Com única excepció a una Secció Oficial protagonitzada per xiquets i adolescents, la georgiana Parade, de Nino Zhvania, se centra en la reunió entre tres vells amics a Tbilissi. La pel·lícula està plantejada a manera de road movie, on els seus protagonistes no solament es desplacen amb cotxe, sinó també amb autobús, a la carrera o passejant. El trio ha depassat els 50 i la seua vida ha estat marcada pel passat soviètic del país hui independent.

La proposta s’inspira tant en Husbands (John Cassavetes, 1970), com en els records de la realitzadora sobre les converses entre el seu pare i els seus amics, part de la generació perduda de Geòrgia.

– Com acaba una directora de 36 anys rodant una road movie protagonitzada per tres homes de 50?

– El guió se’m va oferir. Al principi estava preocupada, perquè com dius, sóc una dona i els protagonistes són tres homes de l’edat del meu pare, però no guarden cap similitud amb ell. Temia fracassar i no ser capaç de plasmar l’univers masculí d’aqueixa generació. Però em va agradar molt el guió, perquè em recordava a la pel·lícula Husbands, de John Cassavetes, protagonitzada per quatre amics. Vaig demanar als actors que m’ajudaren amb els diàlegs per a donar-li un enfocament més naturalista. Dos d’ells no són actors, així que el treball amb ells va ser diferent, perquè en cada presa que el tercer, que era actor, destacava, els altres se sentien en inferioritat i ho feien pitjor. Així que vaig decidir que desenvoluparen la seua relació en les seues pròpies paraules. D’ací l’espontaneïtat que transmet la pel·lícula. Va ser tot una qüestió de confiança mútua.

– Consideres la teua pel·lícula adscrita al gènere de les road movies?

– Potser, s’adscriuria més a una road movie que a qualsevol altre gènere, perquè relata un dia en la vida dels personatges, i en aqueixa jornada van amb cotxe, en taxi, amb autobús i caminant per carreteres.

– La pel·lícula retrata a una generació masculina amb una visió estereotipada de les dones. Ho has plantejat com una crítica o com una reflexió?

– Les tres dones que es troben els protagonistes estan en la mateixa situació, no en la vida, però si en els sentiments. Se senten, com ells, perdudes. A Geòrgia hi ha un gran problema que en la pel·lícula s’especifica amb una frase: un dels protagonistes està ballant amb una d’elles i diu que no ha ballat durant 15 anys amb la seua dona. I és una cosa molt trista que afecta a moltes famílies de l’anterior generació, viuen sota la mateixa teulada, però no tenen contacte entre ells. Per sort, la nova generació només viu amb qui vol. No vaig voler de cap manera mostrar una cosa sexual, sinó una relació càlida entre éssers humans. Passen una nit amigable i amable, en sintonia entre ells.

– Parade és una pel·lícula sobre persones nascudes en l’era soviètica. Quins han sigut els desafiaments i els problemes de la generació dels teus pares per a adaptar-se als temps moderns?

– La majoria d’ells estan perduts, perquè van viure la seua joventut en l’era soviètica i després l’URSS es va desintegrar, així que molts se senten perduts en aquests temps democràtics. Per tant aquesta pel·lícula és també sobre la infància, sobre els remordiments, com se senten. De manera separada són molt infeliços, però quan s’ajunten es comporten com a xiquets, perquè són amics des de la infància. Hi ha gent que s’ha referit a ells com a perdedors, però jo no els considere així, sinó que són el producte del temps que els ha tocat viure.

– Un dels valors d’aquesta pel·lícula és la direcció de fotografia, responsabilitat de Gigi Samsonadze, amb clarobscurs que semblen inspirats en l’Edat d’Or de la pintura flamenca. Quines instruccions li vas donar?

– El procés de preproducció va ser molt extens, així que vam estar donant-li voltes als colors, al tipus de lents, a la direcció de fotografia en suma. Sabíem que la pel·lícula havia de tindre preses llargues. Volíem donar-li aspecte de cel·luloide, encara que està rodat en digital, i usem lents anamòrfiques per a donar-li sensació de gra. Vam emprar molt poca llum, la mínima. Filmàvem durant el capvespre i l’alba.

– Hi ha auto ironia en la frase en la qual un dels personatges diu que les pel·lícules d’art i assaig consisteixen en imbècils que caminen a dalt i a baix en una via de tren?

– (Riures) És una broma, sí. No compartisc que els directors forcen a l’espectador a estar nerviós sense una raó. Un bon exemple és la tensió que es genera en una via ferroviària davant el temor que aparega un tren i atropelle al personatge. No entenc per què et fan sentir una cosa així.

– La cançó que canta l’anciana en l’autobús resulta molt xocant per la duresa de la seua lletra. És una cançó popular del teu país o la vas compondre per a la pel·lícula?

– Aquesta cançó és antiga i es diu El cor d’una mare. La senyora major que apareix en la pel·lícula canta tot el temps i en el moment d’editar la pel·lícula, pararem atenció a aquest tema concret i la lletra ens va resultar duríssima. Com l’edició d’aquesta escena va ser complicada, l’editor i jo no paràvem de sentir-la, al principi no ens va agradar i ens va semblar molt fort, però després començarem a taral·larejar-la de tant escoltar-la i acabem incloent-la.

– Tems que només els georgians puguen comprendre completament el pathos i els els conflictes d’aquesta pel·lícula?

– D’alguna manera, perquè hi ha molts diàlegs i com parlem de sentiments és internacional. Hi haurà gent que senta alguna cosa i una altra que no.