè es produïsca eixa industrialització, diguem, mecànica.

De què et sents més satisfet de la teua professió després del teu ja llarg recorregut?

De què em sent més satisfet? Doncs d’haver-me dedicat a açò durant molts anys i espere seguir dedicant-me perquè és un privilegi. Dedicar-me a allò que realment t’agrada i tindre eixe estímul per a seguir un dia darrere d’un altre és molt gratificant. El reconéixer eixe privilegi, això és el que em satisfà més.

T’agarrem en ple rodatge de l’última pel·lícula d’Alejandro Amenábar, Mientras dure la guerra. Et demanaríem que ens comptares alguna cosa sobre el projecte. Va començar amb una certa polèmica…

 Bé, doncs que Alejandro torna a dirigir en castellà després de quinze anys, des de Mar adentro, amb una història que és molt d’ací. És una història del passat, de fa moltíssims anys a pesar del que, per les reaccions d’alguns, puga paréixer (han passat ja huitanta anys), i que, no obstant això, doncs com ell mateix ha dit, té una certa contemporaneïtat amb el que és l’estat d’este país en estos moments. Que hi ha situacions en que el passat pareix un espill del present. És una pel·lícula molt complexa de producció, on tenim molts desafiaments, econòmics, de càsting… Però bé, estic molt content de com està anant el procés.

De què estàs més satisfet?

Doncs, per exemple, amb les decisions de càsting que s’han pres. Tenim un guió que és molt sòlid, molt sòlid. Difícilment atacable. I una pel·lícula que tindrà drama, però molta emoció també, en la que l’espectador es va a veure sotmés a una certa complexitat dramàtica en que es va a veure reflectit.