Aquesta història ha estat donant voltes en la meua ment i en el meu cor durant molts anys, i mai m’ha abandonat.

Hi ha vincles amb la meua pròpia joventut, naturalment, ja que crec que cada pel·lícula feta amb passió ha de contenir moments cap als quals l’autor / director se senta atret. Aquests poden ser xicotets detalls o el tema subjacent. En el cas de ‘Seventeen’, són aspectes nombrosos. És la regió en la qual rodem la pel·lícula, l’uniforme de l’escola, inspirat en el meu propi, el fet que Paula treballe en l’hostaleria en el seu temps lliure, al que també em vaig dedicar durant molts anys, però també, i sobretot, eixa forta motivació de desig que per a mi representa qualsevol edat, però sobretot la joventut.

Durant la meua joventut, vaig experimentar que tot era possible, i que, bàsicament, tothom vol, tan sols, ser estimat. El gènere mai va jugar un paper especial en aquest aspecte. Tot semblava obert i possible i lliure. Tal vegada haja magnificat la imatge de la meua joventut. Però ja aleshores estava magnificada. Açò és així perquè durant tots els drames que vaig haver de patir en la meua joventut (tinc una inclinació a patir drames, encara la tinc), ja era conscient que era una època magnífica. I tal vegada, al contrari que altres persones, esperava amb horror la graduació de l’institut. No perquè pensava que anava a fracassar, sinó perquè sabia que alguna cosa que m’importava molt anava acabar-se.

Per a mi era molt obvi que ‘Seventeen’ només podia succeir en la Baixa Àustria rural, ja que jo també vaig viure allí la meua joventut, i estava desitjant explicar una història sobre la joventut en el camp. On trobes a tots els teus amics en la discoteca del poble el cap de setmana, puges a l’autobús per a anar a escola al costat de tots els amics, sovint d’un poble a un altre, on passes el teu temps lliure en el banc de fusta en el camp o en l’estany en el bosc, i on no hi ha cap desig de marxar-se a la gran ciutat perquè tot està ací -tot el que és gran, però també tot el que pot danyar terriblement-.

Per tant, vaig tractar de ficar en ‘Seventeen’ molt del que m’interessa personalment i del que m’agradaria veure en una pel·lícula. He tractat d’abordar moltes constel·lacions d’amor. M’atrauen molt les relacions que no quallen i fins i tot els amors impossibles, especialment pel desig. M’agraden aquestes oportunitats perdudes, eixos amors que quasi el són. També vaig tractar de retratar personatges molt diversos, perquè volia que tothom trobara el seu model a seguir. La pel·lícula, al cap i a la fi, es titula ‘Seventeen’ i no Paula. Em preocupava presentar aquest període vital, sense restringir-ho a un punt de vista i un personatge. La joventut és múltiple. I també ho és ‘Seventeen’.

Crec que no hi ha suficients pel·lícules sobre la joventut. Sempre hi haurà una demanda de pel·lícules sobre joves. Sempre hi ha alguna cosa que explicar sobre l’adolescència. Fins i tot encara que siga per a reviure la joventut en els adults, els sentiments associats amb ser joves, i per a crear models que seguir per als joves.